VIATGE A LA VALL D'ARAN
(1447 paraules totals d'aquest text)
(17 Llegides)
VIATGE A LA VALL D'ARAN.
(Forma part del meu viatge als Pirineus Catalans).
(Revisat el 21 d'octubre del 2004)
De Joanjo Aguar Matoses.
Dins del viatge que vaig fer aquest estiu als Pirineus Catalans i a Catalunya Nord, es mereix una menció especial l'immens esforç que em va costar trobar la llengua aranesa, després de recòrrer tota era Val d'Aran. Va ser una autèntica odisea.
Ací va...
SEGON DIA DE PIRINEUS. (Tercer dia de viatge. Dissabte 10-7-2004).
Destins prefixats: Era Val d'Aran. França: Bagnères de Luchon, a la Gasconia.
Objectiu prioritari: Escoltar a gent parlant en aranés. Comprar llibre o disc en aranés.
(Ja veurem què podem aconseguir...)
De bon matí, m'aixeque a l'alberg "Les Estades", molt prop de Sort.
Desdejune amb alguns dels motoristes que hi ha a l'alberg, una parella major, home i dona. Resulta que viuen, precisament, a Castelló, igual que jo ara, encara que són d'altre lloc. L'home és policia nacional.
Aleshores m'assabente que "Àngels Guardians" és un grup de motoristes que són bombers i policies, i que els encanten les motos.
Puge pel Port de la Bonaigua, cap a Baqueira.
És el primer dia que veig el Bosc del Gerdar. M'impressiona molt. És superbonic. Quilòmetres i quilòmetres de bosc tupid, sense cap clariana. Amb uns arbres altíssims i elegants. Coníferes.
Arribe a dalt de tot del Port de la Bonaigua. Hi ha una estació d'esquí, parada. El paisatge és molt bonic. Ací sí que hi ha alta muntanya, el que jo buscava.
De sobte sent un kikirikííí... Són els Àngels Guardians, que estan donant una volta per la comarca. Hui els toca era Val d'Aran. Els salude, però no em reconeixen.
Arribe al poble de Baqueira, aquest sí que és un poble d'alta muntanya.
Allí em trobe una altra vegada amb els motoristes. Els torne a saludar, i hi ha algun que em reconeix, i em saluda.
Em passe el dia recorrent quasi tota era Val d'Aran. Poble a poble.
Vull escoltar parlar en aranés, que és una variant de l'occità. Però, després d'hores i hores, ja em sembla impossible. He estat a Baqueira, a Salardú, a Arties, a Valarties, a Vielha (era capital d'era Val), a Pont d'Arròs, a Vilamós, a Les, i ningú m'ha volgut parlar en aranés directament mentre jo li parlava en català. (També he trobat a molta gent que no sabia aranés, només català. O, fins i tot, ni català, només espanyol. O francés).
A dures penes, a Vielha he pogut sentir una conversa en aranés entre dues persones, en un bar. Jo hi estava d'amagat, com qui no vol la cosa. Però escoltava. I no entenia res, perquè parlaven molt de presa.
(Sabia que era aranés perquè sonava "estrany". No era ni català, ni espanyol, ni francés, ni galego, ni euskara, ni anglés, ni alemany, ni romanés, ni cap altra llengua que havia escoltat fins el moment. Per això dic que era aranés).
FRANÇA.
Per la vesprada passe a França. Ja tenia ganes de travessar a la part francesa perquè volia veure un altre país. Està guai això de creuar una frontera (ara només administrativa, no física) i veure com de sobte canvien moltes coses que t'envolten. Canvia la gent. Canvia el caràcter. Canvia el tipus de cases, de carrers, de ciutat. Canvia la llengua que escoltes pertot arreu. La llengua que llegeixes en les botigues i supermercats. Canvien les marques dels productes quotidians.
Està molt guai. És com si, només per creuar una línia imaginària, et traslladasses a un altre món. No és broma.
Vaig a Bagnères de Luchon. És un poble bonic, bastant gran per als pobles que ja estic acostumat a veure als Pirineus. Té un balneari, crec que del segle XIX.
Aquest poble es troba a la Gascònia, la regió on va nàixer i créixer Cyrano de Bergerac. Forma part d'Occitània. Ací parlaven l'occità, fins fa poc (crec). Però ara no li l'escolte a ningú.
El paisatge és molt bonic. Es nota que és més humit i frondós que a l'altra banda dels Pirineus, la dels Catalans. Les altes muntanyes que separen les dues vertents fan de presa per als núvols. Quasi tots es queden retinguts a la banda francesa. El paisatge d'Aran és com el de Gascònia, perquè també està a la vertent nord dels Pirineus.
PER FI, ARANÉS.
De França torne a Vielha altra vegada. Vaig a la llibreria "RUDA", molt coneguda allí. Fullege llibres en aranés, i me'n compre un que parla sobre era Val d'Aran. També compre un compact de música en aranés. És d'un tal Santi Arisa i la Tribu. Són cançons tradicionals d'Aran versionades a estil modern. Ja veurem com sona. Almenys, ahí sí que escoltaré eixa llengua. (Espere que, com a mínim conserven l'esperit originari de les cançons. M'hauria agradat més un disc amb cançons tradicionals de veritat. Però no n'hi ha cap en la llibreria. O no n'he
trobat. Ho pregunte, i no n'hi ha).
Abans d'anar-me'n de Vielha, se m'ocorre una idea lluminosa. Vaig a la llar del jubilat. I, efectivament, la idea resulta ser totalment encertada. Allí sí que escolte a la gent parlar en aranés. Les persones majors han conservat la seua llengua. Els demane permís, i m'assec al costat d'unes dones, molt agradables, que estan jugant a cartes. I les escolte. Els he dit que tenia moltes ganes d'escoltar eth aranés. (¡I tant que en tenia! ¡Duc tot el sant dia intentant-ho!).
Fins i tot, un home major, en sentir el que he dit, s'acosta a mi i comença a parlar-me en aranés. M'explica coses d'era Val d'Aran i de Vielha. Coses d'abans, de quan ell era xicotet. Ho fa mentre fulleja el llibre que m'he comprat abans. Li l'he deixat perquè l'home tenia curiositat per veure les fotos que conté, fotos antigues que li duen molts records de temps passats, i que li fan reviure coses de la seua vall, del seu país, que només ell coneix.
Eixe home m'està parlant en aranés quasi tot el temps, i jo li parle en català. I ens entenem molt bé. (Perquè em parla poc a poc, i vocalitza molt bé). I, el que no comprenc, li ho pregunte.
Estic una bona estona a la llar del jubilat. S'hi està a gust, allí. És gent acollidora.
Finalment, m'acomiade de Vielha i d'era Val d'Aran. ¡PER FI HE SENTIT PARLAR EN ARANÉS! ¡PER FI!
* NOTA: LLENGÜES.
Al llarg del meu viatge he escoltat moltes llengues i variants de llengües diferents. He sentit parlar en català de la ciutat de Lleida, de les comarques del Pallars Sobirà i de l'Alta Ribagorça. Hi ha gent que m'ha parlat en aranés (occità), en patués (a la vall de Benàs / Benasque), en castellà. He sabut com és el català de Catalunya Nord i de la seua vora. Català de Puigcerdà, de Prada, de Perpinyà, de Salses, de Cervera. Català de Cadaquès, de Roses, de Sant Pere Pescador, de L'Escala... (on està la ciutat romana i grega d'Empúries).
****
De Vielha a Sort no torne pel Port de la Bonaigua. El veig massa llarg, i tot ple de corbes. Preferisc tornar pel Túnel de Vielha, així li donaré la volta completa al Parc Nacional, i veuré les muntanyes de la banda que encara no havia vist.
A més, eixa carretera pareix molt bona, i, encara que faça més quilòmetres, jo crec que avançaré més, en temps.
També sé que la carretera des de la Pobla de Segur fins a Sort està en bon estat, perquè vaig passar per ella el primer dia que vaig arribar als Pirineus.
Per això crec que el camí des de Vielha fins a Sort, passant per la Pobla de Segur, és tota igual de bo. I per això decidisc agafar-lo.
El tunel de Vielha és el més llarg que he travessat mai. Té cinc o sis quilòmetres de llarg, i vas, tot recte, tot recte, per l'interior de la muntanya. L'interior, tan interior, que no sé com no veiérem el seu cor.
Després, quan ixes del tunel i deixes enrere eixes muntanyes tan altes, entres a la comarca de l'Alta Ribagorça.
La carretera segueix estant perfecta. Fins el Pont de Suert, tot una meravella.
Però no sabia el que m'esperava després.
Primera presa de contacte amb el tros de corbes del Pont de Suert a la Pobla de Segur. I, a més, fent-se de nit. Interminable. Un infern.
Finalment, arribe a la Pobla de Segur. ¡SALVAT!
(I encara em queda arribar fins a Sort, i després a l'alberg. Uns trenta quilòmetres. Però ja sembla un passeig).
En mitja hora més... ALBERG. Sopar, dutxar-me, fer estiraments. I dormir, dormir...
Castelló de la Plana, 21 d'octubre del 2004. Sueca.
Joanjo Aguar Matoses |
