DIARI PARLEM

"BUSH DEU SER JUTJAT COM SADAM"

No és sorprenent que els seus llibres Secretos, mentiras y democracia, Estados canallas, 11 de setembre i el flamant Hegemonia o supervivencia: la busqueda norteamericana de dominio mundial siguen sempre best-sellers. L'acusen de ser un apologista del terrorisme islàmic, va nomenar als Estats Units "la principal nació terrorista" i és considerat per molts com el dimoni, l'anticrist o, almenys, l'àngel negre de l'Acadèmia. La revista New Yorker va titular recentment un article sobre la seua persona "El contador del dimoni".

Per això, qualsevol trobada amb este professor anomenat Noam Chomsky, apassionat i feroç assagista que, fins i tot, va tindre una veu discordant respecte als atacs del 11 de setembre, té una miqueta d'inesperat. Ho conta Juana Libedinsky en el diari mexicà La Nació.

Per a començar, parla molt baixet i amb veu monocord. Ni tan sols quan sosté que l'ocupació nord-americana a l'Iraq és més desafortunada que el règim de Vichy, que en Estats Units "les eleccions es compren" o que Bush "deuria ser jutjat al mateix temps de Saddam Hussein" la seva veu s'eleva o els seus gestos, d'extrema timidesa, canvien. La seua oficina, en el Massachusetts Institute of Technology, és totalment convencional, amb vista a un passadís. Chomsky sempre vestix jeans, camisa mal planxada i sabatilles blanques, l'uniforme oficial del suburbi nord-americà.

En la dècada del 60, Chomsky era simplement u més dels milers d'intel·lectuals d'esquerra que protestaven contra Vietnam. En canvi, quan recentment es va oposar als bombardejos a Afganistan, va quedar pràcticament sol. Per això no és sorprenent que els seus siguen sempre best-sellers. Per a aquells que busquen en Estats Units veus que trenquen amb el consens respecte a la guerra contra el terrorisme, Chomsky és una de les poques amb pes propi.

En la resta del món la seua importància és encara major. Allà que vaja són multituds els que s'apropen a escoltar-ho, com a un gurú o a una superestrella, molt més que a un intel·lectual. Recentment Chomsky va donar una sèrie de conferències a Gran Bretanya, a la Universitat de Londres i a la Catedral de St. Paul. Van ser milers els que no van poder aconseguir entrades, però es van quedar igual en els voltants, esperant algun eco de la seua veu. Els organitzadors van dir, en to de broma, que cap altre nord-americà, excepte Bruce Springsteen, podria aconseguir semblant públic.

Més enllà del seu activisme polític, Chomsky és, sobretot, un lingüista revolucionari. Es considera que el gir que va donar a la seua disciplina a fins dels anys 50 va ser equivalent a la revolució que Einstein va portar a la física. En un estudi sobre les deu fonts més freqüentment citades (la llista inclou a la Bíblia) Chomsky apareix huitè, per sobre de Hegel i Ciceró i just per sota de Plató i Freud.

-¿Quant canvia el panorama a l'Iraq la captura de Saddam Hussein?

Capturar Saddam té un significat simbòlic, però res més. La gent no s'oposava a una guerra a l'Iraq perquè suposara que Hussein mai no seria capturat. El problema a l'Iraq és un altre. El que resulta sorprenent és que ens trobem en un país virtualment destruït per les sancions, on havia un tirà, però el tirà no està més; on no hi ha suport internacional a qualsevol tipus de resistència a l'ocupació nord-americana, on Estats Units controla tots els recursos naturals i on va forçar al nou govern a acceptar un programa econòmic que ven el país al capital estranger, i on Estats Units pot col·locar els fons que vulga per a la seua campanya militar. Sembla una ocupació extremadament fàcil. Es requeriria un talent extraordinari per a fracassar. I, no obstant això, Estats Units fins ara va fracassar. Els alemanys van ser molt millors per a controlar Europa en la Segona Guerra. Posaven governs locals, com el de Vichy, amb forces de seguretat locals. Òbviament, ells estaven darrere. El mateix que Rússia amb els països de l'est europeu. Posaven titelles locals i ells es mantenien darrere. I tot això, en condicions infinitament més dures que les que van trobar els nord-americans a l'Iraq.

-¿A què es deu aquest fracàs?
Justament venia parlant d'això amb un alt funcionari d'una de les principals organitzacions d'ajuda humanitària, al que, naturalment, no puc nomenar. És un home amb tremenda experiència per tot el món, que ho ha vist tot. Venia de passar uns mesos a Bagdad i estava escandalitzat. Va dir que mai havia contemplat semblant combinació d'arrogància, ignorància i incompetència. I probablement estiga encertat en les seues apreciacions. Arrogància extrema, incompetència total i ignorància absoluta són les característiques de l'ocupació a l'Iraq. Si un té un poder com el d'Estats Units, ¿què es va a anar preocupant per estes coses sense importància? Poden aplicar la força bruta tant com vulguen, del que deduisc que algun dia efectivament controlaran l'Iraq, coste el que coste.

-¿Quina és la seua opinió sobre Saddam?

Saddam és un monstre que ja deuria haver estat dut a judí. Però en este mateix juí, al costat d'ell, deurien estar asseguts els altres responsables, i amb això em referisc a Bush i a tot el govern nord-americà. Ells recolzaren Saddam al llarg de les seues pitjors atrocitats i van continuar proveint-li d'armes. I això no té res que vore amb la guerra contra Iran. Li parle dels anys posteriors a ella. Com si això fora poc, Estats Units recolzà al tirà quan va aixafar les rebel·lions de 1991, que bé podrien haver-ho enderrocat. Quan Bush, Blair i Aznar es van trobar en la base militar nord-americana de les Açores i van anunciar la invasió, van dir ben claret que encara que Saddam i els seus socis abandonaren el país ells anaven a entrar amb les seues tropes. Això mostra quant poc important era la captura de Saddam, des del seu punt de vista. L'única cosa que els interessava era assegurar-se que l'Iraq es mantinguera com un Estat client, dòcil cap a Estats Units i que acceptara un programa neoliberal extrem, que deixara tots els seus recursos en mans de les corporacions estrangeres.

-El petroli va quedar per als iraquians.

És l'única excepció, perquè era massa bast fer-ho d'una altra manera. Però done'ls un temps i ja estarà en mans nord-americanes. El pròxim pas, que ja va ser anunciat i que ara falta dur a efecte, és un acord (encara que acord és una paraula una miqueta estranya per a un tractat tan unilateral) pel qual l'únic govern que Estats Units acceptarà a L'Iraq serà aquell que els permeta romandre allí amb bases militars.

-¿Com afecta això a la resta del món?

Molt directament. Que a Estats Units li haja anat tan mal a l'Iraq impedix a Washington donar el següent pas. ¿Quin és aquest? La zona dels Andes, des de Veneçuela fins el límit amb l'Argentina. Aquest era un dels escenaris més importants que s'estaven avaluant, amb Colòmbia com a blanc molt clar, per a la intervenció nord-americana armada. Ara es va donar un pas endarrere amb este projecte. El fracàs a L'Iraq el va transformar en una aventura cara i va crear massa oposició a les intervencions internacionals armades, encara que de cap manera va a ser la fi d'elles.

-¿Per què?

És molt simple. Cal recordar que els Estats Units ja no són més la principal potència econòmica del món. Hi ha tres blocs que estan més o menys a la par. Un està format per tots els països d'Amèrica del Nord, un altre és Europa i un altre és el nordest asiàtic, que, clar, és el més dinàmic i el que prompte podria convertir-se en el centre econòmic del món. Estats Units hui només domina en una dimensió, la del poder militar. El govern nord-americà actua només per al benefici de la gent extremadament rica. L'exemple més clar és com s'està acabant amb tots els avanços progressistes de l'últim segle per a deixar contents als rics. Per exemple, s'eliminen els impostos progressistes i es retallen fons destinats a l'educació, salut i seguretat social per a la gent més pobra.

-Enguany és un any electoral als Estats Units. ¿Creu que pot haver-hi canvis?

Em sembla molt poc probable, i la raó és que als Estats Units les eleccions, bàsicament, es compren. És tot un show per al públic, però de cultura democràtica pràcticament no queda gens. Els candidats que veritablement representen a la gent comuna ni podrien somiar amb competir. Mai podria passar el que va ocórrer a Brasil, on va guanyar un candidat populista a pesar de l'oposició del capital concentrat i els mitjans de comunicació. Perquè es done una idea del controlades que estan la política interna i l'opinió pública per les grans corporacions, pense en quin va ser el guany legislatiu de les últimes setmanes: les lleis del servici d'assistència Medicare, que diuen proveir de medicaments als ancians. Ara, si un mira amb deteniment la nova legislació, s'adóna a l'instant que la gent comuna no només no obtindrà pràcticament gens d'ella, sinó que el sistema és molt car. ¿Els únics beneficiats? Les corporacions farmacèutiques. Exemple! així es multipliquen. Eleccions en estes condicions són pràcticament sense sentit. Fins que això no canvie, no seran més que una broma.

-Després de l'11 de setembre vostè va comparar l'acció de Ben Laden amb la dels Estats Units en la resta del món. Molts van interpretar que suggeria que el seu país "se l'estava buscant". ¿va ser així?

Per descomptat que no, és increïble que s'haja interpretat així. L'única cosa que vaig dir va ser: això és una atrocitat espantosa. Però, desafortunadament, el nombre de morts no és inusual. L'única cosa inusual és la direcció cap a la que van apuntar les armes. Si quelcom és un crim quan és comès contra nosaltres, també ho és quan nosaltres ho cometem.

-En una recent entrevista en The Nova York Times li van preguntar si no considerava anar-se'n a viure a una altra part i vostè va respondre que Estats Units era "el millor país del món". ¿Veritablement ho sent així?

L'entrevista que vostè esmenta també és molt interessant, perquè diu molt sobre el periodisme nord-americà. Esta entrevista no va tindre lloc. El periodista em va fer una sèrie de preguntes completament idiotes. Em vaig prendre el treball d'explicar en detall, durant una hora i mitja, per què no anava a contestar cadascuna d'elles. El que després va fer l'editor va ser extraure una oració de cadascuna de les meues explicacions i posar-la com a resposta. Com els vaig dir que no contestaria estes preguntes (per exemple volien que, com a lingüista, explicara per què hi ha tantes paraules per a dir genitals en anglès!) van inventar una entrevista.

-Però, a risc de també quedar enfront de vostè com algú que fa preguntes ximples, veritablement m'agradaria saber si alguna vegada va considerar viure fora dels Estats Units.

No, ¿per què hauria de fer-ho? És el meu país. Si visquera en un altre país també consideraria que és el meu deure criticar les coses que en ell no m'agraden. Els Estats Units són la seua gent, la seua cultura, no només la seva política exterior. Tenim coses molt admirables, millors que en la resta del món, drets i garanties constitucionals que van ser el fruit de molts anys de treball i de lluita. No ho oblide. Jo no podria viure sota una dictadura.

Font: LA NACIóN-PERIODISTA DIGITAL
(18-2-04)