Segons el SALT, i el diccionari valencià de Bromera, un “blaver” és aquell qui defensa la secessió lingüística del valencià i català. Però poc importen les definicions quan es tracta d’analitzar el país de de l’òptica nacionalista. Llavors la consigna pren el relleu de les raons i la crítica. És ja ben sabut que el nacionalisme valencià, o dissortadament bona part d’ell, participa d’un curiós victimisme de “com pitjor millor”. Pareix, i perdoneu-me l’expressió, que sovint alguns vulguen trobar més merda de la que n’hi ha a un país que certament té profundes mancances però també grans oportunitats per explorar. I ahí restaran verges, no siga cas que s’esgoten.

En eixa tònica no deixa de ser sorprenent la capacitat que alguns tenen per trobar “blavers” per tot arreu, només comparable amb la que els vertaders blavers, els que s’ajusten a la definició del diccionari o similars, mantenen per trobar “agents pancatalanistes” a terres valencianes. Com si realment al país existira una profunda fractura que algun dia s’haja de resoldre d’alguna manera... Si això passa potser d’ací uns segles “Paquito el xocolater” serà l’himne de “Blavers i catalanistes” deixant arrere la típica festa dels “moros i cristians”. Lluny d’això, el país, dissortadament o no, viu aliè a les dèries d’alguns pocs.

Per descomptat, en eixe ampli sac que és «el blaverisme segons els nacionalistes» - com si es tractara d’un envangeli apòcrif- , no pot faltar la referència cromàtica. Així doncs, un blaver és aquell qui gosa onejar, estimar o tant sols respectar una senyera tricolor (no espanyola) indepedentment del sentit últim que li done o la motivació que l’impulse a fer-ho. davant això encara se m’escapen les raons que han aconseguit obtindre el perdó nacionalista a Carles Salvador i molts altres nacionalistes prefusterians que tingueren bé fer versets a tant indigne drap..

No contents amb eixa definició, que podria evocar algun apunt històric evident sobre l’origen del terme, blaver serà tot allò que al país haja donat la Ciutat de València i el seu hinterland. Així, les Falles, el Corpus, la Mare de Déu, la paella, l’apitxat, el xe que bó! i el València Club de Futbol no són, segons això, una altra cosa que expressions inconfundibles del blaverisme. I a totes elles es mostrarà rebuig en el típic ritual que amb caràcter anual es celebra amb motiu del 25 d’abril a territori comanxe.

Vicent Bello, a un anàlisi que si bé aporta moltíssimes dades més que interessants sobre l’evolució de l’anticatalanisme contemporani, no es sosté damb un mínim de rigor escaient per a l'estudi de les ciències socials, no content amb el palmito d’opcions ja assenyalades, necesita trobar més i més blavers. Parlem de “La Pesta blava” publicat a les darreries dels anys 80, quan les primeres reflexions crítiques sobre el nacionalisme veuen la llum.

Així, Bello, trobarà un nou grup de blavers, això sí, una miqueta diferents a la resta. Caldrà doncs marcar les distàncies, per que ningú no puga dir que es cau en un reduccionisme dràstic els direm “neoblavers”. I dins cabrà tota referència crítica renovadora o tradicional del valencianisme. Si no estàs amb mi, estàs en contra meua, i si no defenses un projecte polític per als Països Catalans, no pots estar una altra cosa, si més no, que un neoblaver. I darrere de l'apariència amable d'este nou discurs s'amaga el darrer invent de la dreta franquista i borbònica per aniquilar l’enemic.

Amb este darrer terme, o el que sembla ha estat el seu legítim successor, el de “blaver il•lustrat”, s’ha aconseguit la fòrmula de l’èxit, o millor dir, la del fracàs compartit amb l’altre. Qualsevol projecte nacional alternatiu per a este país, que no passe pels estrets marges marcats peñ selecte grup de benpensants nacionalistes, serà automàticament titllat de blaver. Potser en ocasions generarà dubtes (“Com pot ser blaver aquell bon xic que és perseguit i insultat pels blavers?) però davant el dubte, i en este context, tota prudència és poca i cal rebutjar tot allò que puga ser signe de “tibiesa”. Ací el que ens cal deu ser guerra de la bona.

Neoblavers han de ser també per tant els qui hagen optat per l'estricta obediència valenciana, per la sobirania nacional dels ciutadans del país o fins i tot dels qui, sent partidaris de donar certa coherència política a eixe evident marc que constituix el domini lingüístic o l'històrica Corona d'Aragó, posen en entredit algun punt del credo prefabricat. Poca broma, que no és inusual sentir, mig en broma, mig en serio, en boca d'alguns nacionalistes que la culpa de tot la té Jaume I, per crear una nova entitat política amb la conquesta del 1238.

Davant això, un es pregunta com pot resistir una part del nacionalisme viure en dit context mantenint eixa estranya percepció sense tindre ganes de pegar el bot més enllà de l'Ebre? Alguns amics, que per descomptat no participen d'eixa visió tant alegre del que és el blaverisme, apunten una possible resposta: sovint el clima d'incomprensió que es té en alguns sectors de la societat catalana de la realitat social del País Valencià esdevé una autèntica fàbrica de blaverisme.

Trobe que no hi ha per a tant, vull pensar-ho vaja, per que de ser certa la visió d'eixa part del nacionalisme , el 98% dels valencians serien/seriem blavers. Una visió que d'altra banda explicaria per què el discurs de bona part del nacionalisme valencià és de resistència i no de construcció o eixamplament de la seua base social. Fins que l'hora ens arribe, que ens ha d'arribar això sí, Josep Guia a qui poc li va faltar per clavar al sac del blaverisme a Joan Fuster, mantindrà les essències nacionals junt a alguna xicoteta i selecta massa social. Que Faustí Barberà ens pille confessats!

Adrià Biosca