VIATGE A TASHKENT per Benjamín A.M.
pàgina(es) : 1/2
(3130 paraules totals d'aquest text)
(318 Llegides)
VIATGE A TASHKENT
I
Torne d'Alemanya amb un retard de nou hores en el vol. Em pesen fins les pestanyes i, quan per fi arribe a casa, em despulle de tota la roba i la fique en la rentadora sense pensar res més que a acabar com més prompte millor. Engegue la rentadora i em gite. A l'endemà, al traure la roba neta, em trobe amb una cosa blava rebregada que ix de la butxaca de la camisa.
És el meu passaport. Se'm va oblidar traure'l i s'ha quedat un pèl deteriorat. El meu visat rus tampoc ha resistit molt bé el centrifugat: La meua foto en colors és ara un paperot que a penes pot reconèixer en un color semblat al sèpia. I se suposa que he d'anar a Uzbekistan dins de dues setmanes.
Xungo.
A pesar de totes les meues cures, i d'una minuciosa passada de planxa, i que, més malament que bé, es veuen tots els segells i es llig qui sóc, l'estat de la meua documentació no aconseguix convèncer a ningú en l'Ambaixada. Perilla el viatge.
II
A punt de començar el viatge; semblava impossible, però tinc la meua documentació en regla. Calgué rescatar el vetust passaport ordinari, que per una espècie de miracle no havia caducat encara; enviar les dades del nou passaport al Ministeri de Relacions Econòmiques Exteriors d'Uzbekistan; que estos realitzaren la invitació, si realment volien que es negociara este joiós Acord per a la Protecció i Promoció Recíproca d'Inversions que tant s'havien obstinat a negociar.
Esperàrem amb l'ànima en suspens que este Ministeri, que deu contar molt poc en aquell país, convencera al d'Afers Exteriors que realment era convenient convidar-me; va caldre esperar que el Ministeri d'Afers Exteriors uzbek, després de remolejar el que no està escrit, enviara un tèlex al seu consulat a Moscou indicant que sí, que em convidaven, igual que a les dues senyores de Madrid que venien a negociar el ditxós tractat.
I també vaig haver d'anar en persona a traure'm el visat. Es veu que volien vore'm la cara. I, quan me la van vore, es veu que em van vore amb suficients possibles, perquè em van cobrar quaranta dòlars pel visat. La mare que els va parir!
III
Per fi vaig a eixir a Uzbekistan. És diumenge a la nit, el meu avió ix dins d'un parell d'hores de l'aeroport de Sheremetiev-I. Mira que s'han superat obstacles.
En això, resulta que uns pirats afgans segresten un avió a Kabul, el duen a Tashkent, i d'allí exigixen que els permeten aterrar en Sheremetiev-I, amb la d'aeroports que hi ha en el món. Estic veient la televisió, amb el corresponsal transmetent des de l'aeroport i tot ple de policies i exèrcit. No sé si riure o plorar, però bé, decidisc anar a l'aeroport, després de tot.
 Carrer Lenin de Tashkent
IV
Arribe a Tashkent a les nou del matí. Havíem eixit amb només hora i mitjana de retard, perquè els afgans van decidir que Moscou no els agradava bastant i es van anar a Londres (on encara continuen). L'aeroport de Tashkent és deplorable, però almenys és prou ordenat. Després d'una llarga cua en el control de passaports, i una altra no menys llarga en un absurd control duaner, passe este últim i un senyor amb uniforme em demana els documents..., i ja em pillava calentet.
- Ensenye'm els seus primer.
El tio es queda callat, i fa senyal de que passe. Però llavors arriba una “mole” amb la cara plana mongola i em diu que a vore si és que no veig que l'home duu uniforme, que a vore si vull ficar-me en embolics.
- Però, bé, tinc dret a demanar-li que m'ho ensenye, ¿no?
- Sí, però no cal fer el que fa vostè.
- Però està en la llei o no?
Al final, empat. Ells no m'ensenyen els documents, però jo tampoc no ho faig.
V
Ficar-se en l'hotel ha estat fàcil. Hi ha una oficina de canvi en l'hotel. Jo sabia que el canvi oficial del sum era de 140 sum per dòlar. En l'oficina de canvi donaven 203 sum per dòlar, i jo estava pensant què fer. No hi ha tipus de canvi de venda, es veu que ací ningú ven dòlars. Un xic s'apropa a dur-me les maletes.
- Si vol canviar -em diu-, podem proporcionar-li canvi. Canviàrem a 600 sum per dòlar.
La llet. Això què és? Aconseguixc mantindre cara de normalitat, però em costa.
- Si, alguna cosa he de canviar. Segurament em dirigiré a vostès.
- Podem canviar ara mateix.
VI
Li done quaranta dòlars al xaval, dos bitllets de vint. El canvi és un munt de bitllets de cinquanta i cent sum, fins la xifra de 24.000 sum.
"M'ha tocat la novatada. És com si m'haguèren donat el diners en monedes de duro i de cinc duros." Em quede, ara sí, tan sorprès, que no dic res, i el xaval se’n va.
No és fins després que m'assabente que el bitllet més gran que existix, de totes maneres, és de 200 sum, i es veuen pocs. Em fique tots els diners en les butxaques, i m’assemble al ninot de Michelin.
VII
Per a què han introduït a Uzbekistan una política monetària tan absurda, amb dos tipus de canvi oficials, un tercer extraoficial que quadriplica l'oficial, i una massa monetària composta per feixos de diners impossibles de ficar en cartera alguna?
1.- Per a donar suport a la indústria local de paper moneda (en detriment de la de marroquinería).
2.- Per a controlar la inflació. Clar, només de pensar a pagar amb bitllets de cinquanta ja se't lleven les ganes de comprar res, i així es reduïx la demanda.
3.- Per a fer la punyeta, senzillament.
Sembla que no, que no és cap de les tres. Bé, la segona si. El canvi oficial ho fixa el govern amb els seus gònades, passant de qualsevol tipus de mercat ni de gaites, i clar, així sí que es controla la inflació a gust. A més, li servix al govern per a subvencionar a uns sectors, donant-los accés a divises al canvi oficial, i fer la punyeta a uns altres (causa tercera), obligant-los a buscar-se la vida per a aconseguir divises.
VIII
Tashkent és una ciutat industrial i soviètica, en un país creixentment musulmà. El meu passeig m'estava duent fins uns mausoleus del segle XV, però no puc arribar fins a ells. Uns reixats ben alts envolten la recentment creada Universitat Islàmica de Tashkent; dins d’este recinte estan els mausoleus. Com no sé quina rebuda ens espera als infidels en segons quins llocs, em conforme amb mirar des de fora. I decidisc tornar a l'hotel amb metro.
IX
La caixera del metro duu el mateix uniforme que a Moscou, amb la seua gorra roja i la seua guerrera blau. A més, duu una espècie de màscara com d'infermera, pel que sospite que, o la caixera és asmàtica o pot haver algun gas perillós per allí, i que la llarga exposició al mateix deu ser perjudicial. El bitllet costa deu sum.
Entretant, ja havia parlat amb el cònsol espanyol a Tashkent, que em va dir que el canvi del mercat negre està a 835 sum per dòlar. No va fer mal negoci amb mi el xicon de l'hotel, no, però jo necessitava moneda local.
Comence a posar-me nerviós quan veig que altra empleada del metro, la que controla l'accés, també duu màscara. I també la senyora que agranava l'estació. I la que vigilava si tot estava correcte allí baix.
Només aleshores caic en el compte. No és una màscara. És un vel.
X
Criden des de Moscou. Les de Madrid no han pres l'enllaç en Francfort, i arribaran a Tashkent via Istanbul, amb les línies aèries uzbekes, demà a les set i mitjana del matí. Adéu, desdejuni. Avís al cònsol, amb el qual ja havia quedat per a anar a arreplegar-les, i quedem demà a les set.
 Aeroport de Tashkent
XI
En l'aeroport, la situació és estranya. Les de Madrid no vénen. El cònsol ha passat a la zona de control de passaports, ja han passat tots els viatgers, i ni rastre d'elles. Misteri. He preguntat en la companyia aèria, i m'han confirmat que havia una reserva a nom d’eixes dues persones. El del Ministeri de Relacions Econòmiques Exteriors que havia vingut a recollir-la, i que ja em va vindre a recollir a mi, és un inútil. En Espanya, només valdria per a soldat professional, i gràcies.
- He anat a preguntar -em diu- si venien, i no m'ho han dit. Diuen que esta informació és secreta.
- Com que secreta? -ja em comence a cansar- Però vostè què és, d'un Ministeri, o d'una agència de viatges? Vaja i pregunte, xé! Face's respectar!
Res. Massa exigència per al xaval, enfrontar-se als guardafronteres. Es passa pel departament consular de l'aeroport. Les de Madrid devien rebre allí el visat, perquè no hi ha ambaixada uzbeka a Espanya. Però per allí no han passat encara.
Cada vegada que el xaval pansa per davant de nosaltres li fulmine perquè seguisca preguntant. Al final es veu que li ho diuen, perquè ens revela que les de Madrid no han pres l'avió. Fins i tot sembla alleugerit, el tio.
- Si no estan, no hi ha res a fer. Anem-nos-en -concloc.
|
