En el pla de Jesús trobem el primer testimoni de població en forma de peces de sílex datats en el Mesolític; en la cova de la Carrasquilla i en els jaciments del Castillarejo i la Penya del Tossal hi ha deixalles del Bronze; dels ibers hi ha el poblat del Cerro de Lucena amb diversos atifells; les viles romanes de Faracuat i l'alt de Vistabella donen fe d'aquella època; en el segle XII fou convertida en cap i donà nom a un iqlim o comarca que abarcava Xàtiva, Alzira i Dénia; d'època àrab romanen caserius i partides amb una explícita toponímia: Albalat, Benamil , Benacancil , Benali , etc; Pere Núñez de Guzman va conquerir-la per al'infant Alfons de Castella; en virtut del tractat d'Almizra , 26 de març de 1244, passà a Jaume I , d'Aragó qui va cedir-la a l'orde castellana de Santiago d'Uclés la qual va repoblar amb aragonesos i va expulsar els moros que no volgueren acatar el senyoriu, la demolició, en 1336, del castell per tal d'evitar el seu ús en la guerra de la Unió va fer perdre el valor estratègic del municipi; en 1569 Felip II va demanar permís per segregar la vila del maestrat i incorporar-la a la Corona, cosa que va a aconseguir en 1575; finalment, el 17 de desembre de 1584, va vendre la vila per poder pagar els deutes de les guerres que mantenia a Europa a Bernabé de Borja ; posteriorment va pertànyer als comtes d'Anna; en 1606 s'hi van establir les normes per a la fabricació de panys de llana, embrió d'una posterior industria manufacturera; l'expulsió morisca no incidí en un primer moment en la demografia enguerina , però quan es va sufocar la revolta en la Canal de Navarrés i es va consumar l'expulsió en aqueixa comarca sí es va notar emigració cap a ella; el seu recolzament a l'arxiduc va comportar les represàlies del borbó en forma de persecucions i confiscació de béns; en 1737, però, Felip V va confirmar el s privilegis per a la fabricació de draps; en 1739 el vigent senyor, comte de Puñoenrostro , aconseguí Reial Cèdula que permetia els comerciants enguerins comerciar en tot el país; Cavanilles relata que el terratrèmol de 1748 va activar l'economia local, mercès a les ajudes atorgades per Ferran VI ; en 1772 passà a senyoriu de la comtessa d' Estepa i d'aquesta al comte de Cervellón qui la conservaria fins l'extinció dels senyorius en 1837; a la dissolució del règim senyorial el municipi disputà la propietat dels monts; després del triomf de la revolució democràtica del 1868 l'antic propietari feudal acceptà repartir-los amb l'ajuntament, la qual cosa possibilità multiplicar la superfície cultivada; cereals, cep i olivera n'eren els principals conreu; era freqüent la simultaneïtat d'una dedicació agrària marginal amb el treball manufacturer tèxtil; al finalitzar el XVIII dues terceres parts de la població s'ocupa en la manufactura, el 1850 començarà a mecanitzar-se la producció; el 1865 s'hi introdueix la força de vapor; el 1899 es consolida a Ènguera la fabricació estable i rep un impuls molt destacat en el curs de la guerra europea com a abastidora dels contendents, però la manca de capital va fer que els empresaris enguerins hagueren de recórrer als prestadors per finançar la modernització de la seua maquinària i no van poder competir amb Bocairent o Alcoi en l'enlairament de la indústria tèxtil; el 1873 va conèixer la primera vaga general de teixidors i filadors, poc després de constituir-se una secció de la Internacional Socialista; l'associacionisme republicà facilità una Escuela de Artesanos i una Sociedad de Socorros Mutuos ; en contrapartida s'hi fundà un Círculo de Obreros Católicos ; va sofrir directament els efectes de les guerres carlines el 1836 i el 1873; la guerra del 1936-1939 ocasionà un elevat nombre de represaliats; durant la postguerra s'accentua la tendència migratòria i s'assisteix a una pèrdua lenta de pes econòmic fins arribar a la crisi de les acaballes dels setanta que va desmantellar la indústria.

S'hi parla, com a la resta de la comarca, de la qual és capital, una mena de dialecte de transició molt arcaic, però ja castellà; la població, en 2003, era de 5.412 habitants, de gentilici enguerins , que es reparteixen en els dos nuclis de població: Enguera i Navalón. El topònim oficial és Enguera i l'ajuntament està governat pel PP, que guanyà les eleccions de 2003, amb 7 regidors per 6 del PSPV.

L'agricultura de secà (olivera, garrofera i fruiters) i de regadiu (hortalisses i taronja); la petita indústria tèxtil de caràcter familiar, la de d'elaboració, comercialització i distribució de l'oli d'oliva local i el sector serveis, representat en les botigues de venda dels productes tèxtils són els sectors dinamitzadors de l'economia local. En el sector artesanal cal destacar la de l'espart i el fil de randa amb boixets que encara fan algunes dones a la porta de ses cases.

Presenta Ènguera 240 m2 de terme molt accidentat i esquerp situat al redós del massís del Caroig i travessat per la serra d'Ènguera , i una sèrie de barrancs que vessen les seues aigües als rius Escalona, Sellent i Cànyoles . A la serra hi ha mantes fonts de que esmentarem la de Peñaroya , la de Benalí , la de Huesca , la de les Arenes, la de la Rosa i el brolladors del Rio Grande on, amb un poc de sort, podrem contemplar exemplars de cabra salvatge; també podrem fruir de la ruta dels caserius que al llarg de la serra ens durà als despoblats musulmans que hi romanen com ara Benalí , Navalón, El Puntal, Requena, Santich , Hoya Redonda o Corral de Blay.

A banda de les nombroses manifestacions d'arquitectura rural, molins, pous, almàsseres, que podem trobar al municipi el patrimoni enguerí ens ofereix:

• Església arxiprestal de sant Miquel arcàngel. Construïda en el XVII en estil herrerià amb un campanar de 50 m que fou reconstruït i que conserva diverses obres d'art, com ara la pica baptismal, de 1628 o la creu processional gòtica del XV.
• Ermita de sant Antoni de Pàdua. Segles XVIII-XIX.
• Nostra senyora de Betlem, de Navalon .
• La Sagrada Família. Formava part de l'antic convent de carmelites, fundat en 1649.
• Casa de Cultura ‘' ManuelTolsá ''. També en antigues dependències del convent.
• Residència ‘' San Rafael'' . Antic llatzeret fundat en 1886.
• Ajuntament , neoclàssic del XIX.
• Castell, d'origen musulmà. Enrunat en 1336 (segons altres fonts en 1365), el seu estat actual és de ruïna i abandó absolut.
• Jaciments arqueològics de diverses èpoques i importància:
  • Cova dels Morts o de les Meravelles.
  • El Castillarejo .
  • Poblat ibéric del Cerro de Lucena .
  • La Cova Santa.

A més de l'oli, de què ja hem parlat, paga la pena tastar la mel d'Ènguera i la seua cuina autòctona, que ens regala amb gaspatxo enguerí , cassola d'arròs al forn de san Anton , gatxamiga , coques de chiriguelas i de tomaca i pimentó; per als postres al pa beneït i els rolletes d'anis .

Paco González i Ramírez

Planes visitades:
Ayuntamiento de Enguera
Macizo del Caroig
Castillos de Frontera
Castillos y fortalezas de la CV
Gremi de Campaners Valencians
Plana personal de Paco González
Santa Tecla
Sierra de Enguera