25/6/2004

Malgrat que fa ja alguns dies que vaig tornar de Cuba encara tracte de recuperar-me del  viatge que mira que m'ha donat de si. No podré contar-vos-ho tot en aquest monòleg però en altra ocasió us en donaré més detalls.

A veure, molt xarrar de com estan els cubans de potents però, què voleu que us diga?, un tòpic com un altre, eh?, i elles igual. Molta fama, molta fama però res de res, tot molt normalet, això sí el cul de les cubanes s'ha de destacar. Jo mai no havia vist uns culs amb aqueixes proporcions. Són descomunals! Sembla que no s'acaben mai. Per més que vulgues la vista no et dóna per retenir aquella imatge d'una simple ullada. Ara que jo crec que agafen aquelles dimensions de tant que se'ls toquen ells, perquè sempre porten la maneta en el mateix lloc. Una cosa digna de destacar, de veres.

Això és una cosa que em va cridar l'atenció de la meua estada a La Havana, però res més, ara hi ha altres aspectes d'aquest viatge que m'estan portant molts problemes d'adaptació al meu medi habitual. Ara resulta que no sé menjar sense música en directe. Clar, allà anara on anara ja tenia els músics al costat de la taula amb les maraques, així que ara tinc un problema gran. Ho he intentat però és que no hi ha manera. Si sabeu d'alguna orquestra que busque feina potser podríem arribar a un acord. De moment vaig apanyant-me amb les meues nebodes i el meu cunyat que, com que toquen en la banda del meu poble, s'han prestat a amenitzar-me els dinars, però tampoc és pla de tenir-los empleats a tota hora, més que res perquè ells també tenen una vida.

L'altra seqüela que m'ha quedat és que ara cada vegada que se m'acosta algú a preguntar-me alguna cosa jo directament li done propina. Hui m'han preguntat l'hora i abans que em donara temps a reaccionar ja he tirat mà a la cartera tractant de buscar un dòlar. Però sí hi havia moments en què ja no sabia si era jo, la reencarnació de Diana de Gales o Na Letizia Ortiz en visita oficial!

Mai m'haguera imaginat que la meua presència poguera despertar tant d'interés. Clar que tampoc m'haguera imaginat mai que estiguera tant clar d'on sóc. Home que era posar un peu a la porta del carrer i ja estàvem "espanyola!". Que dic jo que per holandesa sé perfectament que no podria passar, però escolta, per italiana o per portuguesa no veig jo per què no. Sols vaig passar per anglesa un dia, el dia que vaig estar a Varadero. Vaig tornar a l'hotel tan vermella que per més que em dirigia a la cambrera en castellà ella com si res. Sort que alguna cosa encara em quedava de l'institut i vaig poder entendre'm mig mig, perquè fàcil, fàcil, no m'ho va posar aquella dona. Sols per com em vaig posar aquell dia crec que no tornaré mai més a Varadero, bé per això i perquè fins que Iberia no prohibisca viatjar als xiquets en els trajectes tan llargs no pense tancar-me nou hores en un avió. Collons!, no sé com m'ho aclarisc però sempre que viatge em toca un xiquet darrere, i clar, no és el mateix anar en autobús de Monòver a Alacant que en avió de Madrid a La Havana. Nou hores de patadetes al seient, plors de tan en tant, cançonetes..., i damunt sa mare fent-li la segona veu perquè la criatura s'animara més i ampliara el repertori. A veure que allò no era el càsting de “Operación Junior”, eh? era un vol de nou hores, que es diu prompte però s'han de passar. I damunt el portava enganyat. Tot el camí dient al xiquet que anaven a Eurodisney - que jo, de tan sentir-la, al final ja em vaig acollonir pensant que m'havia equivocat d'avió- i clar, només arribar i veure tot aquell desplegament de policies, la criatura es va traumatitzar. Té delit la cosa també! A saber la de diners que s'ha de gastar ara aqueixa dona en psicòlegs per a son fill.

En fi, que ja seguiré contant-vos coses d'allò i ja que vénen vacances si podeu pegueu-vos una volteta per Cuba perquè malgrat tot, no us en penedireu de la vostra elecció. Us ho puc assegurar.