BREU RESSENYA SOBRE PHILIP K. DICK
El panorama editorial de la ciència ficció sembla haver recobrat bona part del seu vigor amb la recuperació d'autors clàssics fonamentals en el gènere com són, entre altres, Stanislaw Lem, del que s'ha reeditat “Solaris”, la seua obra més celebrada, i Philip K. Dick, les novel.les del qual estan sent actualitzades.
Deixant al marge totes les tendències que al llarg de la seua història han evolucionat en el gènere, podríem reconèixer dos tipus d'escriptors: aquells orientats a imposar els valors establits socialment, localitzant la trama en una atmosfera adequada a la ciència ficció, i aquells altres, inconformistes i subversius, la literatura dels quals ens ofereix contextos i valors radicalment diferents i un sentit d'estranyament que ens estimula a pensar sobre la nostra pròpia existència. En aquest últim grup trobem a Philip K. Dick (1928-1982), un dels autors més importants i influents de la ciència ficció. Endinsar-se en un dels seus llibres és tota una aventura, pot resultar fins i tot dificultós, i no perquè siga de prosa difícil (els experts destaquen que el seu estil és nerviós i descurat), sinó perquè la “realitat” que ell imagina no és més que un *constructo/ interior. Totes les seues històries són una pregunta incessant sobre l'existència de la realitat física. El racional i tangible és una incògnita, l'únic univers possible és psíquic i el seu mecanisme escapa a la voluntat humana. Desentranyar les lleis que regeixen aquest món és l'objectiu.
El seu llibre més famós és “Els androides somien xais elèctriques?” (1968, reeditat per Proa en la nostra llengua l’any 2.001) del que hi ha una versió cinematogràfica sota el títol de “Blade Runner (Ridley Scott). En ell, el món ha estat devastat per la mà de l'home, i els animals s'han extingit i han estat substituïts per artilugis mecànics que els imiten de forma exacta i ocupen la buidor emocional que aquests han deixat. Paral.lelament la societat construeix androides, rèpliques humanes tan perfectes que poden constituir una amenaça per a l'home, incapaç de distingir a un robot d'un humà. Per altre costat, els androides, la consciència artificial dels quals és idèntica a la humana, viuen immersos en un conflicte interior sobre la seua existència.
No obstant això, el llibre “Los tres estigmas de Palmer Eldritch (1964), la lectura del qual recomane, conjumina totes les obsessions del món “dickià”: la desolació de l'home que obligat a viure en un planeta inhòspit, Mart, sobreviu gràcies a les realitats virtuals que ofereixen les drogues psicotrópiques; la dissolució de la frontera entre allò real i els malsons psíquics induïts; i, finalment, l'angoixant existència de l'home marioneta dels seus propis malsons o de les d'un altre...
Actualment, podem trobar en les llibreries un bon nombre de les seues novel·les, totes elles reeditades recentment en castellà:
-Loteria solar (1955)
-El hombre en el castillo (1962)
-Los clanes de la luna Alfana (1964)
-Tiempo de Marte (1964)
-Simulacra (1964)
-Fluyan mis lágrimas, dijo el policia (1974)
-Una mirada a la oscuridad (1977)
-Valis (1981)
-Minority report i altres històries (recordem que Minority... ha estat duta al cinema per Steven Spielberg).
En definitiva, parlar de Philip K. Dick no és parlar d'un escriptor amb una desmesurada ambició literària, no obstant, el seu dèficit estilístic queda compensat, fins i tot passa desapercebut gràcies a la potència del seu món imaginari i als seus plantejaments filosòfics sobre la realitat i la percepció. Impressiona comprovar com moltes de les idees, conflictes i enigmes que jalonen la seua obra, estan presents en el nostre món actual: la multiplicitat de la realitat, la consciència artifical, els mons virtuals...
Actualment no ens sorprèn quan escoltem que Julio Verne era un visionari, que amb les seues novel·les es va avançar a la seua època i va reflectir part de la nostra. Tal vegada deuríem observar amb més atenció la literatura de ciència ficció, posar en dubte el seu caràcter de gènere menor, i tractar d'analitzar-la amb altres paràmetres més amplis, més lliures de prejudicis literaris, ja que segons sembla en ella es revelen moltes claus sobre el nostre futur més pròxim o més remot.
Iolanda S. Liern
|
|