Hi ha diverses teories sobre l'origen del topònim Manises: Escolano recolza la que diu que un cabdill àrab a l'arribar-hi va exclamar: Menecil , “mon seient, mon lloc”; més científiques les de Nicolau Primitiu , que el fa derivar de Manices , “obrador, manufactura” i la d'A . Cabanes, Manitio , “elevació del terreny; s'han trobat deixalles d'època romana en les partides del Racó i del Collado , així com les restes d'un aqüeducte de la mateixa època conegut amb el nom d'Els Arquets; també d'època romana seria la sèquia dels Alcabons ; l'origen de l'actual població, però, és una alqueria musulmana que, fou donada a Artal de Lluna pel rei Jaume I , el 7 de juny de 1 237 juntament amb Paterna segons el que consta en el Llibre de Repartiment; el 3 de desembre de 1304 el senyoriu recau en Pere Boïl , majordom i tresorer de Jaume I ; en 1370, a instàncies de Felip Boil i de l'Scala i per concessió del bisbe de València, Jaume I, d'Aragó la parròquia es desvincula de la de Paterna i obté autonomia pròpia; la ceràmica de l'època musulmana estava influenciada per la de Paterna, que era un centre de producció molt més important; durant el període cristià fou quan la ceràmica de Manises va abastar major importància; en el segle XIV; en el segle XIV, Pere Boïl , ambaixador de Jaume II en Granada va portat artesans andalusos i introduí la ceràmica de reflexes blaus i daurats importada de Màlaga, la qual es va imposar a tota Europa fins finals del segle XVI; els principals centres que importaven ceràmica de Manises eren el Nàpols d'Alfons el Magnànim , França i Itàlia; Calixte III i Alexandre VI també importaren una gran quantitat de peces i taulells per a les sales del Vaticà; una part de la producció s'exportava, també, a Venècia, Sicília, Xipre, Turquia, Flandes i els països del Bàltic; el comerç de la ceràmica s'organitzà a través d'importants companyies que es dedicaven a l'exportació, destacant les italianes, turques i xipriotes, primer, i després, les catalanes i mallorquines; de com s'organitzava la fabricació direm que els artesans manisers, que foren coneguts arreu d'Europa i, fins i tot, alguns treballaren en corts estrangeres, no treballaven a casa seua sinó que s'agrupaven en tallers conformant una mena de primitiu polígon industrial conegut com “partida de les Ollerii ”, actual bari dels Obradors; en el XVII apareix el Gremi de Mestres d'Obra i de Terra; tot i que l'expulsió dels moriscs no afectà excessivament la demografia sí que va ser un entrebanc important per a la ceràmica ja que molts d'ells eren ceramistes molt qualificats; el senyor vigent Pere Boïl , va donar, per evitar la caiguda de la població i de la producció cases i tallers en emfiteusi i va obrir el carrer Nou, la qual cosa suposava la primera gran expansió del nucli urbà, nogensmenys l'arribada dels borbons , amb els conseqüents canvis en la cort i l'escassa infraestructura del port de València per absorbir les exportacions atlàntiques produïren una intensa crisi en l'artesania ceràmica de què no es recuperaria fins el XVIII en què l'adaptació a les modes imposades per altres ceràmiques (Sevilla, Talavera, L'Alcora ) torna a donar relleu a la manisera; Cavanilles en la seua visita comptabilitza 34 fàbriques; el segle XVII, Vicente Boïl de la Scala , que detentava el senyoriu, rebé el títol de marquès de la Scala; posteriorment, la baronia passà a mans de la família dels Maldonado , comtes de Villagonzalo ; el 28 de juny de 1808 el mariscal Moncey entra en la ciutat, la saqueja i fa morts entre la població; en 1835 la pesta es va dur la vida de 161 persones; des de 1860 comença la mecanització en el procés de fabricació, això i l'arribada del ferrocarril Manises-Valencia, el 28 de maig de 1889, donaren l'empenta definitiva a Manises que, fins i tot, va ampliar la seua superfície al recer de l'estació, des d'aleshores el creixement urbà i demogràfic ha estat imparable.

El cens de la Generalitat de l'any 1646 indica que hi havia 11 cases; l'any 1787, el recompte poblacional de Floridablanca aporta la xifra de 1.066 habitants; Cavanilles , l'any 1794, comptabilitza 260 veïns; Madoz , a mitjan segle XIX, indica que al lloc vivien 1.805 habitants i Sanchis Sivera , per a l'any 1922, ofereix la quantitat de 4635 habitants; finalment en 2004, el municipi comptava amb 28.040 persones, de gentilici manisers que ocupen els nuclis de població de Manises, La Presa, El Collado , La Malla, El Montemayor i Les Simetes . Les eleccions de 2003 donaren la majoria absoluta al PP, amb 13 regidors; el PSPV n'obtingué 6 i ENTESA i APM , un cadascú.

L'economia es basa fonamentalment en la indústria ceràmica, també és important el sector serveis i l'agrícola és purament anecdòtic . Manises compta amb l'aeroport internacional que dóna servei a les comarques centrals i del nord.

El terme abasta els 19,1 km 2 i s'estén en una planura al costat dret del Túria.

La seua pròpia activitat industrial i la proximitat a València han propiciat, com en gairebé totes les poblacions del sud i l'oest de L'Horta un urbanisme desmesurat i especulatiu, tanmateix encara és possible trobar a Manises un grapat de carrers antics que conserven la fesomia de la ciutat morisca que fou. El segle passat fou enderrocat el Castell, antic palau senyorial, i d'ell no roman cap record; de la resta del patrimoni podem esmentar:

En l'aspect cultural podem citar la Biennal de Ceràmica i el Festival Internaiconal d'Escacs. També, en l'apartat de l'atletisme popular indicar que s'hi celebra anualment el Triatló, el Duatló i el Gran Fons de Manises.

Paco González i Ramírez

Planes visitades:
Ajuntament de Manises
Escola Superior de Ceràmica de Manises
Gremi de Campaners Valencians
Museu de Ceràmica de Manises
Plana personal de Paco González
Una col·lecció per a una ciutat