Els intel·lectuals i el seu rotllo

22-10-2004

Per més voluntat que li pose, això de ser intel·lectual és massa complicat i tractar d'apropar-me a Azorín encara més, per molt del meu poble que fóra. Sols a mi se m'ocorre apuntar-me a un taller que es presenta com "La contribución de Azorín al periodismo moderno", i és que a la sala on es donava la primera xarrada del taller, l'únic modern que hi havia eren els altaveus que s'havien incorporat a l'equip de so. La mitjana d'edat de l'auditori havia d'estar en els 60-65 i els conferenciants si no els havien superat, han d'estar a punt. A veure, que jo no dic que aquelles persones no sàpiguen d'Azorín, però si després no saben transmetre, cap profit, la veritat.

Sort que les cadires eren una mica incòmodes -deuen fer-ho a cosa feta- que si no, al primer quart d'hora la ronquera s'haguera escoltat des del carrer. Hi ha persones que abans de donar una conferència haurien de donar un curset sobre com fer-ho, perquè de veres, sembla que pensen que com més avorrida siga la seua intervenció més cultural és l'acte. I així clar, al final és escoltar que algú nomena a Azorín i ixes fugint, per més bo que fóra l'home.

Així les coses, ara resultarà que l'Ajuntament molt presumir amb allò de "ciudad natal de Azorín" però això de tenir un escriptor important al poble en lloc de repercutir favorablement acaba per produir l'efecte contrari en els possibles visitants. Home, jo abans em feia una valeriana per dormir, ara no, ara abans de gitar-me pense en Azorín i caic redona. Ja m'imagine jo dins d'uns anys els pobres de Sedaví vinga el taller i les conferències sobre Ferran Torrent, clar que segur que seran molt més divertides, ni punt de comparació!, ja em canviava jo, ja. Ara que, amb la fama que té el Torrent, allò més bé semblarà un revival de Salsa Rosa amb totes les xatis amb què s'haja beneficiat contant la seua experiència. Mira que m'agrada a mi el Torrent i que m'he alegrat pel seu premi, però no m'ha agradat tant que diguera en totes les entrevistes que aquest premi era l'oportunitat per arribar al "gran público". Home no, que jo l'he seguit de sempre i això està lleig, o no?

Com seria el sopar dels Planeta? Tan avorrit com la conferència a què he fet al·lusió? I el personal quin modelet portaria? Perquè aqueixa és altra, per què la gent es muda tant per anar a una conferència? En la primera fila rigorós esmòquing i corbata, els de files posteriors ja podien permetre?s quelcom més lleuger, i per a elles, collar de perles obligat -encara que siguen falses-, bossa de mà de disseny, pentinat de perruqueria i jaqueta tirada sobre els muscles, com si esperaren que el conferenciant les traguera a ballar d'un moment a altre. Això sí, molta façana,  però a més d'una la vaig veure traure de la bossa el berenar embolicat en paper d?Albal mentre aquell home repetia una i altra vegada les converses que havia mantingut amb Azorín. I del berenar, com no,... als caramels, tot un clàssic en qualsevol acte cultural que es precie, la millor manera de desconcertar el que parla o està damunt d'un escenari, perquè ja no és que destapen el caramel, què va! és que fan un soroll com si estigueren precintant tota la sala.