DIARI PARLEM

Joan M. Oleaque (Catarroja, L'Horta Sud, 1.965) és un periodista en l'ample sentit de la paraula: transmet informació i investiga. Els dos llibres que ha escrit fins ara, en són una clara mostra. El seu primer llibre Des de les tenebres, on disseccionava el famós cas de les "xiquetes d'Alcàsser" des de tots els angles possibles, el va escriure després de dedicar-s'hi periodísticament des de la revista El Temps i, una vegada celebrat el juí, investigant durant quasi una dècada.

Ara, fent servir les mateixes ferramentes, ha publicat un nou llibre, En èxtasi on analitza "La ruta del bakalao", un fenomen que es va avançar a qualsevol altre en lligar drogues recreatives, discoteca i música de ball, i que ha influït en la vida de les generacions de joves que han nascut entre les dècades dels seixanta i els huitanta.

Joan M. Oleaque és periodista professional des de 1.993, redactor de la revista El Temps, col.labora en El País i ha col.laborat en TV3 i Channel 4. L'any 1.999 va rebre el premi de la Crítica al millor periodista valencià de l'any 1.998 que atorga l'Institu Interuniversitari de Filologia Valenciana i l'any 2.003 va rebre el premi Rodolfo Walsh per Des de les tenebres, a la millor obra de no-ficció policíaca.

Joan M. Oleaque junt a Ximo Bayo en la presentació del llibre En èxtasi en la Sala Bounty de València, el passat 27 de febrer.

-Vas viure de ple “la ruta del bakalao” i vas conèixer de prop la família Anglès. Experiència personal i anys d’investigació: és aquest el teu secret? El teu proper llibre es basarà també en aquests dos fonaments? Escriuries sobre algun tema del que no hagueres tingut cap vivència personal?

És cert, he utilitzat aquesta fòrmula, però no de manera molt conscient, creu-me. No sé si el proper llibre es basarà en això o en altres coses molt diferents, però és possible que encara faça servir, d’alguna manera, vivències personals.

-A voltes em pregunte, quan sent alguna notícia sobre el “cas Alcàsser”, si la vida en eixe poble s’ha “normalitzat” completament després de 12 anys o caldrà que passen vàries generacions. Tu què en podríes dir?

Sí, s’ha normalitzat, però es desestabilitza en quan s’apropen per allí periodistes o quan es commemora mediàticament l’aniversari dels crims, o arriba al poble alguna notícia sobre possibles permisos a Ricart.

-El cas Alcàsser és un cas tancat per a tu? Què penses dels esforços de Fernando Garcia [un dels pares] de mantindre’l obert. Per cert, que se n’ha fet d’esta persona i del seu famós advocat? És cert que estan acusats d’apropiar-se de diners de la fundació que van crear per ajudar la investigació dels assassinats? Tu què penses d’estes persones?

Sí, és un cas tancat, i Fernando i Juan Ignacio Blanco tenen moltes causes pendents amb la justícia per pressumptes injúries i cal·l´mnies i per estafa, i sí, és cert que estan acusats d’apropiar-se de fons. Jo pense que no s’haurien de tornar a repetir casos com els que ells han protagonitzat, però que els periodistes –s’accepte o no– també varem contribuir a convertir-los en ídols populars, i per tant, tinguerem responsabilitats no només en la seua caiguda, sinó també en el seu ascens.

-Com van reaccionar les famílies de les xiquetes d’Alcàsser quan es va publicar el seu llibre, “Des de la tenebra...”? Demanà la seua opinió abans de publicar-lo? I els veïns d’aquest poble i de Catarroja, què li van comentar sobre el llibre?

No varen reaccionar de cap manera, excepte Rosa Folch, que sé que li va semblar correcte. A la majoria de gent li ha agradat el treball, i a aquells que no els ha agradat, reconeixen que representa la visió més justa sobre el tema.

-Amb el “cas Alcàsser” va donar-se el tret d’eixida del periodisme “morbós” a gran escala. Està d’acord amb esta afirmació? Com ha evolucionat des de llavors esta mena de periodisme? Ha anat a més segons la seua opinió?

Sí, estic d’acord, i ha anat a pitjor: només has de veure la tele.

-La commoció que va suposar el crim d’Alcàsser a València i la seua comarca és comparable a la que s’ha produït ara a Madrid arran dels atemptats de l’11 -M? Els mitjans d’informació ho han interpretat ara de la mateixa manera, destacant el sensacionalisme, els “budells” o han estat més respectuosos amb les víctimes?

Va ser comparable a nivell no de tragèdia col·lectiva, sinó d’espant col·lectiu. Pense que han estat més respectuosos que en Alcàsser –superar allò no és fàcil– però que s’ha optat, en bona part, pel sensacionalisme.

-Com valores el paper dels mitjans de comunicació arran de l’atemptat de l’11-M i els posteriors esdeveniments?

Bastant sensacionalista, la veritat.

-Hola Joan: tinc 15 anys i, clar, no vaig viure la Ruta del Bacalao, només sé coses d’oïdes i no entenc per què va tindre tanta repercussió; total: només es divertien. Explica-m’ho i dis-me també les diferències que hi ha entre la manera que tenien de divertir-se els joves d’aleshores respecte a l’actualitat.

Si acudeixen al llibre veuràs que aquest circuit de discoteques va descobrir a tohom que hi havia una relació significativa entre una part ben important de la joventut i el consum de drogues recreatives, que abans d’aquest fenomen, senzillament, no es donava a nivells tan populars. Això va ser l’essència per a que els mitjans de comunicació feren sensacionalisme sobre el tema i sobre els principals actors d’aquesta escena, els joves. Respecte a les diferències, diguem-ne que ara, a nivell majoritari, hi ha més diversitat en quant a opcions de diversió en discoteques i en comportaments toxicològics, però hi ha la mateixa necessitat d’evasió salvatge entre molts membres juvenils.

-Quines peculiaritats tenia la Ruta del bakalao de València que les diferenciava d’altres llocs de la península o d’Europa? La Ruta del ... va ser un “moviment festiu” genuí valencià?

Una part important del llibre es dedica a explicar això, però et diré que va ser el primer fenomen europeu que va començar a apropar a nivell popular elements de subcultures d’avantguarda minoritàries com eren, fins al moment, la droga de síntesi, la música de ball industrial i la visió de sentir el cap de setmana com una realitat paralel·la més important de la real. Va ser un moviment festiu embrionàriament valencià, però va ser assimilat, imitat i degradat a través de tot l’estat.

-Per què va acabar la Ruta del bakalao? Restriccions i prohibicions de les autoritats o simplement va passar la moda? És cert que en el seu moment més àlgid arribaven els caps de setmana autobussos de diversos punts de la península o és només una llegenda?

Per les dues coses, i per una degradació considerable del fenomen: es va consumir a ell mateix, tot i que l’essència perviu avui. Respecte al tema dels busos, venien, sí, però sobre tot acudient romeries de cotxes de tot arreu de l’estat i de més enllà. Per exemple de França, Itàlia i fins i tot Anglaterra.

-A banda de Ximo Bayo, hi ha algun altre dj que haja “sobreviscut” professionalment a aquella època?

Hi ha uns quants, de fet. Alguns han evolucionat. Altres, en canvi, i de manera recalcitrant, es dediquen a punjar exactament el mateix que feien fa vint, quinze o deu anys en sessions evocadores d’aquell fenomen que es diuen sessions “remember”, perquè hi ha un nou públic que ha sentit parlar d’aquella època i vol evocar-la.

-L’altre dia et vaig veure a Canal 9, a “La naranja metálica” parlant de la ruta…per cert, en un perfecte castellà i amb un jersei amb el que pareixia que volies reventar el discret decorat…Qué opines de la televisió pública valenciana? Com et sentires al costat d’un gran pes pesant com el JR Lucas?

Primer: els convidats que asisteixen a eixe programa han d’expressar-se en castellà –em varen dir que el presentador no entén valencià, i els altre convidats tampoc–; això em va dir una responsable quan vaig preguntar si podia parlar en la nostra llengua. Segon.: lamente que no t’agrade el meu jersei, però realment és molt bonic: obre la ment. Tercer: la televisió pública valenciana hauria d’apostar al màxim per una televisió atractiva amb vocació de servei públic. Quart: em vaig sentir a gust al costa de Lucas perquè és una persona agradable.

-Compara el nivell de la premsa valenciana amb l’espanyola.

Són bastants semblants, amb una major necessitat –en la meua opinió- de reportatges.

-S’ha acusat Eliseu Climent de controlar la línia editorial de la revista El Temps, d’exercir de “comissari polític”. Ara que no ens llig ningú. És cert? Qui escriu els editorials del diari?

Teòricament, jo he de contestar ací preguntes només sobre la meua faceta d’autor. Sincerament, i amb tot el respecte, pense que coses així les hauries de preguntar a l’editor, no a un redactor. Però sí et puc dir que jo no em sent controlat i que els redactors també escrivim editorials.

-Quants exemplars es venen al País Valencià de la revista El Temps? Quina incidència creus tu que té en la societat valenciana?

No tinc ara accés a dades per respondre’t a la primera pregunta. En quant a la segona, pense que, al llarg de vint anys, el setmanari és un mitjà que ha aconseguit un espai propi a tot els seu àmbit de publicació i que ha fidelitzat a molts lectors.

-Com veus el panorama polític valencià una vegada han passat les eleccions espanyoles?

Interessant. Camps ha de demostrar que és diferent al seu antecessor, i el PSOE ha de connectar amb tot el vot que vol un canvi real.

-El nacionalisme valencià ha retrocedit en el seu conjunt respecte a les eleccions de fa 4 anys i caminem, sembla que de manera irreversible i accelerada, a un perfecte bipartidisme polític. Està d’acord amb aquesta reflexió? Què es podria fer per a canviar este descoratjador destí?

Aquesta reflexió pot semblar dura, però pense que pot superar-se. La manera? Insistir en connectar amb la gent, i en oferir-los propostes que puguen entendre com pròpies, atractives, honestes i diferents. En resum, fent política de manera incansable.

-Sobre quina temàtica serà el proper llibre? Un altre assaig? No tens el cuquet d’escriure una novel.la de ficció?

Oh, encara no ho sé realment. Però sí, tinc el cuquet que esmentes. Veurem si fructifica.

Entrevista realitzada amb preguntes dels lectors del Diari Parlem (7-4-04)