"LA GRANOTA REBEL", conte curt de Víctor Iñúrria

LA GRANOTA REBEL

Conten, que diuen, que va passar, i per això jo vos ho conte, que en un País bastant llunyà hi havia una zona en què la terra tenia molts tolls d’aigua, els quals en ploure i no ploure mai se n'anaven, i els nadius d’aquelles terres els-hi nomenaven aiguamolls.

Als molts bassals que hi havia, vivien feliçment unes granotetes que tot el dia se’l passaven menjant i cantant, al damunt de les pedres o de les fulles dels arbres que sobre les aigües suraven.

Encara que alguna se n'anava de ritme i d’harmonia, per estar una miqueta sorda, o diguem-ne distreta d’oïda, la veritat és quasi totes a un temps, deien i cridaven, " Croac, Croac, croac, croac, croac, .....".

El temps passava i els núvols també, i el Sol espentava la Lluna, i lluïa la vida, fins que la Lluna aprofitant que el Sol se n'anava a dormir, tornava a aparèixer pel costat contrari, estenent una claror blanca i lluenta sobre els tolls d’aigua, on les granotes continuaven cantant a la Lluna el mateix que li havien cantat al Sol. " Croac, Croac, croac, croac, croac, .....".

Un dia de tots, que era igual com sempre ho eren, i distint com mai ho havien sigut, una granota molt joveneta se’n pujà a dalt d’una pedra i enlairant-se amb molt d’orgull, per la seua joventut, encara que no era mèrit d’ella sinó del temps, va començar a cridar amb la seua potent veu, dient "Craoc, craoc, craoc, craoc, craoc, ....."

En oir-la les altres granotes, anaren a protestar-li a la Sra. Granota Gran, la qual com a Cap dirigent del bassal, va fer-ho saber a totes les Granotes Grans de la resta de bassals de l’aiguamoll, i reunides en conferència, tractaren amb molta prudència què calia fer.

Varen cridar a la jove granota, i li feren veure que:

    1. Una granota devia dir "Croac", i mai "Craoc", perquè això se n'eixia de les Normes establertes a través dels temps, pel món de les granotes.

    1. Que quan una norma ha estat acceptada, mai ningú pot gosar canviar-la i per tant ella devia cantar dient "Croac".

La jove granota va restar astorada davant les paraules de les Granotes Grans. Com gosaven dir-li a ella que era jove i tenia els seus drets, que no podia dir el que volguera?. Quina societat era aquella que no respectava els drets dels joves?. Per quina raó era millor o més bonic dir "Croac" que dir "Craoc"?.

No arribaren a pacte. Ella Craoc que Craoc i les altres Croac que Croac.

Li digueren que si no canviava seria expulsada del toll i de l’aiguamoll. Ella respongué que allò era una posició radical i intransigent d’uns vells, que no acceptaven les possibilitats del canvi i l’evolució de les formes i la vida, i com que era inacceptable se n'anava i mai tornaria.

Va marxar botant i rebotant entre els molts bassals de l’aiguamoll, mentre la resta de les granotes li reptaven i assenyalaven, per tal que servira de lliçó a la resta de les granotes joves i als cabuts, que començaven a jugar dins les aigües perseguint-se com si foren peixos, fent curses de velocitat i amagatalls.

Caminant i botant, botant i caminant, va deixar les terres de l’aiguamoll i va creuar altres terres eixutes i poc acollidores, que a poc li costaren la vida per manca d’aigua, cosa necessària a les granotes, però molt prompte va veure un rierol molt net i molt fresc, que com una serp se’n revoltava sobre sí mateix formant allò que diuen que, es diuen meandres.

Anava acostant-se al riuet quan de sobte va escoltar una veu de granota jove, però més greu que la d’ella, la qual amb força repetia "Craoc, craoc, craoc, craoc, craoc, .....".

Vàlgam el Cel quina sorpresa, Algú cantava com ella!. Es va acostar ràpidament saltironant entre els joncs i les falgueres, fins trobar-se amb un mascle de granota jove, el qual pujat dalt d’una pedra a la vora del riu, repetia orgullosament el cant que a d’ella li havia costat d’ésser expulsada de la seua comunitat.

Hei! Com te diuen? Li va demanar.

Ell parant el seu cant es girà i en veure una jove granota tan bonica i bufona, i tremolant-li la veu per l’emoció i la vergonyeta, li va dir "Em diuen Granotet. I a tu?

Ella valenta i interessada li digué. "A mi em diuen Granoteta i he estat expulsada per cantar i dir allò que tu estaves dient i cantant. M’ha sorprès molt, però també m’ha fet molta il·lusió".

Granotet li va confessar que també ell havia estat expulsat d’entre els seus pel mateix motiu, i havia creuat terres i aigües fins trobar aquell meravellós indret.

Sobtadament Granotet li va mirar i amb la vergonya a la veu i la llum als ulls li va dir. "No creus tu que açò és un senyal del Cel i tu i jo deuríem viure junts en aquest lloc tan bonic, formant una família, que lliurement puga cantar dient "Craoc, craoc, craoc, craoc, craoc, ....." ?

Granoteta en veure un jove tan jove, tan gràcil i elegant, i de les mateixes idees que ella, va acceptar de bon grat, i així fón com visqueren feliços i tingueren molta descendència, omplint tos els racons i revolts del riu amb famílies de granotes, que alegre i feliçment menjaven i cantaven al damunt de les pedres o de les fulles dels arbres que sobre les aigües suraven.

I encara que alguna se n'anava de ritme i d’harmonia per estar una miqueta sorda o diguem-ne distreta d’oïda, la veritat és quasi totes a un temps, deien i cridaven, "Craoc, craoc, craoc, craoc, craoc, ....."

Passava el temps, i com totes les coses del món, qui es jove alguna vegada no ho serà, i així Granoteta i Granotet arribaren a ésser les Granotes Grans del conjunt de bassals, revolts i racons del riu on hi vivien les noves granotes.

Un dia, en anar-se’n a jeure el Sol i vindre la Lluna a pintar d’argent les plantes del riu i omplir de lluents diamants la superfície de l’aigua, estaven totes les granotes cantant despreocupadament allò de "Craoc, craoc, craoc, craoc, craoc, .....", quan de sobte, una de les més joves noves granotes, que feia quatre dies encara era un cabut, va omplir el pit i la gola i amb força digué, " Croac, Croac, croac, croac, croac, .....".

Nostre Senyor ens valga!! Quin desgavell!! Què era això ? Com ningú podia gosar dir aquelles coses ?

Les granotes totes, enutjades, i al temps incrèdules pel que estava succeint anaren a corre-cuita a veure i protestar-li a les Granotes Grans d’aquells bassals. A Granotet i Granoteta.

Aquells, en sentir el que els hi contaven, van demanar que vinguera aquella jove granoteta, i en tenir-la al davant li varen fer veure que allò no estava bé, que:

    1. Una granota devia dir "Croac", i mai "Craoc", perquè això se n'eixia de les Normes establertes a través dels temps, pel seu món de granotes.

    1. Que quan una norma ha estat acceptada, mai ningú pot gosar canviar-la i per tant ella devia cantar dient "Croac".

La jove granota va restar astorada davant les paraules de les Granotes Grans. Com gosaven dir-li a ella que era jove i tenia els seus drets, que no podia dir el que volguera? Quina societat era aquella que no respectava els drets dels joves? Per quina raó era millor o més bonic dir "Craoc" que dir "Croac"?.

No arribaren a pacte. Ella Croac que Croac i les altres Craoc que Craoc.

Li digueren que si no canviava seria expulsada dels bassals, giravolts i meandres del riu. Ella respongué que allò era una posició radical i intransigent d’uns vells que no acceptaven les possibilitats del canvi i l’evolució de les formes i la vida, i com que era inacceptable se n'anava i mai tornaria.

I se’n va anar mentre els habitants d’aquell meravellós indret restaren tan satisfets d’haver preservat les seues normes, sense recordar d’on venien i perquè hi eren. Quina havia estat la seua reclamació als seus majors i les conseqüències. Quin és el respecte que sempre es deu a l’altre i que, ningú és més que ningú, ni pot ni deu creure que l'única raó que existeix és la seua i que totes les demés estan errades.

Nens i nenes demaneu els vostres Drets, plantegeu les vostres Opinions i idees exigint la seua Consideració i Valoració, però igualment respecteu els altres, els quals tenen els mateixos Drets que vosaltres.

I tot això, ara i demà, i també passat demà quan sereu grans i algun jovenet vos farà veure les seues opinions.

Estimats xiquets, per sempre "Croac i Craoc".

 

 

L’Arbre vellet del Bosc. Conte contat als meus nets, Carla, Pau, Paula, Sergi, i els vinents (Hug i Yàiza), amb tot l’amor del seu iaio.

L’Eliana 24/10/2.001         Víctor Iñúrria Montero

(Editat al diari PARLEM el dia 18 de febrer de 2.005)





Aquest article provè de Diari Parlem
http://www.diariparlem.com

La direcció d'aquesta notícia és:
http://www.diariparlem.com/modules.php?name=Sections&op;=viewarticle&artid=617
 

Diari Parlem - Accès Denegat
.::INICI::. - EL MEU COMPTE - CONTACTA - ENVIA NOTÍCIA - CERCAR NOTÍCIA! - HEMEROTECA
Diari Parlem: Accès Denegat

Estàs intentant entrar en àrea restringida.

_MODULESSUBSCRIBER

[ Tornar Enrera ]

SaforWeb Intercanvi de Banners.

Una idea de




Pots fer servir les nostres notícies fent servir www.diariparlem.com/backend.php o ultramode.txt