EXTRACTES DEL GUIÓ DE MAR ADENTRO d'Alejandro Amenábar i Mateo Gil.  Editat per Ocho y medio

Ramón.....per què morir?

A veure...mira, vull morir perquè la vida per a mi en este estat, sense sensibilitat ni moviments, la vida així no és digna. I ja sé que altres tetraplègics poden sentir-se ofesos quan dic que esta vida, la meua vida, no és digna, però és que cada u és el seu jo i la seua circumstància, sempre ho dic, i jo no jutge als altres. Qui sóc jo per a jutjar als que volen viure? Per això demane que no se'm jutge, ni a mi ni a la persona que em preste l'ajuda necessària per a morir.

I creus que algú va a ajudar-te?

Bé, dependrà.... dels que es manegen el galliner. Dependrà que ells vencen la seua por. Perquè açò, en el fons, és una qüestió de por. A la mort. Jo ja la vaig véncer, fa molts anys. Vaig deixar de mirar-la com si fóra un tabú. Que no, home, que no, que no és per a tant! Si la mort sempre ha estat ací i sempre hi serà, si prompte o tard ens toca a tots, a tots, si forma part de nosaltres. Llavors per què s'escandalitzen alguns perquè jo dic que vull morir-me, com si fóra quelcom contagiós?

Si finalment anem a juí, preguntaran per què no busques alternatives a la teua incapacitat. Per què rebutges, per exemple, la cadira de rodes.

Perquè primer..............I segon, perquè acceptar la cadira per a mi significa acceptar... engrunes del que va ser la meua llibertat, i negar-me a mi mateix que ara no sóc més que un cap pegat a un cos mort. Fixa't en açò: tu estàs ací assentada, a menys de dos metres. Què són dos metres? Un recorregut insignificant per a qualsevol ésser humà. Doncs per a mi eixos dos metres, necessaris per a arribar fins a tu i poder tan sols tocar-te, són un viatge impossible, són una quimera, un somni!...Per això vull morir-me.

.................................................................................................

Per què somrius tant, Ramón?

Quan u no pot escapar, quan depén constantment dels altres, aprén a plorar... rient.

...................................................................................................

Julia, la por és una arma poderosíssima. La por que ara et domina i et fa pensar en la mort com l'única solució, eixa mateixa por pot tenallar-te després i obligar-te a fer marxa enrere...No actues per por.

I se suposa que vosaltres animeu la gent que busca el suïcidi.

No! Però què penses? Què jo vaig per ací dient-los a tots els que tinguen un problema que el millor és que es lleven del mig...? No. El que nosaltres recolzem és la LLIBERTAT. La de qui vol viure, i la de qui preferix......quedar-se en el camí. És molt distint...

.....................................................................................................

I quan serà?

Jo calcule que la vista tindrà lloc a la primavera. Hi ha temps per a plantejar-s'ho....

Només hi ha una cosa pitjor que se't mora un fill......Que vullga morir-se.

...................................................................................................

Ja sabia que riuries. Això és el que fan tots els hòmens. Riure's de mi. Tu no series menys.

Rosa, Rosa...Perdona'm. És encara que.....en este últim any m'estan passant coses...Em sent un poc aclaparat, saps?

Per què? És que ningú no es pot enamorar d'un tetraplègic? Tan estrany et pareix?

Bé, abans que res hauríem d'aclarir conceptes, sobretot si estem parlant de quelcom tan complex com l'amor, no creus?

Complex?

Jo pense que en tota dona hi ha un instint maternal superior al seu raciocini, i per molt que tu em digues ara que m'estimes, jo mai no podré estar segur de quant hi ha

de real en el teu amor i quant d'eixe instint maternal....o d'idealització d'un home que sempre vas desitjar trobar i no vas poder, o no va durar....

Però quin rotllo m'estàs soltant! Escolta, Ramón, a mi no m'emboliques. O s'estima o no s'estima. L'amor no es pot raonar.

...................................................................................................

Vés dalt, per favor, i dis-li a Ramón el següent........Dis-li que sóc conscient que els seus raonaments són profunds i llargament meditats, però que...partixen d'un gravíssim error.... Perquè la vida és un valor absolut. La vida no és un compte bancari o una finca que ens pertanya..La vida pertany a Déu i per això és innegociable ( sic ).

Però si l'Església va ser sempre la primera a sacralitzar la propietat privada! I dis-li açò també. Dis-li que no es tracta d'una qüestió de propietat, sinó de LLIBERTAT. LLIBERTAT per a triar les meues creences i per a decidir sobre la meua vida. I fés, per favor, èmfasi en això de "la meua".

Dis-li que reconéixer l'eutanàsia legal i socialment significaria un retrocés en el respecte incondicional a la vida. Significaria estandarditzar la mort i això aniria en contra de l'espècie humana.

Dis-li que sovint em pregunte per què l'Església manté amb tanta passió esta postura de terror a la mort, i crec que és perquè sap que perdria gran part del seu poder si la gent li perd la por al més enllà...Però que, de totes maneres, dins de 50 o 100 anys, l'Església acabarà rectificant i demanant perdó, com ha fet tantes vegades, quan ja a la gent li done igual...

PARE FRANCISCO-JOSEP MARIA POU

Clar que no! Però ja que parla vosté de demagògia, amic Ramón, no creu que és demagògia dir "mort amb dignitat" en compte de "em lleve la vida"? Per què no es deixa d'eufemismes i ho diu així, clarament i amb tota la seua cruesa? Em lleve la vida!

No deixa de sorprendre'm que mostre vosté tanta sensibilitat davant de la meua vida....tenint en compte que la institució que vosté representa accepta a hores d'ara ni més ni menys que la pena de mort i la guerra, i durant segles va condemnar a la foguera a qui no pensava "correctament"!

Ara, qui està fent demagògia és vosté!

Sí, clar! Però, deixant-nos d'eufemismes, com vosté diu, això és el que haurien fet amb mi, no? Cremar-me viu! Cremar-me per defendre la meua LLIBERTAT!

Amic Ramón, amic Ramón...!

Amic, diu

Una LLIBERTAT que elimina la vida no és LLIBERTAT!

I una vida que elimina la LLIBERTAT tampoc és vida! I no em diga amic!

...................................................................................................

RAMÓN-JAVIER BARDEM

Ara mateix arribà el llibre...sense tu. Així que ja m'imagine el que vas a dir-me, no tingues por.

És que... no sé si podràs comprendre'm

Però com no vaig a comprendre't? Ara precisament et comprenc més que mai. Perquè la teua LLIBERTAT és tan important com la meua, Julia. Per això, ara és el moment de... desitjar-nos sort i que cadascú seguisca el camí que ha triat.

No, no! No ho entens...Jo no vull dir-te adéu, Ramón. Sé que sona egoista, però m'agradaria que ens n'anàrem a viure junts per una temporada, ací o allí, dóna igual....Però junts......

Et dónes compte del que m'estàs demanant? I què faig jo quan tu desaparegues? Plorar-te? Plorar-te des del llit....? No, Julia. Tot açò és impossible. I ho saps. És impo...

......................................................................................................

Ramón....si és veritat que hi ha vida després de la mort, sé que et va a sonar estúpid, però, per favor, envia'm un senyal.

Un senyal?

El que siga. Jo mai li he tingut por als esperits i a eixes coses. Estaré preparada, esperant.....Ho faràs?

Clar...El que passa és que, Rosa, entre tu i jo, jo crec que, després de morir-nos, no hi ha res. Igual que abans de nàixer... Res.

I com estàs tan segur, Ramón? Això no ho sap ningú.

No estic segur, clar que no. Però...tinc un pressentiment. És com quan mon pare mira al cel i diu: demà plourà....I plou. És... un pressentiment.

Però no oblides una cosa... Sempre estaré en els teus somnis. Vindré a les nits al teu llit i farem l'amor. I per si no t'ho dic en els teus somnis, t'ho dic ara...Gràcies, Rosa. Gràcies de tot cor....Gràcies.

...................................................................................................

RAMÓN-JAVIER BARDEM

Senyors jutges, autoritats polítiques i religioses: Què significa per a vostés la dignitat? Volguera que imaginaren el seu cos atrofiat, incapaç de sobreviure sense l'atenció dels altres...Siga quina siga la resposta de les seues consciències, sàpien que per a mi açò no és viure dignament. Jo hauria volgut almenys morir dignament, amb l'abraç dels qui em volen. Hui, cansat de la desídia institucional, em veig obligat a fer-ho d'amagat, com un criminal...

....................................................................................................

Per sempre..............................................................Mar Adentro