20/5/2004

Quin enfit de boda! Obris el periòdic i, hala! a parlar de la boda, poses la tele i també, vas al mercat i no hi ha altre tema de conversa -jo crec que el del peix ha aprofitat per muntar més encara els preus. Com que les clientes estan entusiasmades amb la conversa ni se n’adonen-. Per favor que es casen ja i ens deixen tranquils!

Damunt com que volen fer-ho tot tan sofisticat diuen una de ximpleries... L’altre dia vaig escoltar que tenen comitè organitzador de la boda i tot. Veges si la novetat! Tots els que es casen tenen un comitè organitzador. Tu dius que et cases i als cinc minuts ta mare i ta sogra ja s’han autoproclamat comitè organitzador del festeig. No és necessari ni que els demanes formar part, elles soles ja comencen a manar i a disposar -en la seua línia-.

Ara, per més comitè organitzador que tinguen aqueixes bodes han de ser d’un avorrit... Estic segura que es passen tot el banquet seriosos a més no poder. Anar a una boda d’aquestes ha de ser com si et feren la selectivitat de “las buenas costumbres”. Jo quan veig en les imatges tots aquells coberts i aquelles copes en la taula m’acollone, eh? Home, que vaig jo i mentre esbrine quin cobert he de fer servir per a cada cosa ja m’ha caducat el que m’han posat al plat. Mira que a la gent aquesta li agrada complicar les coses, clar que també, ja que paguem nosaltres, almenys que s’ho curren un poc.

A mi pensant-ho bé, em fan llàstima les convidades, els convidats també, però elles més encara. Aqueixes no saben el que els ve damunt. Que dius, no els nuvis pateixen amb tota aquella tensió, totes aquelles càmeres vigilant cada moviment que fan… i les convidades, què? A veure si creeu que les pobres no ho passen mal també! Tot el sant dia tan posades amb les insofribles sabates  aquelles de tacó d’agulla. Perdoneu però el que les va inventar era misogin segur. Nosaltres serem masoquistes per portar-les però ell era misogin. Ho sé jo ben sabut que per alguna cosa sóc dona. La setmana passada vaig estar de comunió -quina sort, eh?- i el dilluns vaig estar a punt de personar-me en el Ministeri de Treball perquè em donaren per inútil ja de per vida. Vaig estrenar unes sandàlies d’aquelles i quasi perd les cames. Van tardar a reaccionar tres o quatre dies però ja com si res, ja tornen a ser les d’abans. A més quan em van dir en què se’m quedaria la paga vaig desistir-hi. Això sí, el pitjor és que el dissabte me les he de tornar a posar i el diumenge ja imagine com estaré. No vull ni pensar com es posaran els meus peus quan les vegen davant altra vegada. Jo crec que el dit xiquet va estar a punt de posar-me una demanda per maltractament, però per no fer cua al jutjat ho va deixar passar. En fi, la vida de les dones, que és així de sacrificada!

En aquest sentit em solidaritze amb les convidades al cent per cent. Ah! i jo encara, encara com són “pueblo llano” puc posar-me tiretes per tractar de sobreportar el mal, però elles no. Elles són de la reialesa i han d’estar perfectes davant de les càmeres, encara que porten els peus xorrant de sang -clar que com la seua és blava ja no és tan escandalosa-.

Ara, que com estan les coses... potser tinguen sort i tot i no han d'autotorturar-se. No, com diuen que el dissabte plourà a Madrid... Quina llàstima també! Tan preparatiu, tan preparatiu i mira que si al final no poden lluir-se. Si almenys pogueren anar vestides de llarg, podrien dissimular les botes d’aigua, però com el comitè organitzador ha marcat que és obligat anar de curt… lleig també aparèixer amb aquest calçat. Per mi que facen el que vulguen però per favor que passe ja la boda, això sí, si mira tot el que s'ha muntat per casar al Felip, no vull ni imaginar-ne el que passarà a Mònaco si al final col·loquen a l’Albert.

Marian Díez.
www.mariandiez.com