Existeixen troballes de diferents èpoques que certifiquen l’antiguitat del lloc; els ibers deixaren la seua empremta en els poblats de la Tossa i la Picossa; els àrabs els llocs, que apareixen en la primera carta de població, de Beniguifir, Beniterei, Oleia i Alí. Històricament formava part del terme del castell de Cervera, i després s'integrà en la batlia que es formà amb el terme de l’esmentat castell. El 12 de juliol 1234 Hug de Fullaquer, mestre de l’orde de l’Hospital, atorga la primera carta pobla cristiana del terme, a Càlig i Ali, a en Pere de Balaguer i a en Bernat de Puig per poblar el lloc. Va continuar en propietat dels cavallers hospitalers fins 1319 en què passa a propietat de l’orde de Montesa a la qual pertany fins el XIX. L’onze de gener de 1540 Francesc Llançol de Romaní, tretzè maestre de I'orde de Montesa, atorga al poble la condició de vila, la qual cosa dugué la fundació d’Universitat o govern municipal i el dictamen de lleis a Furs de València. El 3 de novembre de 1649, durant la guerra dels Segadors, els francesos saquegen i ocupen la vila, monsieur Cassan, oficial de l’exèrcit francés, és nomenat governador de la Torre i Càlig roman sota el poder de França i no hi ha govern municipal, a més a més es veu obligada a pagar un fort tribut als ocupants. Rere un segle XVIII de fort creixement hagué de patir, en 1837, un sagnant combat entre els combatents de les guerres carlines en què el general liberal Francesc Brotons va derrotar les tropes del rei Carles. En 1885 una epidèmia de còlera va assolar la població i va causar la mort de molts dels seus habitants. Una forta gelada ocorreguda en 1956 va obligar a emigrar molts veïns del poble amb la consegüent baixada demogràfica que no es va recuperar fins la dècada dels vuitantes.

En 2003 s’hi empadronen 1.808 persones i aqueix mateix any la batlia correspon al PSPV que en les votades del mes de maig va traure 5 regidors per 4 del PP. El gentilici, segons Lluís Sanchis Guarner -Els pobles valencians parlen els uns dels altres-- és calijà, però Aureli Querol i Anglès -plana web del Centre de Cultura Pere Balaguer-- insisteix a fer servir calijó. Un 80,05% dels habitants parla valencià segons cens de 2.001.

El terme, de 27,5 km2, és travessat per la rambla de Cervera, o riu Sec que, juntament amb les séquies del Socors, del Regall i de la Rasa porten l’aigua necessària per a l’agricultura, base de l’economia local, fonamentalment de secà, però també quelcom d’horta i taronja. Les altures més significatives són el pujol de la Tossa (169 m), les Forques (185 m), la Somada (194 m) i el Mas d’en Vernet (204 m). També citarem els indrets més adients per als excursionistes com ara el paratge del Socors, el coll de les Forques, el llit del riu Sec i el barranc del Surral.

Tot i el generalitzat problema a la nostra terra del desgavell urbanístic i el creixement sense trellat encara podem trobar-hi la flaire del poble antic en el traçat dels carrers, les portalades dels vells edificis i les restes de les muralles que formen part de les cases del casc antic.

La gastronomia calijona és rica tant en dolç: rotllo de Sant Blai, primetes de Sant Antoni, farinoses, mones de Pasqua, la prima de Santa Caterina i de Sant Nicolau i el massapà i el torró de fira el Socors, els pastissets amb ànima de carabassa o de moniato, rotllos d'aiguardent i de matafaluga, braços de gitano, crespells, carquinyols i les famoses magdalenes de Càlig, com en salat: olla barrejada, guixassos, brou de rata, sopes escaldades, arròs amb pilotes, faves ofegades, suquet de caragols, pa amb tomata i cansalada, cocs (de tomata i pimentó, de moniato, ràpid o benicarlando....), coques (de sal i oli, seques, de viatge....), sense oblidar els productes de la caça. També hi havia el costum dels vins del Maestrat, els xarops i els licors de fruites però dissortadament , com tants altres, s’està perdent.

Planes visitades: