Diari Parlem

- Podem observar en la teua biografia que ets diplomat en direcció de Cinema pel Centro Sperimentale di Cinematografía de Roma. ¿Per què te n’anares fora d’Espanya a estudiar i per què precísament a Itàlia?

En els anys 1980 no existia a Espanya una escola que oferira un ensenyament específic de la direcció cinematogràfica. El Centro Sperimentale és una escola “històrica”, fundada en 1936, quan el cinema era tan important que es considerava una qüestió d'estat. Des de llavors han passat per les seues aules generacions de cineastes de tot el món. En les seues instal·lacions hi ha estudis, càmeres, material d'il·luminació, sales de muntatge, laboratoris de so... En fi, tots els materials professionals necessaris per a enfrontar-se de manera pràctica a la realització cinematogràfica. Fins i tot és seu de la biblioteca i els arxius fílmics de la Cinemateca italiana, a la disposició dels alumnes, i està situada a pocs metres del complex Cinecittà, que col·labora amb l'escola. En la meua època, a més, els estudiants que aconseguien l'accés cobraven una borsa d'estudi.

- ¿Consideres imprescindible estudiar en una escola per a ser director de Cinema?

Bons professors i la coincidència de persones amb els mateixos interessos en un mateix centre d'ensenyament són dos factors que poden ajudar a potenciar una vocació, però no és imprescindible estudiar en una escola de cinema per a ser director.

- ¿Qué es més important per a arribar a ser director de cinema, ser un apassionat del setè art o cinèfil com ho has demostrat tu ( i per a mostra remetem als nostres lectors a la teua columna setmanal a la Cartelera Turia ) o també gent com Quentin Tarantino, o estudiar a una Escola de Cinema?

Per a arribar a ser un bon director de cinema crec que és imprescindible vore molt de cinema, gaudir-ho i analitzar-ho, sobretot les grans pel·lícules dels clàssics. Griffith, Ford, Buñuel, Renoir, ells ho van inventar tot. Però no es poden perdre de vista altres disciplines artístiques i culturals que tenen a veure amb la cinematografia: la literatura, el teatre, la pintura i, actualment, el món de la televisió i la publicitat. No oblidem que el cinema és un art de síntesi.

- Sembla ser que has dirigit algun Taller de cinema en la seu de la SGAE (Societat General d’Autors) a València, ¿t’interessa especialment el tema de la docència?

M'interessa molt l'ensenyament. Cada experiència docent me la plantege com una pel·lícula, treballant sempre a partir de la pràctica i sense repetir mai un esquema establert o unes fórmules prèvies. Igual que no hi ha dues pel·lícules iguals, no pot haver dos tallers iguals des del moment que canvia l'alumnat. En realitat sóc jo qui tracta de seguir aprenent, qüestionant i confrontant l'experiència que he adquirit fins aquest moment amb les mirades noves que em trobe pel camí.

- Com la majoria de directors, encetares la teua carrera amb la realització d’alguns curtmetratges ( “De los caníbales”, “Si llegas o es regreso” o “Lo del ojo no es nada” ), primer ¿de quin tens millor record? i segon ¿què opines d’este gènere cinematogràfic ara que pareix que comença a ser considerat quelcom més que un simple peatge cap al llargmetratge?
De tots els curts que he realitzat, el qual més m'agrada és "Lo del ojo no es nada", potser perquè és el més incomprès, el que menys va agradar. És el meu “aneguet lleig”. El vaig fer després d'una sèrie de curts molt sintètics i poemàtics i era el meu primer pas cap a un relat articulat amb maneres narratives, tot i que encara estiguera revestit d'un caràcter molt abstracte.
Per a mi el curtmetratge és un gènere en si mateix, una forma libèrrima de fer cinema, capaç de trastocar des de l'interior d'un mateix llenguatge els models narratius del cinema oficial i de qüestionar fins i tot la pròpia forma de consumir el producte. Desgraciadament, el curt se seguix considerant quasi exclusivament com la baula inicial i inevitable d'una suposada carrera cinematogràfica, passant per alt la seua forta originalitat expressiva, l'estreta correspondència entre forma i durada que li atribuïx el seu propi valor estètic.

- Fins fa molt poc voler viure del cinema era sinònim d’haver de viure a Madrid. ¿Penses que ara existixen les mateixes oportunitats vivint al País Valencià o encara és un somni fer cinema fora de Madrid?

El cinema és una indústria molt centralitzada. Els centres de decisió financera estan a Madrid, i això pesa. La professió s'aglutina a la capital de l'estat i, en menor mesura, a Barcelona, que té la seua pròpia tradició cinematogràfica. Fora d'estes dues ciutats, fer cinema resulta molt difícil.

- El teu primer llargmetratge “L’illa de l’holandés” va aconseguir nombrosos premis, entre ells a la millor música al Festival de Màlaga, millor opera prima a la Mostra de València i millor pel.lícula, director i actor del Festival de Lorca, ¿esperaves esta resposta del món del cinema espanyol venint esta modesta producció de València?, ¿consideres que estos premis feren alguna cosa positiva per la teua pel.lícula?

Encara que no aconseguisques una distribució majoritària, si la pel·lícula guanya notorietat -amb premis, amb el boca a boca- la gent que s'interessa de veres pel cinema, i particularment pel cinema espanyol, acaba veient-la, encara que siga en vídeo, dvd o a través de la televisió. Les pel·lícules tenen vida pròpia i acaben llaurant-se el seu propi camí.

- Seguint amb la teua opera prima: ¿com aconseguires convèncer als productors per a rodar-la en valencià? ¿t’imposaren una doble versió en castellà o pensares que així arribaria a més gent?

Per tractar-se d'una història que transcorria en una illa del mediterrani, vaig pensar que la llengua formava part de la mateixa, i com que era una producció xicoteta i independent, em van permetre el luxe de rodar en una llengua minoritària. La versió original, amb so directe, està parlada majoritàriament en valencià, a més del castellà i el francès, però també es va fer una versió doblada castellà -van ser els propis actors els qui es van doblar- per a accedir a una major audiència.

- L’illa de l’holandés és un guió adaptat de la novel.la homònima de Ferran Torrent. ¿Com portes el tema de cenyir-te a un argument predeterminat d’un text d’un autor viu? ¿“Negociares” amb Torrent el guió de la pel.lícula? ¿Com va ser la vostra relació?

Ferran Torrent em va donar total llibertat per a adaptar la seua novel·la. El motiu moral de l'autor roman com a font d'inspiració, si no difícilment el director elegiria la novel·la, però les trames i la definició dels personatges canvien. Una pel·lícula no és literatura, no deu ser mai la il·lustració d'un llibre. El cinema és un altre llenguatge i quan més traeixes la lletra de la novel·la més t'apropes al seu esperit. Un esperit recreat, que acaba pertanyent al seu nou autor, el director de la pel·lícula.

- Tinc una curiositat i un dubte alhora sobre “L’illa de l’holandés” ¿es va rodar realment a una illa? ¿on va ser el rodatge?

La pel·lícula es va rodar en un parc natural d'Eivissa i en exteriors i interiors de Formentera. La illa de la pel·lícula no és una illa balear, és una illa imaginària, i calia crear-la específicament per a la pantalla, construint-la plànol a plànol, d'ací i d'allà, fins a donar-li una imatge pròpia. Després, els interiors de l'hostal es van rodar en un decorat a València.

- Actualment ens trobem en una profunda crisi del cinema espanyol amb quotes del 10 al 18% ¿què deuria fer-se per a acostar-nos a les quotes de cinema autòcton de països com ara França? ¿creus que el cinema necessita de l’anomenada “excepció cultural”?, ¿penses que deuriaa obligar-se a les sales de cinema a projectar un determinat nombre de films espanyols?

Àdhuc acceptant el principi imperant segons el qual “tot és mercaderia”, i res hi ha millor que el mercat, faria falta que almenys el “mercat” s'aproximara el més possible a les condicions que permeten el seu bon funcionament: competència, transparència i llibertat d'accés. Cap d'estes condicions es complix en el mercat espanyol, on les multinacionals nord-americanes pervertixen l'equilibri entre l'oferta i la demanda amb abús de posició dominant. En qualsevol cas, no crec que el cinema dega considerar-se una simple mercaderia. És un bé identitari, cultural i artístic, que deu ser protegit, i molt especialment del totalitarisme de mercat. En el context europeu, França és un exemple perquè ha arbitrat una sèrie de mesures que garantisquen la visibilitat del seu cinema, i aquest té èxit tant en el seu mercat interior com en l'internacional. Són mesures justes i útils, emparades en el concepte de “excepció cultural”. L'expressió va ser encunyada a principis dels anys 90 pel ministre francès de Cultura Jack Lang per a promoure una clàusula de salvaguarda en matèria de política comercial que permetera als estats europeus protegir les seues indústries culturals enfront del “mercat lliure”. El que es tracta és de salvaguardar la “diversitat cultural” dels estats membres de la Unió Europea enfront dels envestides desreguladores de l'Organització Mundial del Comerç.

- El passat mes de gener es presentà a la Filmoteca Valenciana, en dos sessions, el teu últim treball: el documental “Karlitos” amb un èxit desbordant, tant que molta gent, entre laa que m’incloc, no vàrem poder entrar a la projecció ¿quan i on podrem gaudir d’este treball els aficionats del País Valencià?

“Karlitos” va a anar a festivals, galeries d'art, instituts, cinema-clubs, col·legis majors, associacions de veïns, centres llibertaris, socials i professionals. És una pel·lícula molt especial, feta amb total llibertat, per amor a l'art i a l'art de viure. Abans d'arribar als cinemes, al dvd i a les televisions ha de fer-se el seu propi camí, un recorregut alternatiu, no comercial, sense cap ànim de lucre.

- El documental “Karlitos” té una duració aproximada de 60 minuts ¿per què no s’ha fet d’una duració més propera al llarg per a poder distribuïr-lo pel circuit de cinemes de V.O., ara que sembla que el documental comença a atraure més i més gent a les sales?

Perquè s'ha fet amb total llibertat, sense productores ni televisions darrere, la pel·lícula dura el que ha de durar, ni més ni menys. ¿A un pintor se li demana que pinte només en suports d'unes determinades mesures? No. Doncs a un cineasta tampoc, almenys en este cas.

- “Karlitos” a banda de tindre la intenció de donar a conèixer el món interior de l’artista Carlos Mallol, pareix que incidix també en el seu món exterior amb el Barri del Carme de la ciutat de València en un lloc destacat ¿tenies ganes de parlar sobre este barri tan volgut per “quasi” tots els valencians?

Karlitos viu al dia, en un univers creat per ell mateix on gaudix d'una llibertat plena de risc i fantasia. La seua aposta vital un la sent pendent d'un fil. Qualsevol dia pot desaparèixer tot el seu món entorn, que és part fonamental de la seua obra artística. Al barri on viu li passa el mateix, d'un moment a un altre pot desaparèixer per a convertir-se en un aparador de turisme i oci. Travessa una fase de gran confusió: degradació, despoblament, rehabilitacions parcials, especulació, grans projectes públics que modifiquen el teixit urbà i social existent. Karlitos forma part d'este paisatge canviant, s'apropia d'ell, el transforma al seu gust, el reivindica a la seua manera.

- M’imagine que després d’obtindre a la Mostra un important premi i ser de la terra, li tens un especial afecte a este festival valencià ¿No penses, però, que la Mostra del Mediterrani és una caricatura del festival que va ser? ¿què s’hauria de fer per a que torne a estar en l’agenda dels professionals i aficionats del cinema de tot l’Estat?

La Mostra és un festival pràcticament irrecuperable. Són massa anys donant tombs i ha liquidat tot el prestigi que va atresorar. Caldria apostar per Cinema Jove i “tancar la paraeta”.

- S’acaben de publicar els ajuts que dóna la Generalitat al cinema: ¿Són suficients? A banda de les subvencions, ¿què penses que s’hauria de fer des de les institucions valencianes per a promocinar el nostre cinema?

Les subvencions són insuficients per a una Comunitat que es preue de tindre una imatge a través de la producció audiovisual, i particularment imatge cinematogràfica. No hi ha més que comparar-ho amb la despesa que es dedica a altres àrees culturals i artístiques, clama al cel. Una major atenció al curtmetratge, a les produccions independents i d'ambició cultural, una major implicació de la Televisió Valenciana en el sector, ajudes de la Conselleria d'Indústria, un Film Comissió, etc., tot deuria contemplar-se com una aposta a mitjan i llarg termini que tinga en compte de veres als creadors i professionals valencians.

- El teu pròxim treball, que segons les nostres dades começaràs a rodar en el mes de febrer, és una TV Movie sobre el cas “Ardystil” ¿en quin idioma vas a rodar-la? ¿per què va sorgir el fer-la directament per la televisió? ¿Què t’atrau de l’argument?

El meu pròxim treball és una pel·lícula per a televisió, titulada “Síndrome Laboral” i inspirada lliurement en el cas Ardystil, que esta vegada rodaré en castellà. L'argument original és meu i reflectix un món femení que per primera vegada accedix al món laboral i ho fa en unes condicions més pròpies del tercer món. En breu es tancaran les dates de rodatge, després de falles, i es completarà el repartiment, en el qual comptaré amb molts dels intèrprets i tècnics de “L'illa de l'holandès”.

- Demà es lliuren a Madrid els premis Goya del cinema espanyol. Hi ha previst un boicot per part de l’AVT (Associació de Víctimes del Terrorisme) al director basc Julio Medem, per què consideren que la seua última pel.lícula, La Pelota Basca fa apologia del nacionalisme i tracta amb desconsideració a les víctimes d’ETA. ¿Què et suggerix tot plegat?

És absurd convertir la cerimònia dels premis del cinema espanyol, des de fora de l'Acadèmia, en un plebiscit entorn del documental de Julio Medem. Els acadèmics, i Medem entre ells, han demostrat reiteradament el seu rebuig a ETA, per tant no entenc la polèmica.

- Parlant dels Goya; l’any passat van tindre un transfons molt reivindicatiu en contra de la guerra d’Iraq. Com a director de cinema: ¿Com ho visqueres? ¿Quines consideracions fas de la repercusió que tingué en la societat en general? I com a valencià: penses que el món de la cultura valenciana va “fer els deures” en este tema, va adoptar una actitud suficientment activa en contra de la guerra?

La gala de l'any passat va cridar no a una guerra il·legal i immoral i va fer un crit que a continuació es va propagar per tot el món. Va ser un exemple de compromís amb els valors humans i la societat es va identificar amb este lema perquè partia d'ella.

- Per últim ens agradaria conèixer si després d’adaptar a Ferran Torrent en la teua primera pel.lícula, tens pensat tornar a fer-lo amb el mateix escriptor o un altre autor que hages llegit últimament.

Un guió, per a mi, no és més que un instrument que es modifica en la mesura que es progressa cap a una finalitat que no deu canviar. Es pot partir d'una novel·la o no, dóna el mateix. L'important és que l'autor duu dintre de si mateix esta finalitat, moltes vegades sense adonar-se, però si falta el resultat serà superficial. En cinema, el tema és menys important que la possibilitat de fer-ho.

Pabloco Sánchez