52ª EDICIÓ DEL FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE SANT SEBASTIÀ: CAP A UN CINEMA D'AUTOR

El passat 25 de Setembre va concloure en la meravellosa i agradable ciutat de Donosti l'edició 52 del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià-2004, el més antic del país, el de més prestigi i projecció internacional i l'únic de la península considerat de Categoria A al costat dels de Cannes, Berlín i Venècia. Això últim degut entre altres coses que en organització, programació i entorn aquest Festival frega la perfecció.

Per primera vegada el nostre DiariParlem ha estat allí per a informar-te de tot el que s'ha cuit en aquest gran Festival així com i sobretot gaudir i gaudir amb els films que van a constituir la nova temporada cinèfila que des de ja ha començat inexorablement com curs escolar o col·leccionable televisiu impossible que es preue.

Començant per la Secció Oficial a concurs que sincerament no va ser la més visitada pel que açò signa ( i és que, amics, només aquest Festival Internacional té entre els seus apartats de la secció Zabaltegui la denominada "Perles d'Altres Festivals" que és alguna cosa així com la "Champions League" del cinema, amb films que han triomfat per unes o altres raons en els millors festivals del món; i com a mostra un impressionant botó que ja hauran pogut tots paladejar bé en cinema o en DVD, en esta mateixa secció en l'any 2002 es van presentar entre unes altres: El Pianista, Irreversible, Ciudad de Dios, Bowling For Columbine, Balzac y la Joven Costurera China, Respiro, &8220;Todo o Nada o 24 Hour Party People, quasi res! ).  Va haver absoluta unanimitat jurat, premsa i públic al guanyar la Cocha de Oro a millor pel·lícula la iraniana Las Tortugas Pueden Volar de Bahman Ghobadi, encara que sempre em quedarà el dubte de si, la per a gairebé tots, mediocre Brothers de Susanne Bier, que no vaig poder veure, no va guanyar esta Concha per haver guanyat ja les 2 Conchas de Plata a les millors interpretacions per a l'espectacular Connie Nielsen ( d'allò més glamourós del festival ) i per a Ulrich Thomsen, ja que no es poden lliurar més de dos premis a una mateixa pel·lícula i a més el president del jurat Mario Vargas Llosa va estar alguns dies abans tirant llenya al foc dient que mai abans havia estat en un jurat de cinema que no haguera rebut xiulades ( i que en aquest cas no els hi va dur sobretot per aquesta última decisió de la Concha de Oro ).

La justament guanyadora pel.li iraniana és un escruixidor relat sobre uns xiquets kurds que viuen en la frontera entre Iran i Iraq, tendra i cruel al mateix temps i protagonitzada per veritables nens d'allí, molts d'ells amb importants tares físiques. Pel·lícula absolutament necessària i perfecte complement per a una sessió doble de cinema de barri ( o de repertori ) titulada Los desastres de la guerra de Bush Jr juntament amb Fahrenheit 9/11 de Michel Moore. També es va dur el premi del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics.

Els altres 3 films millor valorats per la crítica en la travessa que publicava diàriament El Correo Vasco eren: Bombón, el Perro de Carlos Sorín, injustament oblidada pel jurat i guanyadora del premi a la millor pel·lícula de la FIPRESCI ( premsa internacional ) i que és una bella història entre un home madur aturat ( genial l'actor no professional Juan Villegas que va deure dur-se la Concha de Plata ) i un dog blanc molt fotogènic anomenat Bombón de Lechien, una miqueta superior al seu altre film sobre la Patagonia Historias Mínimas que si va pescar una mica en l'any 2002 ( amb estrena prevista per al 8 d'Octubre ); Omagh òpera primera de Pete Travis que va obtindre el premi del jurat al millor guió a més del premi CICAE a la millor pel·lícula europea, que no vaig poder vore i que tracta sobre l'atemptat del 15-08-1998 causat per l'IRA autèntic; i Roma del nostre ben estimat Adolfo Aristaraín, ja estrenada en cinemes i que es va anar totalment de buit quan bé va merèixer dur-se la Concha al Millor Director doncs encara que potser esta obra no arribe a l'altura de les seues imprescindibles Un Lugar en el Mundo o Martín H aquest premi generalment ve sempre a reconèixer una gran trajectòria com era el cas.

Esta Concha a Millor Director se la va endur la xinesa Xu Jinglei pel seu segon treball darrere de les càmeres, Carta de una Desconocida, que tampoc vaig poder gaudir però que no sembla que va entusiasmar a ningú i fins i tot la pròpia directora no esperava res del jurat oficial sobretot competint amb directors tan reconeguts com John Sayles, Michael Winterbottom, o els ja esmentats Sorín i Arístarain.

Quant a la pitjor considerada per la premsa, 9 Songs de Winterbottom, es va dur justament el premi del jurat a la millor fotografia per molt que més d'un pensara que precisament això era el pitjor del film ja que visualment és molt atractiva i a més va ser del poc radical que va aparèixer per la secció oficial al combinar molt encertadament sexe directe més sensual que pornogràfic amb concerts de gent com Primal Scream o Franz Ferdinand.

Molt digna la representació espanyola amb l'estupenda Horas de Luz de Manuel Matji, que ens duu a qüestionar si no és injust que després dels triomfs en el 2002 Los Lunes al Sol i el 2003 de &8220;Te Doy Mis Ojos més esta bona pel·lícula, els programadors deurien haver projectat més cinema de l'Estat en les seccions oficials tant en la principal com en la de nous directors doncs només va haver un treball en cadascuna. Devem ser molt més xovinistes i fer com a Cannes o Venècia que mai falten diverses pel.lis autòctones i no val l'excusa de les coproduccions amb altres països que el veritable i últim creador no és d'ací ( encara que açò últim seguisca sent molt interessant ).

Finalment en la S. Oficial per a mi va ser una decepció l'esperadíssima producció argentina El Cielito de María Victoria Menis, que encara que oblidada pel jurat si va obtindre molts i variats premis paral·lels com el premi ART, el SIGNIS futur talent, el CICAE art et essai i el de l'Associació de Donants de Sang quan el seu únic mèrit és tindre com protagonistes a un bebé de 10 mesos preciós ( amb el que d'improvisació té ) i a un extraordinari actor jove però que, fet i fet, està mal realitzada i pitjor resolta.

De l'altra secció oficial, la de Zabaltegui-Nous Directors, només vaig vore la guanyadora del premi de la Joventut ( que per això voten 325 joves d'entre 17 i 21 anys ) sobre un total de 31 treballs ( també entren en esta votació alguns pocs treballs de les seccions Oficial, Perles i Horitzons). I quedar-vos amb aquest director neozelandés perquè amb la seua primera obra aconseguix emocionar, entretindre, intrigar i commoure com pocs veterans ho fan, es diu Brad McGann i la seua joia és In My Fathers Donin ( En el Cau de mon Pare ).

En definitiva i quant a seccions oficials, un nivell mig-alt que aposta molt clarament pel cinema d'autor en la mateixa mesura que en els últims anys ho fa el de Venècia pel cinema d'Hollywood molt encertadament amb només un però: es troba a faltar una miqueta de cinema més radical i de gènere amb un absolut oblit de l'emergent cinema d'animació ( tant a Cannes com a Venècia han estat en seccions oficials gent com Mamoru Oshii, Hayao Miyazaki o la mateixa Shreck 2 ) o propostes més arriscades com la vista en Perles La Casa de las Dagas Voladoras de Zhang Yimou que va estar a Cannes o Hisso de Takashi Miike vista a Venècia.

Finalment destacar en la secció de Perles d'Altres Festivals que va guanyar el premi del públic la producció multiamericana Diarios de Motocicleta de Walter Salles, que no vaig poder gaudir ( estrena el dia 8 d'Octubre ) sobre la vida d'Ernesto "Che" Guevara i de les que si vaig poder vore: María, Llena Eres de Gracia de Joshua Marston ( estrena el 22 d'Octubre ), segona millor valorada i que encara que estèticament no conté moltes troballes és un bon exemple de cinema de denúncia, en aquest cas del tràfic de coca amb una protagonista ( Catalina Sandina Moreno ) veritablement creïble i esplèndida; Super Size Em de Morgan Spurlock, un documental de creació amb molts punts en comú amb el cinema de Michel Moore sobre el menjar ràpid i més concretament sobre McDonalds, de molt recomanable visió i gaudi ( estrena el 22 d'Octubre ); La Casa de las Dagas Voladoras de Zhang Yimou, perfecte complement del seu anterior Hero amb més espectacularitat i visualment al·lucinant; i l'uruguaia Whisky de Pablo Stoll i Juan Pablo Rebella, segon treball d'estos joves que ens va donar a conèixer el nostre estimat Cinema Jove amb 25 Watts i que sincerament em va semblar la millor de totes doncs conté un humor absurd digne del millor Iosseliani i una planificació que frega la perfecció, un autèntic goig que ja va enlluernar en el festival de Cannes.

Pabloco Sánchez

(11-10-04)