Com de difícil pot ser superar una visita a urgències

16-9-2004

Mai no m'haguera imaginat que passar la vesprada en la sala d'urgències d'un hospital poguera donar per a tant. Se suposa que la gent que acaba allà està malament, no?, almenys un poc fotuts... aleshores per què el personal té tantes ganes de xarrar? Jo estava allí asseguda tranquil·lament, amb ma mare al costat amb una cama que tenia pinta d'estar trencada -i que de fet ho estava-, quan, de sobte, la dona que seia enfront va començar a contar-me la vida-. Que si tenia l'esquena feta pols per traure a passejar el seu gos, que si en realitat el gos era del seu fill però aquest no es feia càrrec, que si el gos havia entrat en casa era perquè la núvia del seu fill s'havia encapritxat... i així sense parar-. Tot sense passar per alt detalls que no crec que foren rellevants però que deixaven constància que aquella dona malament no vivia. No sé en realitat quin seria l'objectiu d'aquells detalls però amb alguns, l'únic que va aconseguir fer-me pensar és que podia estar malament de l'esquena però estava pitjor encara del cap -com s'explica que haguera posat l'aire condicionat en la casa pensant exclusivament en aquell animalet?-.

Però el pitjor de tot encara estava per venir, els altres del costat es van animar i, hala!, van començar tots a delectar-me amb les gràcies dels seus animalets. Que si un conill domesticat, un canari, tres hàmsters, un lloro... però quina necessitat té la gent de col·locar tots aquells animalots en casa? I jo allí sense saber què dir, bé, sense ganes de dir res perquè la conversa tampoc és que m'interessara en excés, però, en realitat és que tampoc tenia res a dir, l'únic animalet que tinc jo en casa és un maleït cuc que, de tant en tant, es carrega tots els geranis de la terrassa i que no puc carregar-me perquè no es manifesta per més ganes que li tinga. Així clar, què podia aportar jo a aquella conversa tan instructiva sobre el món animal?

Però, aquelles persones no van ser les úniques que em van aclaparar amb els seus comentaris. Després d'hores i hores d'espera, mentre la cama de ma mare anava agafant volum, van ser els metges els que van començar amb les seues preguntes, una darrere d'altra sense parar: és al·lèrgica a alguna cosa?, operacions?, com ha sigut la caiguda?, edat?... No havia vist mai ningú que fóra capaç de fer tantes preguntes seguides sense necessitat de respirar ni de mirar-me a la cara. I clar, entre que anaven tant de pressa amb aquell interrogatori i que jo no tenia ni idea de la meitat de coses que em preguntaven em va entrar un complex de mala filla... Com no, a tot açò ma mare que tampoc ajudava, cada vegada que el metge aquell li deia que hauria d'estar una temporada sense fer res ella vinga a dir-li que vivia sola, una i altra vegada igual. No és per res però va haver un moment en què vaig pensar que acabarien denunciant-me per maltractament.