LLIBRES: ENTREVISTA A JORDI SEBASTIÀ
(2635 paraules totals d'aquest text)
(91 Llegides)
|
|
Jordi Sebastià (Burjassot, L'Horta, 1966) és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i bacharel en Llengua i Literatura Portugueses per la Universidade Aberta de Portugal. Treballa com a periodista —actualment de manera independent—, una tasca per la qual ha rebut alguns premis com ara el Laia González i el Ramon Barnils, i fa classes de periodisme a la Universitat de València. És un dels dos regidors que el BLOC té a Burjassot.
|
L'ENTREVISTA
Els veïns de Burjassot que hagen llegit "Un assumpte de perifèria", XIV Premi
de Narrativa Vila de Puçol (publicat per Set i Mig el 1999) no estaran molt
contents amb la imatge que dónes de la teua vila...
Potser no ho estaran aquells que s'esforcen, contra la realitat, a mantenir una idea "folcloritzant" i falsa del poble. La majoria de la gent de Burjassot que l'han llegit i que ha parlat amb mi, s'hi ha trobat molt identificada. Evidentment el narrador té una visió molt crítica però basada en unes evidències aclaparadores.
Així trobem que el protagonista de llibre afirma que " vaig nàixer a
Burjassot (...) Hi ha un mercat, un Círculo Católico i una cooperativa
agrícola, però això no ho sap quasi ningú perquè es perd entre les finques,
els cotxes, el soroll dels ciclomotors i l'estrèpit dels trenets, els de la
línia de Bétera i els de la de Llíria, pujant i baixant. En realitat és un
suburbi al costat de la ciutat de València on els pisos són més barats i els
alcaldes tenen el dit fàcil a l'hora de signar llicències de construcció."
Res més. És així Burjassot?
La descripció que fa el narrador ja no seria correcta a hores d'ara perquè la Cooperativa Agrícola ha tancat... Crec que no cal dir res més; de la mateixa manera entre el 1999 i el 2005 ha desaparegut quasi un terç de la poqueta horta que li quedava al poble i no per a fer un jardí sinó carreteres i un poligon industrial. Malgrat això i crec que quasi miraculosament, a Burjassot encara hi ha qui s'estima el seu poble i ho sent com a tal —no únicament com el lloc on té la casa on va a dormir— i a més hi ha una xarxa cívica i associativa considerable; però cal cercar per trobar aquest altre Burjassot "viu", la descripció del narrador és incompleta però és el que se'ns mostra a primera vista.
Els Donder, la família del jove mort en l'accident per pirotècnia viuen en
el barri de les 613 vivendes. El barri fou construït a les darreries del
franquisme i va suposar la defunció definitiva del poble, la conversió en
perifèria marginal. Anys abans 'd'aquest fet, a mesura que s'allargaven els
carrers i les constructores inundaven amb ciment camps i solars, els del
poble, els mateixos que s'estaven fent d'or amb la venda dels terrenys, ja
havien tancat les portes socials (..) als emigrants que veien de tot arreu a
la recerca d´un treball a València (..). Quan tocaven a mort més al nord del
Pati de Sant Roc, una veïna preguntava: "Qui s´ha mort?", i l'altra
contestava: "Ningú, un d'allà dalt", i les dues es tancaven satisfetes en
les seues cases (...)' On comença la veritat i la ficció en la novel.la ?
Existeixen dos Burjassots, un format pels del "poble" i un altre on viu la
gent que vingué de fora?
A la novel.la hi ha un joc deliberat entre el que és real -contrastable- i el que és inventat. La frase aquella de resposta al "qui s'ha mort?", "ningú, u d'allà dalt", és totalment verídica i no cal ser molt vell per saber-ho, jo mateix (que tinc 38 anys) l'he sentida. En altres pobles valencians he sentit la variant "ningú, un castellà". Em servia motl bé per mostrar la hipocresia que s'amaga sota el tòpic que els valencians "hem integrat millor la immigració" que, per exemple, els catalans que s'obstinen a parlar en la seua llengua als nouvinguts. De fet em fa l'efecte que els valencians menys conscients com a poble, vam reaccionar amb un tancament davant d'aquells altres que vénien a buscar-se la vida i que representaven també el trencament d'un univers conegut, tranquil, previsible que despareixia sense que poguérem (o sabérem) fer res.
A Burjassot, com a molts pobles de la rodalia de València, sí existeixen dos pobles, agrade a qui agrade, i encara molta gent diu "baixar al poble" a anar cap a la zona més antiga.
El protagonista i uns dels personatges mantenen la següent conversa:
Julián em va preguntar on podia localitzar-me si tenia alguna informació
(...) Li vaig donar una targeta.
-Te llamas Joan?
-Sí.
-¿Eres catalán?
-No, soy de aquí, en valenciano también se dice Joan.
-Pues es verdad. Bueno, te llamaré si hay algo.
Per què el protagonista canvia al castellà quan algú parla en eixa llengua,
proves de fer més real així la novel.la? Com s'ha viscut el conflicte
simbòlic valencià a Burjassot i quins records tens tu de tot açò?
El protagonista canvia per inèrcia perquè és el que sol fer, com a actitud hereva d'allò que he dit abans: "els valencians som més oberts..." En realitat em sembla tot el contrari, no voler compartir la llengua amb els que vénen és una mena de resistència irracional davant de l'altre, molt més racista que intentar ensenyar-li-la.
El conflicte simbòlic, la "batalla de València" a Burjassot va ser brutal tot i que jo era una poc massa jove per tenir-ne records concrets, però sí vaig vore com algú havia cagat sobre l'estàtua de Vicent Andrés Estellés, que després va ser arrencada i llançada a la sèquia de Montcada, o com un grup de dones escridassava el primer alcalde democràtic, que tingué la gosadia de posar la senyera històrica (sense blau) al balcó de l'Ajuntament... A hores d'ara el bust d'Estellés és a Benimodo i l'Ajuntament (PSOE, el mateix des del 75) subvenciona un concurs de novel.la escrita en les normes d'El Puig...
Un altre lector que és periodista s'ha trobat identificat amb aquest
paràgraf: " En els últims cursos de la facultat ja havia fet pràctiques de
treball durant l'estiu, això que en deien beques de formació. En realitat, a
la segona setmana els becaris ja féiem temes que després eixirien en portada
i teníem la mateixa responsabilitat que qualsevol dels periodistes
contractats però només cobràvem la quarta part del sou".
Un altre lector que estudia periodisme ha trobat descoratjadora la següent
afirmació: " El periodista, m´havia dit una vegada algun dels meus
superiors,
és aquell que ompli un espai en blanc amb el tema que li han manat i que, a
més, ho fa ràpid: la resta és literatura. En la pràctica jo ho havia
assumit, tots els meus col.legues ho havien assumit, però, tot i això,
encara continuànvem parlant de la capacitat crítica de la premsa, de la
necessitat d´un quart poder fort per a garantir la democràcia i d'altres que
havíem estudiat a la facultat i havíem vist a les pel·lícules".
Aquests paràgrafs volen desmitificar la professió de periodista que sembla tenir moltes possibilitats (exercir de consciència crítica, descobrir la veritat, informar la ciutadania...) però que en la realitat quotidiana quasi sempre és una tasca de pura obediència als responsables del mitjà de comunicació que, a la vegada, obeeixen un poder polític o empresarial molt concret. Per altra banda, el fet que els becaris siguen explotats a les redaccions és una realitat contra la qual ningú no diu res perquè molts —els empresaris que els paguen salaris de misèria, els redactors que els encolomen els treballs més rutinaris— n'ixen beneficiats.
La situació del periodisme és molt dolenta al nostre país (com la situació política o moral) i això ho hem de tenir molt clar. Els estudiants de periodisme són -ho he llegit en alguna enquesta de la Universitat- els que més idealitzat tenen el seu futur treball i faig i faré tot el que puc, a les classes, a les xerrades, per trencar aquesta idea falsa; ho considere un deure moral.
Una jove de l'Alacantí ens pregunta per quina raó hauria de llegir "El
parany cosmopolista". Dona´ns el teu parer, pensa en els arguments que has
emprat més d'un colp per a recomanar una novel.la. Aquesta vegada, però, ho
hauràs de fer amb el teu assaig.
El parany cosmopolita dóna moltes dades i molta informació per comprendre l'abast real d'un concepte com el de "cosmopolitisme" que és fonamental per a la formació de la ideologia occidental, de la nostra forma de veure el món. Crec que no existeix una obra semblant i que fins ara no se li ha donat al concepte la importància que mereix. Considere que, només per això, ja pot ser interessant llegir-lo.
Un comentari que ens ha arribat diu el següent: "El cosmopolitisme s'ha
convertit en un dels arguments centrals del nacionalisme progressista
espanyol representat pel diari "El País"". Estàs d'acord amb aquesta
afirmació?
Sí, estic d'acord, però no sols per al nacionalisme "progre" espanyol, també per al francès que se'n refereix fins a l'esgotament. En realitat, com dic al llibre és un parany: sentir-se espanyol o francès és cosmopolita, sentir-se valencià no: és tribal.
Un lector no comparteix el teu plantejament en el fragment en què tractes
d'explicar les raons per les quals Ignacio Ramonet, director de Le Monde
Diplomatique, està en contra del nacionalisme entés a la manera valenciana.
Ramonet s'ha destacat per la seua crítica a la globalització entesa aquesta
tan sols des d´una vesant econòmica i ha estat el creador del concepte
"pensament únic". Tu afirmes que el nacionalisme és una altra forma de
contrarestar l'homogeneització que s'amaga darrere de la globalització.
Segons tu, Ramonet rebutja el nacionalisme perquè se sent hereu de la
tradició il.lustrada i això suposaria donar la raó a Herder i els romàntics
en la seua crítica contra els valors uniformitzadors il.ustrats. França,
segons Ramonet, és l'únic Estat on existeix una concepció laica i cívica de
la nació. Però, i la persecució contra les mal anomenades llengües
regionals, on es troba la nostra, el valencià-català i el rebuig de França a
signar la Carta Europa de les Llengües Minoritàries? És de veres que França
és l'únic Estat on existeix una concepció laica i cívica de la nació? No
comparteix Ramonet els prejuís heretats de l'esquerra estatalista i en el
fons el caràcter nacionalista oposat a aquell que critiquen?
Potser el lector i jo estem d'acord en el fons i no en la forma en què expressem les nostres crítiques a Ramonet. Evidentment, Ramonet és un nacionalista francès, i molt. Per això critica els altres nacionalismes, però al mateix temps intenta disimular-lo amb la coartada del csomopolitisme il.lustrat. França, com dic al llibre és un estat terriblement uniformitzador que ha destruït la diversitat que tenia al seu si en nom de la Revolució i les "lumières", la concepció cívica de la nació pot ser tan perillosa com l'ètnica: França, per exemple, va exigir als seus ciutadans que parlaren francès, en un moment en què, com dic al llibre, la majoria d'ells parlaven altres llengües.
Com a anècdota, us diré que en una conversa que vaig tenir amb Ramonet, em va dir que no li agradava la primera versió que es va fer en espanyol de Le Monde Diplomatique (es deia Cuatro semanas y Le Monde Diplomatique) perquè es feia a Barcelona i se la notava "massa catalana"...
Afirmes en el llibre que els antiglobalitzadors no s'oposen a la
uniformització planetària sinó al model escollit per a dur-la endavant. Això
fa que les crítiques es dirigisquen contra els abusos i els perills de la
globalització económica però se silencie la uniformització cultural i
política que l'acompanya. Ens agradaria que desenvolupares aquest raonament
amb exemples, si és possible, ja que d'aquesta manera entendríem millor la
teua argumentació.
La globalització economica és només una part de la globalització, potser la més visible. Els moviments que s'hi oposen solen mantenir una fe en el "progrés" a la manera occidental que no m'agrada gens. Continuen parlant de "salvar" els altres pobles o de "dignificar" la seua vida i això sempre em resulta molt sospitós. Per posar de nou un exemple sobre les llengües, conec gent que ha estat molts mesos com a voluntaris amb els zapatistes i no han après més que quatre paraules en les llengües indígenes (per cert, aquestes voluntaris eren valencians i tampoc no parlaven valencià). Em puc fiar d'aquesta gent com a "antiglobalització" ? Jo crec que no, de fet continuen amb la cançoneta aquella de "el español les permite acceder a la cultura"...
Després de desenmascarar el parany que s'amaga darrere del concepte de
cosmopolitisme i la forma en què des d'Occident es pretén intervindre en
altres zones del món, ja fóra en el passat, a l'Àfrica, amb l'excusa de
portar la civilització, o en l'actualitat a l'Irak per a democratizar aquell
Estat, com ens hem de posicionar davant actes o fets com poden ser l'ablació
de clítoris o la situació de la dona a l'Aràbia Saudita?
Ens trobem amb els límits del "relativisme cultural". Jo he denunciat al llibre només els perills d'una part, la de considerar com a normal el nostre patró cultural i voler imposar-ho a la resta del món, però, evidentment, també existeix l'altre perill, el de dir que "tot s'hi val". Al llibre Dislocacions de Ferran Sáez Mateu (Premi Joan Fuster i publicat per 3i4) es tracta aquest tema de forma excel.lent. En qualsevol cas, nosaltres ens hem de posicionar contra aquestes barbaritats de manera taxativa però també reconèixer que, tal com es comporta Occident, no tenim cap força moral per intervenir-hi fora de casa nostra per posar-hi remei; primer hauríem de fer una bona neteja interior i també de la nostra política exterior (a l'alliberada Kuwait encara no poden votar les dones però això no sembla preocupar Occident).
Per altra banda, a mi m'interessa també denunciar l'ús que en ocasions se li dóna a l'existència de pràctiques intolerables com l'ablació del clítoris. De vegades serveix per crear confusions interessades (com dir que és un costum islàmic!, ara que els musulmans són l'enemic) i quasi sempre per deixar-nos satisfets amb el que tenim, com si només els altres feren el bèstia. Així ens sembla més lleuger el maltractament de les dones (que a Europa té uns índexs terribles) o ni tan sols ens plentegem qüestions com, per exemple, el que passa dins d'un convent de clausura Per què a la nostra civilitzada Europa es consenteix que un grup privat, l'orde religiosa, segreste unes dones i les prive dels seus drets més elementals? En ocasions denunciar les barbaritats dels altres només serveix -al capdavall Occident continua negociant amb els països que no han prohibit l'ablació- per amagar les nostres.
Parlem ara de la teua tasca com a regidor del BLOC. Per què et decidires a
encapçalar la candidatura del BLOC per Burjassot? Com valores la teua tasca
a l'Ajuntament? Es veuen les coses de manera diferent un colp eres regidor ?
Em vaig decidir a encapçalar la candidatura del BLOC perquè vaig pensar que ho podria fer bé i perquè després d'haver embolicat a molta gent en la llista de les eleccions del 1999 i haver-nos quedat a 50 vots d'obtenir representació, vaig pensar que havia de continuar amb el projecte, no abandonar, i seguir donant la cara. Estic molt content amb el fet de ser regidor, crec que va ser un èxit obtenir-ne dos representants i que hem demostrat que el tòpic que deia que al "cinturón rojo de Valencia" el nacionalisme no ven és una mentida que en ocasions els valencianistes mateixos ens hem cregut.
Una vegada dins, sí canvia la perspectiva de la política municipal, hi ha el perill que la institució se t’apodere i es perda la visió de la vida ciutadana, molt més diversa que no l'Ajuntament; afortunadament tenim un col.lectiu molt important i participatiu que ens recorda als regidors que hi ha vida fora del consistori i que hem de treballar amb els problemes reals dels ciutadans i pel nostre projecte i no deixar-nos dur pel ritme que ens marca l'equip de govern.
(7-04-05) |
