Diari Parlem

(L'Associació Víctimes del terrorisme ha realitzat una forta campanya contra Julio Medem des que este director va realitzar la pel.lícula-documental La Pelota Vasca , arribant a demanar en repetides ocasions la retirada del film de les cartelleres. L'acusen de mantindre una equidistància entre víctimes i terroristes i de defendre, amb la seua pel.lícula, el Pla Ibarretxe. Ara plantegen el boicot a Medem en el lliurament dels premis Goya del cinema espanyol).

S.O.S.! per Julio Medem

Han passat quatre mesos des de l'estrena de "La pelota vasca, la piel contra la piedra", en els quals la consigna que més m'he vist obligat a dir (per alarma defensiva), és que el problema més greu del conflicte basc és ETA, que el meu rebuig al terrorisme és rotund, sense "peròs", i que la meua solidaritat i suport humà cap a les víctimes del terrorisme és absolut, sense preu i sense esperar res a canvi. Però hi ha qui pensa que això no és suficient, que no els val, i rebutgen la meua solidaritat com si els tacara; em referisc, és clar, a alguns membres de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) que ha organitzat una manifestació a l'entrada del lliurament dels Premis Goya per a protestar per la nominació de la meua pel·lícula, i contra la meua persona. He llegit en La Razón que haurà una pancarta amb aquest lema: 'Víctimes del Terrorisme contra La pilota basca, el bescoll contra la bala'. I a més es repartiran adhesius amb el lema: "No al Medem". Sincerament, això ja és massa, la injustícia d'esta situació és ja pur deliri. Jo no puc més.

Esta és la primera vegada que escric en el meu defensa després de l'estrena del documental en el Festival de Sant Sebastià. Deliberatament vaig preferir no respondre per escrit a la tempesta de punyals que va caure sobre mi, especialment des dels mitjans de comunicació de la dreta, i em vaig recloure fregant-me l'ànim amb la innombrable quantitat de missatges de suport, en la seua majoria privades (comprenc perfectament, tal com pinten els temps, el compromis de donar-me suport públicament). Vaig pensar que ja res més podria passar-me amb esta pel·lícula, que el pitjor ja havia ocorregut, i que la cerimònia de lliurament dels Premis Goya podria ser el punt dolç final (amb o sense estatueta) de tota esta horrorosa experiència. El primer que vull deixar clar és que, per al meu pesar, Cristina Cuesta (presidenta de COVITE, Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme) va rebutjar participar en el meu documental, i amb ella, el conjunt de víctimes de la seua associació. És més, es va donar el cas que vaig arribar a entrevistar a Consuelo Ordóñez (germana del regidor del PP assassinat per ETA), però als pocs dies em va cridar perquè no la incloguera en el muntatge. També vull recordar que en la meua pel·lícula hi ha víctimes del terrorisme a les quals els he donat un tracte, més que respectuós, privilegiat. Persones que van acceptar el meu plantejament de pel·lícula polifònica, amb una posada en escena destinada a convidar al diàleg i a les quals no els va importar compartir muntatge amb persones ideològicament oposades. Estes víctimes són Daniel Múgica (fill d'Enrique Múgica, regidor de Leitza per UPN assassinat per ETA), Cristina Sagarzazu (vídua de l'Ertzaina Ramón Doral), Marixabel Lasa (vídua del socialista Juan María Jáuregui) i Eduardo Madina (President de les Joventuts Socialistes d'Euskadi que va perdre una cama després d'un atemptat).

És a dir, que els membres de AVT no són les úniques víctimes, encara que sí em semblen les més empipades i les més polititzades, i les quals es creuen amb el real dret a identificar i donar el codi d'autenticitat a la resta de les víctimes. En el meu documental n'hi ha fins i tot dels seus mateixos colors, i d'uns altres, però són, m'atrevisc a suposar, políticament més independents. No sé el que pensaran els membres de AVT, per exemple, de Marixabel Lasa, que té diversos agreujants per a formar part del seu cor. Per exemple, és la vídua d'un socialista que va lluitar fins la seua mort pel diàleg polític com via per a resoldre el conflicte basc. Quins temps són estos en els quals 'DIÀLEG' s'ha convertit en una paraula maleïda! L'altre agreujant, és clar, és que Marixabel Lasa (sent socialista) és la presidenta de l'Associació de Víctimes del Terrorisme del Govern Basc. No em digues més, estes víctimes no valen, no estan a l'altura. Imagine llavors que Cristina Sagarzazu, per ser la vídua d'un Ertzaina assassinat per ETA, com víctima en este cas sí nacionalista, s'haurà de conformar amb un territori mig, un purgatori. A més, a ella no li ha importat compartir muntatge paral·lel amb la dona d'un pres d'ETA (en viatge a la presó d'Huelva), ja que entén que això no significa que les hi compare o iguale moralment.

Vull reconèixer la meua especial debilitat per Eduardo Madina (el socialista que va perdre una cama en un atemptat d'ETA). El seu testimoni marca el punt àlgid, el cim moral de la pel·lícula. Madina és un autèntic esportista de l'ànima, preciós muntanyenc de la bona fe que jo vull posar ací com exemple contra tanta atrocitat polític-mediàtica; algú, per exemple, que encara quan ETA va voler matar-lo posant una bomba en el seu cotxe, és capaç de solidaritzar-se amb Anika Gil, una víctima de la tortura. I amb vergonya recorde la forma que això és rebut per la AVT, als quals només els molesta que amb el testimoni de Anika s'està posant en dubte la labor de la Guàrdia Civil. És que ella tampoc no és una víctima? Es neguen a creure-la, i s'ha acabat. Daniel Múgica és la víctima que els resultarà més propera, la més acceptable a la AVT (i ho dic amb la meua millor intenció cap a tu, Daniel), ja que és el fill d'un regidor de Leitza per Unió del Poble Navarrès. Partit que fa les vegades del PP a Navarra però que, per fortuna per a la meua pel·lícula, està fora de la disciplina central i, lliurement, va acceptar estar en la pel·lícula. Recorde ací que el Partit Popular es va negar, jo diria que, iradament, que cap dels seus membres foren entrevistats per al documental.

Vull afegir ací el cas d'altra víctima del terrorisme d'ETA que participa en la pel·lícula, encara que no prestant la seua opinió sinó com coproductora. Em referisc a Mireia Lluch, que és filla d'Ernest Lluch, socialista assassinat per ETA que, com Juan María Jáuregui, es va declarar obertament a favor del diàleg. Quan Mireia, a la qual jo no coneixia, es va assabentar que estàvem buscant finançament per a sonoritzar la pel·lícula, va demanar vore-la. El muntatge ja estava acabat i Mireia, després de la projecció, em va dir que tenia una xicoteta herència del seu pare, i que estava segura que a ell li haguera agradat que estos diners s'aportaren per a acabar un documental "tan necessari" (estes van ser les seues paraules). Recorde a estos periodistes, que legitimen amb dades falses les seues mentides, que les subvencions a la meua pel·lícula van ser denegades tant pel govern Basc com pel ICAA.

Les persones que van rebutjar la seua participació, es tracta de víctimes, han estat les més dures contra el meu documental. Ja des de la setmana prèvia a l'estrena en el Festival de Sant Sebastià, van declarar el seu rebuig a la pel·lícula sense haver-la vist (van donar per bons els comentaris de Gotzone Mora i Iñaki Ezkerra) i van intentar impedir que s'estrenara demanant a Odón Elorza que la retirara. Si l'alcalde haguera estat del PP, la meua pel·lícula haguera tingut greus problemes per a nàixer. S'han estat encebant a plaer contra la meua persona, contaminant la meua imatge, ... i jo no he pogut respondre amb un mínim de dignitat, com l'hauria fet si això procedira de persones en una situació vital "normal" (no amenaçades). És més, la meua dignitat m'ha fet establir un codi de respecte a favor d'ells, que diu que mentre una persona estiga amenaçada de mort per pensar d'una determinada manera, jo, encara que pense de forma radicalment distinta, no em sent capacitat èticament per a criticar-li. Esta discussió d'igual a igual queda postergada (encara que, sincerament, no em queden ganes d'emplaçar-los per a quan ETA desaparega, que per descomptat desige que ocorrega com més prompte).

El meu pecat cabdal sembla que consistix que el documental no tracta exclusivament del sofriment de les víctimes del terrorisme. La resta dels meus pecats deriven d'este, ja que si en la meua pel·lícula reconec i sotmet a debat l'existència d'un problema polític, segons ells estic justificant el terrorisme, a part de donar suport logístic al 'Pla Ibarretxe'. A més resulta que sóc incòmodament criminalitzable, ja que em declare no nacionalista; haurà qui pense que esta declaració em fa menys dolent, doncs jo no ho dic per això, ja que existix el nacionalisme plural i no violent, el conec. Com també, i així es critica en la meua pel·lícula, existix el nacionalisme que pretén homogeneïtzar "al que es queda dintre i expulsar al diferent" (Imanol Zubero), o són certs els orígens xenòfobs de Sabino Arana (Iñaki Ezkerra, Joseba Arregi i Iñaki Villota), o la inacció de l'Ertzaina amb la 'kale borroka' (Teo Santos), o a la falta de "gestos inequívocs d'ajuda i solidaritat cap a les víctimes" per part del nacionalisme (Iñaki Gabilondo), o que el PNB encara no s'ha fet càrrec "que el patiment del no nacionalista és el seu sofriment com governant" (Felipe González). Encara així, per als membres de la AVT, m'he quedat curt, ja que no he estat capaç de criminalitzar al nacionalisme amb la brutalitat amb la qual ho fan ells, i no he deixat clar que el pitjor dels mals polítics d'Espanya (després d'ETA) és el PNB; fins i tot en la meua pel·lícula pot donar la sensació que és el PP (sempre després d'ETA), sobretot si no ha volgut estar dins per a explicar-se, o defensar-se.

Algú proper (a qui escolten i vulguen) deuria dir comprensivament a cau d'orella de cada membre de la AVT, que el fet de ser víctimes d'ETA no els dóna més raó política, o ideològica, i molt menys llicència per a insultar, calumniar o amargar la vida de tot aquell que no pensa com ells. Sí, algú que els vulga de veres deuria ocupar-se d'anar rebaixant-los les flames de l'odi i el ressentiment, per a evitar que les seues ànimes, cors i ments es pervertixin irreversiblement. Però em tem que la gent que els envolta, o està ja molt enverinada, o són els autèntics marcadors i guardians d'estes consignes unionistes, patriòtiques amb les quals aquesta Espanya refranquista es torna a sentir "Grande". Algú deuria alarmar als membres de la AVT que des d'alguns centres d'autoritat se'ls estan insuflant certes dosis d'absolutisme. La meua gran insuficiència davant ells, i pel que es permeten insultar a la meua pel·lícula i a mi de manera intolerantment macabra, és oferir-los tot el meu suport i solidaritat humana per la seua situació personal, però no la raó. Ho sent, però això ja és molt demanar, sobretot quan comprove com se'ls està utilitzant políticament; pense que el PP ha fet d'això el seu plat favorit en este aterridor banquet en el qual, a este pas, de la nostra estimada democràcia no van a deixar ni les sobres.

Després del lliurament dels Goya de l'any passat, este mateix col·lectiu de víctimes, al costat de Fernando Savater (que també va declinar participar en la meua pel·lícula), van criticar amb duresa a "els del cinema" pel fet que espontàniament alguns premiats diguèren "no a la guerra", quan en les anteriors cerimònies no havíem dit "no a ETA". Com si el dir "no a la guerra" comportara no donar la importància que mereixen els atroços assassinats d'ETA, o faltàrem al respecte a aquells que estan amenaçats per la banda terrorista. Allò va ser utilitzat políticament per a desacreditar i posar en dubte la moral antibelicista de "els del cinema", amb la vil argúcia que no val el seu no a la guerra ja que mai han dit no a ETA.

¿Algú creu veritablement que hi ha algun acadèmic que no està en contra d'ETA?... Recorde les acusacions que la premsa més reaccionària va fer contra Javier Bardem, i en general contra tots els que ens manifestem contra la guerra, espontàniament o a través de la Plataforma Cultura contra la Guerra. Semblava que com més alt diguèrem no a la guerra, més prop estàvem dels etarres. Per a protestar contra estes acusacions d'alguns mitjans de comunicació, i protegir la maltractada imatge de Javier Bardem, es va organitzar una concentració del món del cinema i de l'espectacle en el teatre Alcázar. Allí vam llegir un comunicat en el qual, d'una banda, demanàvem que ningú ens obligara a manifestar-nos contra ETA, o contra altres barbaritats cròniques (es parlava també de la violència domèstica o la prostitució de menors...) i que el no fer-ho no ens convertia en sospitosos ni en còmplices de res, i que d'altra banda, el que ens unia era la imperiosa prioritat, que requeria tot el nostre consens, perquè tinguera el màxim d'eficàcia nostre NO gran i únic a la Guerra de L'Iraq. Estàvem vivint una crisi aguda. En qualsevol cas, un dels nou punts de l'escrit estava dedicat a condemnar el recent assassinat a les mans d'ETA de Joseba Pagazaurtundua, i a mostrar la nostra solidaritat als familiars de la víctima. Amb el teatre Alcázar ple i els mitjans de comunicació desbordant l'escenari, després de la lectura del comunicat coregàrem repetides vegades el famós "NO A LA GUERRA". Imanol Arias, assegut una fila per davant del meu, va mostrar a l'audiència un foli en el qual es llegia: "ETA NO". I va començar a cridar-ho. Evidentment el teatre es va sumar al crit. Fins ací, per la meua banda, cap problema (això li ho estic dient exclusivament a Imanol). El trist i preocupant va ser comprovar el que la majoria dels mitjans de comunicació van fer amb este acte, llevat de El País, i poc més. Per exemple, en la portada de l'ABC eixia Imanol Arias amb el cartell contra ETA, i jo darrere amb el gest evident d'estar acompanyant el seu crit. El titular deia que per fi les gents del cinema ens havíem atrevit a dir no a ETA, sense esmentar que vam dir un clamorós no a la guerra, motiu de la reunió.

Per cert, quatre mesos més tard la meua cara va tornar a eixir en la portada d'este encantador periòdic, amb la frase: "la pel·lícula de Medem acusada d'incitar al terrorisme". Per a acabar este assumpte de portades del gust de l'extrema dreta, recordaré la de La Razón al s'endemà de la clausura del Festival de Sant Sebastià, en la qual sobre una fotografia d'arxiu (del març anterior) amb Javier Bardem en primeríssim terme i, darrere, altres companys cridant contra la guerra, es podia llegir, una cosa així: "Els actors espanyols es neguen de nou a dir no a ETA". Per cert que Javier Bardem ni tan sols va estar en el Festival. ¿Què s'han cregut alguns per a imposar-nos queè diguem, el què, on i quan ells vulguen?

Ja han dit els de l'Associació de Víctimes del terrorisme que en la cerimònia de lliurament dels Goya d'enguany volen canviar el no a la guerra passat pel no a ETA, i que van a lliurar adhesius a l'entrada. Saben de sobres que ningú no es va a atrevir a rebutjar posar-se un adhesiu en la qual pose "ETA NO", primer perquè tots estem d'acord, però, i tenint en compte la presència massiva de mitjans de comunicació, ¿a quina grandària va a quedar reduïda l'espontaneïtat, independència, o llibertat que se li pressuposa a este tipus de declaracions en un lliurament de premis?... I jo... ¿què faig posant-me un "ETA NO" de mans d'algú que durà un "no a la meua persona"?... Només diré que en una situació d'absoluta llibertat, sense coacció, me'l posaria encantat. Però este malson que m'espera no és el cas.

El que em resulta més surrealista és com reaccionaran els meus companys quan una víctima del terrorisme li oferisca un adhesiu amb el "No al Medem". Això no vull vore-ho, i, si algú passa accidentalment per davant dels meus ulls, per avançat els promet que faré l'esforç d'autosugestionar-me, per a creure'm que no l'he vist. Esta iniciativa és el més vil i canalla que m'han fet mai.

I va a haver veles al meu pas per a recordar-me els més de 900 assassinats pel terrorisme, ¿i jo que faig llavors, encenc una vela? No voldran. Ja m'han jutjat i condemnat a la desfilada dels tacats de sang, dels quals quan viatgen per Espanya corren el risc que espanyols de "sol tele" li indiquen amb el dit (com sospitós del pitjor), a ser carn de canó d'esta bufona premsa que ens està creixent. Llavors què... ¿els mire a la cara amb un gest d'afecte (pensant que tant de bo ETA no haguera existit mai)?... ho van a rebutjar. ¿O intente endevinar en els seus ulls quants han vist la pel·lícula?... El millor és que tanque els ulls i recorde l'ovació final del públic en el Festival de Sant Sebastià, i sobretot l'abraçada entre llàgrimes d'emoció i agraïment que vaig rebre de Daniel Múgica (el fill del regidor d'UPN assassinat per ETA). Doncs si, també ací podria abraçar a algú, si em deixàren, m'agradaria... Ningú no em va a deixar, tampoc, que li parle afectuosament a cau d'orella; a més, còrrec el risc que em posen un adhesiu de "No al Medem". ¿Què faig?... Ni tan sols els va a fer il·lusió que els dedique el Goya (si és que me'l donen). No tinc res que fer, només aguantar el dia més injust i desmoralitzant de la meua vida... Socors!.

Julio Medem 29 de gener de 2004

Última hora: s'han lliurat els premis Goya. L'intent de boicot a Julio Medem per part de víctimes del terrorisme ha estat un fracàs. El director basc no ha guanyat el Goya al millor documental, però ha rebut la solidaritat de gran part dels premiats, explícita o portant una pegatina on es reivindicava la llibertat d'expressió, "leiv motiv" de tota la gal.la. Així estem: després de 25 anys de Constitució, a l'Estat espanyol es continua reivindicant un dret fonamental, allò que caracteritza qualsevol democràcia. (1-2-04)