Sobre el controvertit tema de la toponímia d'Elx remetem el lector a les explicacions que dos documentats comunicants ens fan i que podeu llegir com a comentaris a aquest article. Quant a la història podem dir que aquesta comença a L'Alcúdia , jaciment situat a dos km del nucli urbà i en què es troben deixalles des del neolític fins als visigots; és l'època ibera la de major esplendor i en la què es talla La Dama d'Elx, bust d'una dona ricament abillada , una de les més importants obres artístiques d'aquesta època, trobada en 1897, i que roman al Museu Arqueològic Nacional de Madrid malgrat les reiterades peticions fetes per a la seua devolució al seu lloc d'origen; dels romans no hi romanen testimonis arqueològics però sabem que hi fundaren la colònia Julia Illici Augusta , en la qual s'encunyava moneda de bronze i fou un important port romà, que es trobava on ara hi ha Santa Pola; Elx també fou seu d'un bisbat en temps bizantins, visigots i el primer període mossàrab, els àrabs s'establiren ja en l'actual emplaçament, concretament en el que ara es coneix com la Vila Murada i construïren un complex sistema de reguiu ; la conquesta cristiana, en 1265, obligà als moros a instal·lar-se en el Raval de Sant Joan i als jueus en el que ara és la parròquia del Salvador; en època de les taifes, pertangué, adés al regne de Dénia, adés al de Múrcia; Jaume I fou qui realment conquistà Elx, en virtut dels pactes que va fer amb el seu gendre Alfons X , de Castella, als sarraïns i procedí a la seua repoblació amb catalans, cosa que explica que aqu esta comarca tan meridional parle català; en 1304, en acompliment de l'acord de Torrellas , Cartagena, Oriola, Elx, Guardamar i altres poblacions passaren a formar part de l'antic Regne de València, hi havia amplis territoris francs i àmplies àrees comunals i municipals que limitaren moltíssim els drets senyorials territorials, i que es concentraven bàsicament en les partides denominades les Quatre Alqueries, avui desparegudes, i en el terme del raval, significativament denominat Magram ; aquest fet és essencial, perquè va contribuir a desenrotllar un ampli procés de privatització de terres, dut a terme per una complexa gamma d'agents socials que explicaria la feblesa estructural del nou senyoriu que hi emergirà el 1470 quan la reina Isabel de Castella cedisca a Gutiérrez de Càrdenas les viles de Crevillent i Elx, prèviament cedides a aquesta per Ferran d'Aragó ; i tanmateix el relatiu desenvolupament de l'agricultura, en connexió amb la important institució de les aigües de reg, organitzades des del Consell, així com el mercat urbà; els segles XVI i XVII són conflictius socialment, d'una banda en les Germanies la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per tal d'impedir la presa de possessió a Didac de Càrdenas i proclamar la seua vinculació a la Corona; el fracàs de dita revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia al front de les quals anava el propi senyor d'Elx i el marquès de Vélez , va suposar, una vegada més l'esclafament de l'ideal de municipi reial baix-medieval ; d'altra l'expulsió morisca que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas , sinó una col·lectivitat que practica una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram ; la repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611, intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vinguera d'abans, però s'accelerà ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de feblesa política, que fou en aquell moment parcialment compensada a l'entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola; d'altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges notaris, una burgesia de comerciants, bona part de la qual era d'origen estranger; un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació; tot plegat amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, a la pressa de possessió de Jaume de Cárdenas , germà i hereu del recent mort Jordi , són el detonant d'una sèrie de conflictes traduïts en un tira i arronsa entre la vila i la institució senyorial que acabaren amb la consecució favorable a aquesta de la sentència del plet de reversió a la Corona el 1697; l'altre aspecte cridaner del segle es l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per part de l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle; el XVIII comença marcat pel l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa dóna l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que crea la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per damunt dels alcaldes ordinaris i aliena erms comunals i propis i que torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recupera el seu dinamisme social a partir dels anys trenta; a partir d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant possibilita l'aparició de noves fortunes i retalla les possibilitats dels estrats més baixos; aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, provocà crisis com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1.766, en què la revolta antisenyorial a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta quedà configurada pels processos revolucionaris burgesos; l'agricultura, però, no trigaria a entrar en crisi, la qual circumstància donà pas al sorgiment de la moderna indústria espardenyera, el cànem Fou substituït parcialment pel jute; segons Pere Ibarra , la primera fàbrica fou creada per Josep Mar ia Buch , el qual aglutiná una sèrie de telers dispersos que simplement treballaven a canvi de matèries primeres; el1875 s'hi instal·la la primera màquina de cosir i es comença a importar lona del Principat –Mataró-- progressivament substituïda per la pròpia producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar; tot plegat va provocar una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant a la ciutat com al camp; així, en vespres de la gran guerra hi existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera; el breu regnat d' Amadeu I suposà, en una curta visita a l'aleshores vila, el 1871, l'atorgament del títol de ciutat; el procés industrialitzador d onà pas a l'aparició d'una nova oligarquia, composta pels fabricants d'espardenyes i calcer en general, amb interessos en l'agricultura i que comença a formar les seues entitats financeres – caixes d'estalvis— i patronals – Centro Industria Alpargatera — entre els quals destaca Manel Gómez Valdívia ; durant la dictadura de Primo de Rivera a la qual es van unir les classes burgeses i mitjanes (metges, funcionaris, advocats, etc) entre els quals destaquen Dídac Fernández Ripoll , batle en diverses ocasions, i el banquer Raimon Peral Torres, es va produir un impuls regeneracioniste que impulsaria millores per a la ciutat, clavegueram, escoles, escorxadors , etc; els Obrers conseqüentment co mencen a organitzar-se i creen les primeres unitats de socors mutu, sindicats i partits polítics; en 1903 es coneix la primera vaga a Elx; la II República fou un període convuls amb vagues, tancaments patronals, confiscació per part de les grans centrals sindicals, aleshores UGT i CNT, de 231 finques, amb una superfície de 3.356 ha per a la seua explotació col·lectivista; la guerra de 1936-1939 deixà una difícil situació que es va començar a recuperar a partir dels 50 mercès a la indústria i es va consolidar entre 1965-1975 amb una important recuperació demogràfica propiciada per la immigració.

Elx, a més de ser una de les ciutats més antigues del País i cap de la comarca del Baix Vinalopó, és la tercera ciutat, rera València i Alacant, en nombre d'habitants, 207.163 s'hi empadronaren en 2003; la població es concentra fonamentalment a la ciutat però hi ha més nuclis de població com ara: Algoda-Matola , Altabix , Algoros, L'Altet, Atsavares , Asprella, Les Baies, Carrus , Daimes , Derramador , Elx, La Foia, Jubalcoi , Pla de Sant Josep, Maitino , La Marina, La Perleta, Puçol, Torrellano , Vallverda i els Arenals del Sol. Guadeix també del privilegi de ser l'única ciutat del País amb dues declaracions de Patrimoni de la Humanitat, ambdues, curiosament immaterials, l'una és el Misteri, drama sacro-líric escrit en valencià que es remunta a 1265 i que es representa cada any el 14 i el 15 d'agost; l'altra El Palmeral , el més extens d'Europa. Les eleccions de 2003 donaren la batlia al PSPV, amb 15 regidors, el PP compta amb 11 i l'Entesa amb 1. El gentilici més utilitzat és ilicità , però Sanchis Guarner en el seu “Els pobles valencians parlen els uns dels altres” fa servir el més adient d'elxà.

L'agricultura que ha perdut pes últimament continua sent un sector important que els darrers anys s'orienta cap al productes d'ús no alimentari, com ara vivers; el turisme, afortunadament no s'ha desenvolupat gaire, la qual cosa fa que el litoral encara conserve àmplies zones verges; el comerç ocupa un 20% de la població; però el sector econòmic per excel·lència és l'industrial i gira en torn al calcer, de què Elx és principal productor a nivell estatal i un dels més importants d'Europa. Compta la ciutat amb el Centre de Congressos “Ciutat d'Elx”, el palau ferial IFA , en què se celebra EXPOCALZADO INTERNACIONAL, que constitueix la principal feria del sector, aeroport internacional a Torrellano . També hi ha la Universitat Miguel Hernández, de recent i polèmica creació.

L'ampli terme municipal, 326 Km 2 , s'estén per una planície creuada per les serres del Molar, Tabaià i Castellar, farcida de palmeres; compta amb 12 km de plages on dunes i pins conformen un peculiar paissatge ; en l'interior del municipi hi ha el pantà d'Elx, construït en 1632 i La Llacuna del Fondo, d'alt valor ecològic; també hi ha el Clot de Galvany, l'Hort del Cura, amb la palmera Imperial, i el parc natural de Les Salines.

El patrimoni, com no pot ser menys en una ciutat amb tanta història, és enorme i d'ell esmentarem:

Com a mostra de la variada oferta cultural esmentarem:

 Acabarem amb els menjars on sobreeixen els arrossos, especialment l'arròs amb crosta, els guisats amb peix, com ara les pipes i caraises (bacallà amb nyores), el mújol de la Llacuna del Fondo, i el putxero amb terongetes (bullit amb pilotes i carn). De dolç, com no, els dàtils de les seues palmeres, el pá de figa, la tortà d'Elx, a base d'ametla i per a acompanyar-los el Cantueso , licor originari de les terres del sud, elaborat des de 1897.

Paco González i Ramírez

Planes visitades:
I Torneo Internacional de Ajedrez Ciudad de Elche
Ajuntament d'Elx
Castillos y fortalezas de la CV
Castillos y fortalezas de la CV (Torres)
El Misteri
El Palmeral
Festival Internacional de Cine Independent
Festival Medieval d'Elx
Gremi de Campaners Valencians
Guia virtual de la CV
La Festa
Mestival
Museu de L'Alcúdia
Museu Paleontològic
Plana personal de Paco González
Universitat Miguel Hernández

COMENTARI:

Volia comentar que segons el que he pogut llegir en llibres d e la història d'Elx i el que he observat en manuscrits prou antics, el nom " Elig ” podria ser menys antic que el de "Elx", que és el que s'ha adoptat per al nom actual en valencià de la Ciutat. He revisat documents del segle XIII on s'esmenta Elx, Eltx i alguna altra variant. Mentre que Elig comença a usar-se en el segle XV segons l'historiador Antonio Ramos Folqués . No obstant, segons l'erudit Ibarra Manzoni , ell mateix diu haver-hi vist nombrosos documents dels anys 1267, 68, 70 i 76 on el nom utilitzat és Elx. Són documents castellans, anteriors als ja comentats que són aragonesos, perquè no oblidem que la primera conquesta cristiana d'Elx va ser castellana. Va ser a partir de 1296 quan Elx va entrar a l'òrbita de la Corona d'Aragó amb la presa del Regne de Múrcia per part de Jaume II nét de Jaume I. Antonio Ramos Folqués , del qual estic prenent totes aquestes dades, diu que els àrabs van utilitzar els noms d 'Elixe i Elx en els seus escrits. Tenint en compte que aquesta "x" es pronunciava "ch" i que els musulmans van continuar vivint a Elx alguns segles més, no resulta desgavellat creure que els cristians van adoptar aquesta pronunciació per a donar-li nom a la vila, igual que va succeir en tantes altres poblacions valencianes. No necessàriament van ser els àrabs els inventors del nom, sinó que ells igualment van mantenir la pronunciació, adequant-la a la seua grafia, a partir de l'Elice o Elece visigot, l'Illici romà o l' Helike grec o Hèlice iber (tant "c" visigoda o romana com "k" grega es pronuncien "ch", i la "ll" romana és "l" castellana). Aquest assumpte "Elx"-" Elig " és una de les qüestions que s'addueixen a l'hora de donar data a l'aparició al mar de l'arqueta que portava la Imatge de la Mar e de Déu i el "Consueta" del Misteri. Damunt de l'arca hi havia una inscripció que Deia "Soc per a Elig". Pel que de ser aquesta la inscripció original la data d'aparició de la Mar e de Déu hauria de ser molt posterior a 1265, en teoria. No obstant, en el primer document oficial pel qual es declara que Elx passa a la Corona d'Aragó en 1304 i escrit en valencià, s'anomena a la localitat com Elige així que no pot negar-se l'existència d'un possible antecedent. Tenint en compte que els llibres d'Actes del Consell o llibres de protocols notarials per al segle XIV, no han arribat fins als nostres dies, no podem rebutjar al 100 % que la forma " Elig " no fóra usada més o menys sovint abans del segle XV. L'assumpte és tema de debat entre fervorosos devots i fervorosos investigadors i és difícil que hi haja entesa ja que el "Consueta" original va desaparèixer en 1625 i només gràcies a què hi havia una còpia que havia manat realitzar un cavaller membre de la Santa Inquisició hi ha arribat el drama sacre-líric fins als nostres dies. Com veieu no són qüestions de gran rellevància les que conte, sinó petites matisacions que aporten un poquet de llum sobre la història dels nostres pobles.

 I.LL.

COMENTARI:

 Sóc d'Elx i t'escric perquè he llegit en la teua pàgina " Elx és una de les ciutats més antigues del País, i el seu nom s'escrivia antigament Elig ", això últim és cert, però no és tota la veritat. Als documents més antics apareix Elx, Elig és antic, però relativament més modern. No puc concretar-te ara mateix la datació d'Elig. De la forma que t'expresses sembla com si Elx fóra una invenció moderna i fóra convenient aclarir-ho, pense. Jo estic fent ara una tesina sobre el català d'Elx al segle XIV i sempre apareix Elx (i Elix, aquest deu ser com pex i peix), però no Elig.

 Jaume