En els últims mesos una sèrie d’esdeveniments han posat al  davant dels alzirenys i alzirenyes uns actes de violència extrema que han cristal·litzat en les morts de Jenny i els seus fills Keith i Maria, de Carla i, uns mesos abans, d’Alexandra, que han omplert de perplexitat i d’indignació cada carrer i cada casa d’Alzira, i ningú ha pogut deixar de pensar i opinar dels fets, de les víctimes i dels causants.

Els especialistes ens han alertat que no es tracta, encara que de vegades ho parega, de conductes on el masclisme és l’únic component. Fa uns mesos, el psicòleg i criminalista Vicente Garrido ens contava al programa “Temps d’Escola” d’Alzira Ràdio que als fons del maltractament familiar hi ha una base de violència que està amerant tota la societat. Si consultem les dades estadístiques, als països del nord d’Europa, on no són gens masclistes i hi ha una igualtat entre els sexes, es produeixen quasi tres vegades més d’assassinats de dones pels seus nuvis, marits o ex que ací.

Podem observar com la violència -més o menys camuflada- està a la base d’una gran part de les activitats d’oci i d’això que s’anomena “esport”, a més de ser una peça fonamental en les relacions interpersonals.

Els membres  del Consell de Xiquets i Xiquetes d’Alzira van reflexionar entorn a la mort de Jenny i els seus fills i s’adonaren que una gran part del seu temps el passen parlant de realitzar o rebre actes violents per part o contra amics/gues i companys/es, sent un element fonamental que ho omple quasi tot al pati i a les classes dels col·legis i instituts. I plantegen la necessitat de posar remei a tot açò amb un treball preventiu a les escoles i instituts, ensenyant els escolars i jóvens a buscar el diàleg com a forma de resoldre els problemes. I fan notar que la violència que està a tots els llocs, especialment a la televisió, on serveix de model a grans i menuts. Per açò, caldria descobrir què és el que provoca aquestes conductes violentes per poder fer alguna cosa per prevenir-les.

Els psicòlegs diuen que hi ha una relació molt estreta entre la frustració i l’agressió: la persona que es sent frustrada reacciona agressivament contra el que té al seu voltant. I la frustració ve donada per no tindre allò que es desitja en un moment determinat o al llarg del temps. I actualment hi ha un nivell de frustració molt alt en tota la població, especialment en xiquets i jóvens. Per moltes coses que tinguen sempre n’hi ha alguna més que volen: un telèfon mòbil encara més modern, un altre joc de la videoconsola, més peces de roba de temporada, esportives o sandàlies noves i de marca, més diners per a la cacauera, per a la bolera, o per anar al cine o als pubs… Des de ben xicotets se’ls ha acostumat a tindre de tot sense haver de fer res per aconseguir-ho, sense quasi posar límits als seus desitjos.

I quan no tenen el polo o el CD que volen, o les sabatilles que ixen a la tele, quan no guanya el seu equip -o quan guanya- quan la núvia els deixa, responen agressivament. Amb plors, amb crits, amb colps o, fins i tot com hem vist, causant dolor o la mort… D’ací que les mares i els pares hauran de plantejar-se educar des de xicotets als seus fills per evitar aquesta frustració i perquè no provoque automàticament l’agressió. Això vol dir que hauran de dir moltes vegades “no”, que hauran de posar límits als fills i filles perquè aprenguen que hi ha llocs i moments per a unes coses o per a unes altres; hauran de demanar-los que s’esforcen per aconseguir el que volen, i que la felicitat no apareix quan se tenen moltes coses, perquè coses sempre se’n poden tindre més..