Cavanilles
l’anomena Casas Baxas i Madoz, Casas del Río Bajas. De fundació musulmana, fou conquerida pels cristians el 1210, amb la resta del Racó i, després de tornar a mans àrabs, integrada en el Regne de València per Jaume I el 1259. En 1745 obté la independència eclesiàstica i el 5 de juny de 1838 va independitzar-se d'Ademús, del que era aldea. Com la resta de la comarca es troba immersa en un greu procés de despoblació, fins el 1900 la tendència demogràfica era a l’alça, però a partir de 1930 la davallada és imparable deguda a la immigració cap a Sagunt, València i Barcelona.
La parla dels casasbajeros és, com en tot el Racó, castellana (un 6,86% saben parlar valencià, segons cens de 2.001); el topònim oficial és Casas Bajas. El cens de 2003 enregistra 260 persones i les eleccions d’aqueix any donaren la batlia al PP que obtingué 4 regidors pels 3 d’AICB.
La seua economia es basa en l'agricultura i els seus principals productes són les pomes, les olives i les ametles. També hi ha alguna activitat ramadera.
S'ubica a la marge dreta del Túria, que travessa el terme a l’igual que les rambles del barranc Hondo, la de Benarraiz o riu Sesga i el barranc del Cerrado. El seu terme, de 22,6 km2, ofereix interessants paratges naturals com ara el Pozo Salao, brollador d'aigua salada, la Chopera del Molino o las Cambretas i moltes fonts com ara, Armajal, Cañota, Covatillas, Pozuelo o Fuente Vieja on hi ha un llavador. Les principals altures són el Puntal del Peloto (1.264 m), La Somera (981 m), Peña Alta (1057 m), Pino Cacho (1083 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre de la Molatilla (1045 m).
Al seu interessant casc antic trobem una bona representació de l’arquitectura tradicional de la zona. També trobem al terme una xarxa de pallers i la Barraca Grande, interessant edificació rural.
Els monuments més ressenyables són el Molino del Agua, edifici del XVIII que ha estar recentment restaurat i on pot veure's el funcionament d'aquests molíns que hi havia arreu en altres temps i l’església de sant Salvador aixecada en segle XIX i restaurada en 1996.
El plat típic són les gatxes, i també el guisat amb creïlles, fesols, card i porc; els migotes, les almortas, els gaspatxos, les pilotes de sant Anton i, de dolç, mona de pasqua, rotllos d’anís i madalenes.
Cal esmentar, pel que tenen d’entranyables, les festes de sant Anton en què diferents grups de veïns passen la nit del 16 de gener al voltant de les seues fogueres cantant, torrant carn i bebent vi.
Paco González i Ramírez
Planes visitades:
-