El topònim ve de la unió dels mots mont “monte” i koffa “terra de pous” ja que al seu origen s'assentava sobre un pujol voltat de llacs i estanys; tot i que s'han trobat deixalles duna vila romana en unjaciment del segle III aC l'origen del poble és una alqueria islàmica documentada en les Cròniques de Jaume I , qui va ocupar-la el 1238, amb el nom de Màcofa , pertanyen al castell de Nubles ; en 1251 el rei dona el castell de Nules, i amb ell Moncofa, al seu lloctinent Guillem de Moncada ; el qual, en gener de 1254, va donar carta pobla a Bernat Mestre i 37 pobladors més d'acord amb els costums de Barcelona; durant el segle XIV la guerra de la Unió i la pesta delmaren importantment la població; en 1310 Raimon de Moncada ven el lloc a Bernat d'Esplugues , amb autorització de Pere I , per “denéu mil cinc cents sous y set censals"; en 1316 el nou senyor és Gilabert de Centelles que compra el castell de Nules amb totes le seues terres; en 1329 Alfons el Benigne atorga permís per a edificar l'església, que depenia de la catedral de Tortosa¸ entre 1330 i 1340, manant Pere IV , s'aixeca la muralla per defensar Moncofa dels atacs dels pirates barbarescs; en el segle XVI, durant el regnat de Carles I , s'autoritza el trànsit de tot tipus de mercancies per la platja de Moncofa; durant les Germanies Moncofa recolzà el rei; Felip II es veu obligat a reforçar les muralles i a edificar torres guaita davant la insistència dels atacs pirates; en 1582, mitjançant sentència, passa a jurisdicció reial amb el dret de regir-se pels furs de la corona i governar-se com les viles reials; l'expulsió morisca, en 1609, va veure embarcar-se en les costes moncofines un contingent d'entre mil sis-cents i deu mil moriscos (segons les fonts) procedents de les comarques del Palància i del Millars i de la serra d'Espadà; la pesta de 1647 i 1648 a banda de delmar importantment la demografia va provocar l'augment del bandolerisme; els segles XVIII i XIX són segles de recuperació demogràfica i creixement urbà; el segle XX és el de la implantació del conreu dels cítrics i de la desaparició de la pesca del bou, costum arrelada des d'antic que deixa pas al turisme que creix en l'últim quart del segle.

Els nuclis de població en què es divideix la població albergaven en 2004, 4.705 habitants, de gentilici moncofins que estan governats per un ajuntament en què el PSPV va obtenir, en 2003, la majoria absoluta, amb 6 regidors, mentre que el PP en tragué 4 i el BLOC, 1.

L'agricultura, Moncofa és coneguda com la Terra del Meló, una mica d'indústria, cartró i ceràmica i, darrerament el turisme són les bases de l'economia moncofina.

El terme, de 14,3 km 2 , absolutament pla, s'estén des dels vessants de la serra d'Espadà fins la mar i presenta bones plages, Grau, Masbó , La Torre, i zones humides, com ara L'Estanyol, procedents de les aigües pluvials.

Patrimonialment Moncofa compta amb:

Arròs, amb col, arrossejat , en paella, i peix, suquet, sardines, sèpia constitueixen la dieta moncofina.

Paco González i Ramírez

Planes visitades:
Ajuntament de Moncofa
Castillos y Fortalezas de la CV
Costa Mediterrànea
Guia Virtual de la CV
Moncofa Punt Net
Plana personal de Paco González