Diari Parlem

Per primera vegada després de 35 anys, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, abans Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges canviava sorprenentment de dates des de primers del mes d'Octubre a primers del mes de Desembre, decisió prou polèmica per a una preciosa ciutat a la vora de la mar i fins i tot arribant a ensolapar-se durant 2 dies amb el festival de cinema de Gijón que cada any va a més.

Sembla ser que com quasi tot en este món han prevalgut els interessos econòmics, no ja de la ciutat i els seus habitants, absolutament en desacord, sinó d'alguna gran multinacional que com ja sabem sempre tenen més poder que un poble sencer.

La qüestió és que almenys el nostre volgut i estimat director del festival N'Àngel Sala, al que suposem totalment en desacord amb este canvi de dates, ha pogut portar a terme com a compensació per als fans del gènere ( els veritables artífexs del que hui és Sitges ) altre canvi prou profund en la programació de films tornant més que mai al cinema de Gènere. De manera que, sincerament, pensem que no estaria gens malament que tornara a denominar-se com antigament, Festival de Cinema Fantàstic i de Terror, doncs sens dubte és el millor del món en la seua espècie i a més es deixaria definitivament a un costat esta espècie de complex que sembla demostrar la denominació dels últims anys.

I és que sens dubte este ha estat un any caracteritzat sobretot pel terror de debò gràcies en primer lloc al cinema que ve d'Orient ( sobretot Japó i Corea ) i en segon a la nova moda imperant en els USA de remakes més o menys autoritzats de pel·lícules de terror dels anys 70´s i que estan recaptant xifres milionàries gràcies especialment als teenagers de tot el món.

Començant pel palmarès, la gran vencedora ha estat la nova obra del sobrevalorat Takeshi Kitano, Zatoichi, que va rebre els premis a la millor pel·lícula, el del públic exaequo ( al costat del deliri gore de Quentin Tarantino Kill Bill ) i el de la millor banda sonora, i que no passa de ser una cinta simpàtica sobre les aventures d'un samurai cec amb uns números musicals que són el millor del film i que recorden molt l'estil de treball de Mayumaná, el ja famós grup israelià que ix en l'anunci de Coca-cola i que ha triomfat durant més de mig any en la cartellera madrilenya.

L'altra gran triomfadora, Alta Tensió, d'Alexandre Aja, es va dur els guardons al millor director, a la millor actriu per a Cecile de France, a la millor pel·lícula europea ( Melies de plata ) i als millors efectes de maquillatge. Esta peli, que es podrà vore ben prompte en sales espanyoles, és la típica d'assassí bestial bé realitzada però amb un guió absolutament trampós que només va convèncer als membres dels dos jurats, doncs el del premi Melies eren uns altres els membres.

També decepció amb l'esperadíssima Gozu de Takashi Miike que va obtindre el premi especial del jurat i als millors efectes visuals i que per a nosaltres és d'allò més fluix en la filmografía d'este inclasificable i original director que fa una mitjana de 3 o 4 films a l'any i que era el convidat estrella d'esta edició, programant-se altres 4 treballs seus en les seccions paral·leles i del que destaquem el seu potser obra menys "Miike" de totes Una llamada perdida, un veritable film de terror dels de fer por i esglais en la línia de la reeixida The Ring.

L'últim film amb diversos premis ha estat Le Temps du Loup del nostre admirat Michael "Funny Games" Haneke que va obtindre el de millor guió i el de la crítica i que no vam poder gaudir.

Fora ja dels premis, destacar dues pel·lícules europees amb més mereixements que la guardonada Alta Tensió: la britànica The Last Horror Movie de Julian Richards, una interessant aproximació a la vida d'un serial killer una miqueta llastrada per la semblança en plantejaments amb la pel·lícula belga de culte Ocurrió cerca de su casa, que va triomfar en este festival en els anys 90. i la francesa Qui a tué Bambi de Gilles Marchand, guionista de l'estimable Harry, un amigo que os quiere i que demostra que caldrà contar amb ell molt seriosament per a seguir la seua trajectòria.

També ens vàrem divertir molt amb l'australiana Undead dels germans Spiering, una original posada al dia dels zombies amb molta mala llet i bons efectes especials i ens va defraudar l'americana Ruta 666 de Rob Schmidt que de segur triomfarà en mig món.

Però el millor va vindre, com sempre en els últims anys, del continent asiàtic amb obres com la japonesa Dragonhead de Joji Iida, una espectacular translació a la pantalla d'un famós manga; la coreana A Tale Of Two Sisters de Kim Jee-Woon, que posava els pèls de punta des del primer moment; la japonesa La Maldición-2 de Takashi Shimizu, més del mateix després d'arrasar en mig món la primera part, i, finalment, la tailandesa Ong-Bak de Prachya Pinkaew que va obtindre el premi Orient Express a la millor pel·lícula asiàtica.

Quant a l'apartat de convidats ha estat un festival menys "glamurós" que el passat any quan van estar gent com Anthony Hopkins, Ralph Fiennes o David Cronenberg, sobretot després de l'absència de l'anunciat Quentin Tarantino, però sempre ens quedarà el gran cinema de Terror que poguèrem vore i el nostre freaky favorit, l'incombustible Santiago Segura.

Ricardo Pérez i Pabloco Sánchez