Diari Parlem

VIATGE A TASHKENT

I

Torne d'Alemanya amb un retard de nou hores en el vol. Em pesen fins les pestanyes i, quan per fi arribe a casa, em despulle de tota la roba i la fique en la rentadora sense pensar res més que a acabar com més prompte millor. Engegue la rentadora i em gite. A l'endemà, al traure la roba neta, em trobe amb una cosa blava rebregada que ix de la butxaca de la camisa.

És el meu passaport. Se'm va oblidar traure'l i s'ha quedat un pèl deteriorat. El meu visat rus tampoc ha resistit molt bé el centrifugat: La meua foto en colors és ara un paperot que a penes pot reconèixer en un color semblat al sèpia. I se suposa que he d'anar a Uzbekistan dins de dues setmanes. Xungo.

A pesar de totes les meues cures, i d'una minuciosa passada de planxa, i que, més malament que bé, es veuen tots els segells i es llig qui sóc, l'estat de la meua documentació no aconseguix convèncer a ningú en l'Ambaixada. Perilla el viatge.

II

A punt de començar el viatge; semblava impossible, però tinc la meua documentació en regla. Calgué rescatar el vetust passaport ordinari, que per una espècie de miracle no havia caducat encara; enviar les dades del nou passaport al Ministeri de Relacions Econòmiques Exteriors d'Uzbekistan; que estos realitzaren la invitació, si realment volien que es negociara este joiós Acord per a la Protecció i Promoció Recíproca d'Inversions que tant s'havien obstinat a negociar.

Esperàrem amb l'ànima en suspens que este Ministeri, que deu contar molt poc en aquell país, convencera al d'Afers Exteriors que realment era convenient convidar-me; va caldre esperar que el Ministeri d'Afers Exteriors uzbek, després de remolejar el que no està escrit, enviara un tèlex al seu consulat a Moscou indicant que sí, que em convidaven, igual que a les dues senyores de Madrid que venien a negociar el ditxós tractat.

I també vaig haver d'anar en persona a traure'm el visat. Es veu que volien vore'm la cara. I, quan me la van vore, es veu que em van vore amb suficients possibles, perquè em van cobrar quaranta dòlars pel visat. La mare que els va parir!

III

Per fi vaig a eixir a Uzbekistan. És diumenge a la nit, el meu avió ix dins d'un parell d'hores de l'aeroport de Sheremetiev-I. Mira que s'han superat obstacles.

En això, resulta que uns pirats afgans segresten un avió a Kabul, el duen a Tashkent, i d'allí exigixen que els permeten aterrar en Sheremetiev-I, amb la d'aeroports que hi ha en el món. Estic veient la televisió, amb el corresponsal transmetent des de l'aeroport i tot ple de policies i exèrcit. No sé si riure o plorar, però bé, decidisc anar a l'aeroport, després de tot.

Carrer Lenin de Tashkent

IV

Arribe a Tashkent a les nou del matí. Havíem eixit amb només hora i mitjana de retard, perquè els afgans van decidir que Moscou no els agradava bastant i es van anar a Londres (on encara continuen). L'aeroport de Tashkent és deplorable, però almenys és prou ordenat. Després d'una llarga cua en el control de passaports, i una altra no menys llarga en un absurd control duaner, passe este últim i un senyor amb uniforme em demana els documents..., i ja em pillava calentet.

- Ensenye'm els seus primer.

El tio es queda callat, i fa senyal de que passe. Però llavors arriba una “mole” amb la cara plana mongola i em diu que a vore si és que no veig que l'home duu uniforme, que a vore si vull ficar-me en embolics.

- Però, bé, tinc dret a demanar-li que m'ho ensenye, ¿no?

- Sí, però no cal fer el que fa vostè.

- Però està en la llei o no?

Al final, empat. Ells no m'ensenyen els documents, però jo tampoc no ho faig.

V

Ficar-se en l'hotel ha estat fàcil. Hi ha una oficina de canvi en l'hotel. Jo sabia que el canvi oficial del sum era de 140 sum per dòlar. En l'oficina de canvi donaven 203 sum per dòlar, i jo estava pensant què fer. No hi ha tipus de canvi de venda, es veu que ací ningú ven dòlars. Un xic s'apropa a dur-me les maletes.

- Si vol canviar -em diu-, podem proporcionar-li canvi. Canviàrem a 600 sum per dòlar.

La llet. Això què és? Aconseguixc mantindre cara de normalitat, però em costa.

- Si, alguna cosa he de canviar. Segurament em dirigiré a vostès.

- Podem canviar ara mateix.

VI

Li done quaranta dòlars al xaval, dos bitllets de vint. El canvi és un munt de bitllets de cinquanta i cent sum, fins la xifra de 24.000 sum.

"M'ha tocat la novatada. És com si m'haguèren donat el diners en monedes de duro i de cinc duros." Em quede, ara sí, tan sorprès, que no dic res, i el xaval se’n va.

No és fins després que m'assabente que el bitllet més gran que existix, de totes maneres, és de 200 sum, i es veuen pocs. Em fique tots els diners en les butxaques, i m’assemble al ninot de Michelin.

VII

Per a què han introduït a Uzbekistan una política monetària tan absurda, amb dos tipus de canvi oficials, un tercer extraoficial que quadriplica l'oficial, i una massa monetària composta per feixos de diners impossibles de ficar en cartera alguna?

1.- Per a donar suport a la indústria local de paper moneda (en detriment de la de marroquinería).

2.- Per a controlar la inflació. Clar, només de pensar a pagar amb bitllets de cinquanta ja se't lleven les ganes de comprar res, i així es reduïx la demanda.

3.- Per a fer la punyeta, senzillament.

Sembla que no, que no és cap de les tres. Bé, la segona si. El canvi oficial ho fixa el govern amb els seus gònades, passant de qualsevol tipus de mercat ni de gaites, i clar, així sí que es controla la inflació a gust. A més, li servix al govern per a subvencionar a uns sectors, donant-los accés a divises al canvi oficial, i fer la punyeta a uns altres (causa tercera), obligant-los a buscar-se la vida per a aconseguir divises.

VIII

Tashkent és una ciutat industrial i soviètica, en un país creixentment musulmà. El meu passeig m'estava duent fins uns mausoleus del segle XV, però no puc arribar fins a ells. Uns reixats ben alts envolten la recentment creada Universitat Islàmica de Tashkent; dins d’este recinte estan els mausoleus. Com no sé quina rebuda ens espera als infidels en segons quins llocs, em conforme amb mirar des de fora. I decidisc tornar a l'hotel amb metro.

IX

La caixera del metro duu el mateix uniforme que a Moscou, amb la seua gorra roja i la seua guerrera blau. A més, duu una espècie de màscara com d'infermera, pel que sospite que, o la caixera és asmàtica o pot haver algun gas perillós per allí, i que la llarga exposició al mateix deu ser perjudicial. El bitllet costa deu sum.

Entretant, ja havia parlat amb el cònsol espanyol a Tashkent, que em va dir que el canvi del mercat negre està a 835 sum per dòlar. No va fer mal negoci amb mi el xicon de l'hotel, no, però jo necessitava moneda local.

Comence a posar-me nerviós quan veig que altra empleada del metro, la que controla l'accés, també duu màscara. I també la senyora que agranava l'estació. I la que vigilava si tot estava correcte allí baix.

Només aleshores caic en el compte. No és una màscara. És un vel.

X

Criden des de Moscou. Les de Madrid no han pres l'enllaç en Francfort, i arribaran a Tashkent via Istanbul, amb les línies aèries uzbekes, demà a les set i mitjana del matí. Adéu, desdejuni. Avís al cònsol, amb el qual ja havia quedat per a anar a arreplegar-les, i quedem demà a les set.

Aeroport de Tashkent

XI

En l'aeroport, la situació és estranya. Les de Madrid no vénen. El cònsol ha passat a la zona de control de passaports, ja han passat tots els viatgers, i ni rastre d'elles. Misteri. He preguntat en la companyia aèria, i m'han confirmat que havia una reserva a nom d’eixes dues persones. El del Ministeri de Relacions Econòmiques Exteriors que havia vingut a recollir-la, i que ja em va vindre a recollir a mi, és un inútil. En Espanya, només valdria per a soldat professional, i gràcies.

- He anat a preguntar -em diu- si venien, i no m'ho han dit. Diuen que esta informació és secreta.

- Com que secreta? -ja em comence a cansar- Però vostè què és, d'un Ministeri, o d'una agència de viatges? Vaja i pregunte, xé! Face's respectar!

Res. Massa exigència per al xaval, enfrontar-se als guardafronteres. Es passa pel departament consular de l'aeroport. Les de Madrid devien rebre allí el visat, perquè no hi ha ambaixada uzbeka a Espanya. Però per allí no han passat encara.

Cada vegada que el xaval pansa per davant de nosaltres li fulmine perquè seguisca preguntant. Al final es veu que li ho diuen, perquè ens revela que les de Madrid no han pres l'avió. Fins i tot sembla alleugerit, el tio.

- Si no estan, no hi ha res a fer. Anem-nos-en -concloc.

XII

El consulat d'Espanya a Tashkent és la segona planta d'un edifici d'una qualitat inesperada en una ciutat com aquella. La primera l'ocupa l'única empresa espanyola representada a Uzbekistan, ITLV, que va ser la que va muntar l'edifici, i la qual va acabar cedint la planta superior al consulat.

El cònsol, honorari, és un espanyol que va arribar a Tashkent com delegat del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament. Als tres anys li van voler enviar a Moscou per a gestionar un fons per a la xicoteta i mitjana banca, i ell va reaccionar eixint del Banc, perquè, com va dir aleshores la seua esposa, russa ella, "preferisc tindre un marit pobre a tindre un marit mort." Si, cal reconèixer que el sector era difícil.

La colònia espanyola a Tashkent, i en general a Uzbekistan, s'eleva a set persones. El cònsol Pedro, Paco el de ITLV, la seua dona i les seues dues filles, una lectora d'espanyol en la universitat i un enginyer que està en la delegació de l'ONU. A més, la lectora està al nostre costat sol·licitant una compulsa per a demanar una plaça de lectora a Turquia. A vegades un es pregunta per a quins nassos volem un acord de promoció d'inversions amb un país que costa situar en el mapa, on no hi ha el menor interés i que, per si no fora poc, té tres tipus de canvi distints, dels quals el govern, per a aconseguir divisa, aplica sempre el més favorable als seus interessos.

XIII

El cònsol Pedro té un dia especial. És el primer dia que té protecció en la garita de la porta del consulat. Les autoritats uzbekes li van insinuar que seria millor, per a evitar disgustos; l'escamot islàmic, de la qual els periòdics no parlen, perquè pobre del que ho faça, és més perillosa del que tots pensem. No obstant això, la raó oficial va ser que "l'altre dia els van robar la bandera." Bé, això és veritat, i l'han reemplaçat, de moment, amb una bandera sense escut.

Dos milicians uzbeks s'arraulixen en la garita portàtil que els han col·locat al costat d'una estufa. No s'entén. Estem a quinze graus sobre zero, brilla el sol, i els altres vam eixir a cos gentil. Jo creia que els uzbeks, amb la seva tradició sòbria, frugal i nòmada, aguantarien millor el fred. Doncs no.

XIV

Pedro, Paco i jo anem amb cotxe a menjar. Davant de nosaltres marxa una furgoneta amb matrícula diplomàtica.

- De quin país és? -pregunte.

- És de la UNICEF -diu Paco.

Dit això, frena la furgoneta, ix el seu conductor i comença a pegar amb força a una dona que passava pel carrer. Nosaltres tres vam passar de llarg amb la boca oberta.

XV

Sona el telèfon mòbil del cònsol en el restaurant de menjar ràpid on ens trobem. És per a mi, i les notícies són dolentes. Les de Madrid van arribar fins Istanbul, però heus ací que el representant de les línies uzbekes va decidir pel seu compte i risc que el fax d'invitació per a rebre el visat en l'aeroport era insuficient, i no les va deixar pujar a l'avió. Resultat: irritades i amb moltíssima raó, es tornen a Madrid en el primer vol. Altre resultat: l'acord es negociarà quan les granotes crien pèl. I un tercer resultat: Benja es torna a Moscou el més ràpid que puga, que hi ha treball. Samarcanda haurà d'esperar una altra ocasió.

A Pedro se li veu enfadat. Jo ja ho estic. A més, es veu que l'Ambaixador ha deixat caure que la nota de protesta serà molt suau, perquè Espanya vol entrar en el Consell de Seguretat de l'ONU, "i el vot uzbek és molt important". Així ens va pel món, que no sabem fer-nos respectar.

XVI

Havent dinat, anem a prendre cafè, passejant, a un bar amb taules fora. Qualitat de vida, quinze graus, solet i bona companyia. En Tashkent, a diferència de Moscou, la màfia, ací poc important, no es dedica a tancar locals ni a cremar bars, i es nota. Possiblement el problema més important de Tashkent és que algun dirigent uzbek es deu creure que Uzbekistan és la tercera potència mundial, almenys, darrere d'Estats Units i Rússia. "Bufant en caldo gelat", diríem.

Això si, la gent no beu. Almenys, no es veuen borratxos pels carrers.

XVII

El viatge, per tant, ha estat quasi inútil. Només ha servit per a assabentar-me de com van les coses per ací, però ja és hora d'anar-me’n. No dic que no m'agradaria quedar-me a visitar Samarcanda, però no és qüestió.

La meua cridada al Ministeri ha estat eloqüent. M'he despatxat a gust amb l'inútil de Berkhet, que així es diu el pardal que ens recull en l'aeroport. I el tio encara volia saber si encara volíem anar a Samarcanda el dijous, si devia anul·lar les reserves a Samarcanda. Saps on et pots ficar Samarcanda?

XVIII

- El meu problema és que tinc este bitllet per a tornar a Moscou despús demà, però vull avançar el viatge i tornar hui a la mateixa hora.

- Anem a vore -la senyora de l'agència de viatges fa un parell de cridades.

- Hui no hi ha lloc en classe econòmica -continua-, però si en business.

- ¿Quant costaria això?

- Bé -em diu, mirant el bitllet que li passe-, la veritat és que no entenc la tarifa d'este bitllet. A vostè li han cobrat 410 dòlars, i la nostra tarifa és de 700. En fi, supose que el podré canviar.

- 700 dòlars! Què car!

- Anar en business costa 500 dòlars, que ha de pagar en sum. Hui el canvi oficial està a 142 sum, així que, amb les taxes incloses, ha de pagar 73.356 sum -va dir, ensenyant-me el resultat en la calculadora on havia fet l'operació.

- Mmmm, hauria d'anar a canviar.

- Clar, si vostè té targeta de crèdit, pot pagar amb ella. O pot canviar en l'oficina de canvi. Mire a l'oficina de canvi de l'hotel, amb el seu tipus de canvi de 203 sum per dòlar. O el de la targeta, que podia deixar-me-la agonitzant. Arrufe el front. En l'habitació de l'hotel em deuen quedar uns 20.000 sum.

- Espere un moment, que m'ho he de pensar.

M'allunye un poc, mire al meu voltant, i trobe a algú que també em mira.

- Ps, xic, vine ací -dic.

XIX

Als deu minuts baixe una altra vegada a l'agència de viatges de l'hotel amb una enorme bossa de la qual comence a traure feixos de bitllets fins aconseguir completar els setanta-tres mil i escaig que costava el bitllet, mentre la dependenta es posa a contar-los. Isc d'allí amb un bitllet d'avió, amb una factura per cinc-cents dòlars i convençut que aquella política monetària l'han tret directament d'un conte de Sherezade. Clar que el bitllet que a mi em costava 410 dòlars costava 700 a Tashkent. Ara ho entenc.

XX

A les huit faig el xeck/-out de l'hotel, i Pedro, que s'ha oferit a dur-me a l'aeroport, em recull en la porta. Jo, per cert, tinc uns 18.000 sum en les butxaques, que no he aconseguit gastar, i seguisc semblant el ninot de Michelin.

- Tinc un problema -em diu Pedro-. No tinc una gota de gasolina. El cotxe va ja a tirons, i han tancat totes les gasolineres per falta de subministrament. Hi ha una gasolinera per a diplomàtics, però, ah! tanca a les cinc.

- Bé, anem a vore...

Baixe del cotxe i pregunte al guàrdia de l'aparcament de l'hotel on es pot trobar una gasolinera.

- Veu este cantó? Doncs darrere hi ha un aparcament. El guàrdia de l'aparcament té gasolina en garrafes de deu i de vint litres. Pedro no ho té molt clar. Remuga una sèrie de malediccions contra els uzbeks, o els carners, com els anomena ell, indica que això no és país, sinó un tros de terra amb gent damunt, però la veritat és que anem on l'aparcament.

- Té vostè gasolina? -pregunte.

- Sí, quanta vol? Li diem que ens tire deu litres. L'home trau un embut metàl·lic, una garrafa també metàl·lica i es posa a abocar.

Per deu litres ens cobra 1.125 sum. Renuncie a fer una equivalència en pessetes per a no tornar-me boig.

XXI

La meua arribada A Moscou és rutinària. Quasi és un alleugeriment eixir d'un lloc tan irreal com Tashkent, i tornar a la dura realitat de l’aiguaneu i del cel plomís. Deixí encarregat a Carmen que tractara de localitzar a Viktor, el meu taxista de costum, perquè no fora a arreplegar-me el divendres, sinó que intentara anar hui. Passe el control de passaports sense novetat, passe el control de duana i isc. I, en efecte, Viktor em fa un signe amb la mà i fa un somriure d'orella a orella. M'acoste a saludar-li i me n'adone de que fa olor a alcohol.

- Hui tenia el dia lliure i em vaig posar a fer reparacions a casa i vaig estar bevent un poc. Llavors m’ha cridat la meua dona i m’ha dit que calia anar a recollir-te a l'aeroport. Bé, he vingut amb Sasha -i m'assenyala a un tiarró de dos metres i almenys dos-cents quilos que ens acompanya- que no ha begut i que va a conduir. Per cert, he portat unes cerveses i una miqueta de vodka, vols?

M'encanta Rússia, després de tot.

Moscou, febrer de 2000