48ª SEMINCI DE VALLADOLID: UN CINEMA SENSE FRONTERES MENTALS (Any 2.003)
(957 paraules totals d'aquest text)
(178 Llegides)
La frase és d’En Fernando Lara, veterà i intel·ligent director de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid que enguany complia 48 edicions mentre que el seu ja prestigiosa secció documental “Tiempo de Historia” celebrava els seus 20 anys d'existència.
I allò d'intel·ligent no és només per esta meravellosa frase que servix per a il·lustrar molt a les clares el cinema que hem pogut gaudir en esta setmana, sinó sobretot pel que ha aconseguit este home de cinema amb este modest festival (quant a pressupost) en els molts anys que duu al capdavant.
No només ha aconseguit que el de Valladolid siga el segon festival en importància de l’Estat i un dels més importants d'Europa, sinó que ha aconseguit el més envejable per a qui això subscriu i més si tenim en compte el que acabe de vore en la meua pròpia ciutat (més gran, més important i sobretot més prop del mar) un nou desastre en forma de festival de cinema anomenat Mostra del Mediterrani. I això és: vore una ciutat sencera gaudint del Cinema, vore autèntiques “ties maries” parlant sobre esta o altra pel·lícula amb gran sabiduria o comentant que Leonardo Sbaraglia perdia al natural; vore ramats de gent a les 9 del matí fent cua per a aconseguir una entrada en el teatre Calderón i... pagant!, vore jóvens en pensions que vénen de Madrid o ciutats del voltant, i el més fort sense cap dubte, aconseguir que els polítics arriben a afirmar que l'important no són les ostentacions, els excessos, les vacuïtats, sinó el Cinema, l'Art. Quant hem d'aprendre d'estos gestors en la nostra estimada València!
Passant al que més ens interessa, el Cinema, destacar que a pesar de tots els esforços del festival per portar sempre del milloret de l'any, degut al fet que esta temporada no ha estat de molt bona collita ( i allí estan de veritables termòmetres, els fluixos festivals de Cannes, Sant Sebastià i Berlín ), el nivell mig podríem catalogar-ho només de discret.
Sangre y oro
En la Secció Oficial a concurs l'Espiga d'Or va ser exequo per a “Osama” de Siddiq Barmak, impressionant denúncia del paper o, millor, del nul paper de la dona en l'Afganistan dels talibans i d'imprescindible visió ( ja té distribuïdor ), i per a “Sangre y oro” de Jafar Panahi, a la qual quasi ningú donava per guanyadora i a quasi ningú va agradar incloent-me jo, però amb nacionalitat d'Iran ( que és als festivals de cinema alguna cosa així com la selecció d'Alemanya als mundials de futbol).
L'Espiga de Plata (i, a més, premi a la millor fotografia) va ser per al film noruec “Kitchen Stories” de Bent Hamer que no vaig poder vore i que sembla tampoc no va convèncer a la premsa especialitzada.
Per a mi i també per a molta més gent, puix va guanyar el Premi del Públic, el millor treball de tots els presentats va ser “Goobye Lenin” de Wolgang Becker d'estrena imminent i que tracta el tema de la caiguda del comunisme amb una gran tendresa i intel·ligència. El jurat li va concedir el Premi Especial i no l'Espiga potser per tindre ja garantit l'èxit en el nostre país ja que ve avalat per l'èxit allà on s'ha estrenat.
De les pel·lícules espanyoles el jurat va encertar amb la Menció Especial a la millor de les tres presentades, “Astronautas” de Santi Amodeo que és una molt interessant volta de rosca visual i visceral al tema de la toxicomania amb un gran Nancho Novo; mentre que “Las voces de la noche” de Salvador García Ruiz significa al meu entendre un pas endarrere en l'excel·lent carrera d'este jove cineasta doncs patix de falta de sentiment.
Quant als altres films que vaig poder vore em van decebre: “Alila” d'Amos Gitai, una només correcta aproximació al caos que impera entre els ciutadans de Tel-Aviv; “Piezas de recambio” de Damjan Kozole, dura crònica sobre el tràfic d'immigrants en l'Eslovènia post-Iugoslàvia i “Desde que Ottar se marchó” de Julie Bertuccelli que venia avalada pel Grand Prix de la setmana de la crítica en Cannes i que considere excessivament teatral.
La pel.lícula de Woody Allen
D'altra banda em semblen molt recomanables: “Todo lo demás” de Woody Allen, un deliciós treball del prolífic actor-director que s'atrevix fins a esmentar que alguns americans arriben a considerar Auschwitz com un parc temàtic; “Wilbur se quiere suicidar” de Lone Scherfig, estupenda combinació de comèdia i drama i que va guanyar el premi al millor actor; “Cleopatra” d'Eduardo Mignogna, preciós vehicle per al lluïment d'eixa gran actriu que és Norma Aleandro; “Goldfish Memory” de Liz Gill, divertida comèdia sobre les *enrevessades identitats sexuals d'uns joves irlandesos i que esperem puga vore's a Espanya, doncs encara no té distribuïdor, i, finalment el documental “El Tren Blanco” sobre els cartroners a Argentina, de necessària visió per a conèixer la realitat del nostre estimat país amic.
En l'apartat de curts destacar que va guanyar després de molts anys un treball autòcton, “Sueños” de Daniel Guzmán amb dos actors de 8 anys absolutament esplèndids i que es va presentar en la nit del curt espanyol; “Pelonas” de Laly Zambrano i Ramón de Fontecha una història que barreja el present i el passat de la nostra guerra civil amb la gran María Galiana de protagonista i un estupend guió signat per Mamen Briz i que haguera tingut millor cabuda en la Secció Oficial.
La Seminci de Valladolid
, un gran festival dedicat al Cinema amb majúscules.
PABLOCO SANCHEZ
|
