|
Volem reproduir ací el manifest que Valencianisme.com està
difonent i que va encarregar al Professor Abelard Saragossà després de que el
Consell de Ministre de l'estat espanyola proposara desdoblar les assignatures de
''valencià'' i ''català'' baix dos denominacions diferents a les Escoles
Oficials d'Idiomes.
Podeu trobar el llistat d'adhesions destacades així com el formulari per tal
d'adherir-vos a www.valencianisme.com
Una
conjuntura díficil per a l'Acadèmia, la llengua i per al valencianisme
Evolucions positives dels darrers anys
A pesar de la situació tan poc
favorable en què viu, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anat obrint-se
camí. Ja ha fet una operació bàsica: legalitzar globalment la llengua culta
prenent com a model la que ha usat la Conselleria de Cultura des del principi a
l’actualitat. En el camp de la normativa, les seccions de gramàtica i de
lexicografia ara treballen en la faena més urgent (i també més difícil):
mirar si poden perfeccionar el valencià culte actual, objectiu assolible amb un
conjunt de propostes cada una de les quals hauria d’estar justificada. En
concret, l’Acadèmia té la responsabilitat de decidir quins constituents lingüístics
han de formar part, d’una manera explícita, de la normativa lingüística
valenciana i, dins d’eixe conjunt, deu ressaltar quins constituents hauria de
potenciar el valencià culte. Eixa actuació hauria de desembocar en un model
lingüístic profundament arrelat en el valencià tradicional i en el valencià
clàssic, cosa que facilitaria que fóra acceptat per tots. Diguem-ho clar i
ras: recorrent a les dades empíriques i a l’argumentació, l’Acadèmia
hauria de possibilitar que no hi hagen ni vencedors ni vençuts, ans un sol
vencedor: el poble valencià, que hauria d’eixir ennoblit, enfortit i
potenciat amb eixe procés lingüístic. Un poble no es pot recuperar si tant el
passat com el present és percebut com a una successió de derrotes i desastres.
Per a avançar, cal saber marcar-se objectius assolibles a terme curt, cal saber
treballar i, finalment, u ha d’estar satisfet de les accions fetes i del camí
avançat.
Si ara girem els ulls cap al
valencianisme polític, és constatable que el sector que des del principi ha
donat suport a la creació de l’Acadèmia com a mitjà per a llevar el tema de
la llengua dels interessos particulars dels partits polítics estatals, ha
continuat creixent, sobretot en els ajuntaments, però també en la Generalitat.
És cert que no ha arribat a la barrera posada per a marginar el valencianisme
polític. Però també és veritat que ha crescut en un percentatge significatiu
i que ara ja té pràcticament un 5% dels vots, percentatge que només pot
menysprear qui no està compromés socialment i, com a conseqüència de viure
en els núvols, no sap com costa de convéncer l’u per cent de la població.
En canvi, el sector del valencianisme polític que no ha acceptat l’Acadèmia
i, damunt, ha volgut tornar arrere en la història, s’ha estavellat contra el
mur dur del fracàs dolorós. En eixa situació, s’han obert pas els qui volen
dialogar i aclarir-se amb l’altre sector del valencianisme polític. Com és
sabut, ja s’ha produït un encontre formal, i els mitjans de comunicació
parlen de trobades informals. De fet, hi ha en marxa una Plataforma Electoral
Valencianista, i seria ben desitjable que, en les pròximes eleccions estatals,
ja hi participaren col·lectius dels dos sectors del valencianisme polític.
Si ara sumem l’activitat de
l’Acadèmia i el panorama del valencianisme polític, estarem d’acord que,
tant en el tema de la llengua com en el de la política, hi han símptomes de
poder-se gestar una confluència històrica. Ara bé, també hi han més factors
socials, els quals estan enrarint d’una manera molt perillosa la vida de la
societat valenciana. Podríem començar pel tema que veem en el fonament de la
situació actual: amb quins noms ha de ser factible anomenar, en la legalitat
espanyola, el sistema lingüístic de què forma part el valencià.
El nom de la
llengua: un acord social encara no pres
L’ordenament jurídic d’un país
democràtic (com ara el valencià) o d’un estat (com ara l’espanyol) depén
principalment dels partits polítics que tenen representació parlamentària i,
com a conseqüència, el problema que tenim entre mans és polític. És a dir,
són els partits polítics els qui finalment han de prendre les mesures legals
adequades per a evitar enfrontaments i usos com els que estem vivint ara (com
ara el tema del valencià en les escoles oficials d’idiomes, o
l’enfrontament entre el Govern Valencià i diverses Universitats valencianes
pel que fa al nom de l’idioma). Ara bé, les propostes de solució poden
vindre de qualsevol sector social i, tot seguit, descriurem quin procés pensem
que s’hauria d’haver produït.
La llei de creació de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua fa aportacions importants, com ara reconéixer que els
parlars balears, valencians i catalans formen part d’un mateix “sistema lingüístic”.
O afirmar que el nom valencià no és l’únic que té la llengua pròpia
del poble valencià, i que els altres noms (que han d’estar “avalats per la
tradició històrica valenciana, l’ús popular o la legalitat vigent”) “no
són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica”. I bé, a partir del
nomenament dels acadèmics valencians (en juny del 2001) s’hauria d’haver
produït un acord entre els partits polítics valencians, l’Acadèmia i la
institució en què es formen els docents, és a dir, les Universitats
valencianes. Concretament, calia conjuminar l’Estatut d’Autonomia, la Llei
d’Ús i Ensenyament del Valencià i la Llei de Creació de l’Acadèmia per a
evitar enfrontaments socials i, sobretot, per a impedir que els partits polítics
supediten els interessos objectius del valencià als seus interessos
particulars.
Pensem que l’acord onomàstic
ha de ser una conseqüència d’aquesta exigència: fer que hi haja una relació
absolutament paritària o igualitària entre València i Catalunya. Diríem que
eixa condició només pot tindre una concreció: fer que els noms valencià
i català siguen idèntics en la legalitat espanyola. És a dir, els dos
noms han de ser vàlids per a referir-se, quan siga adequat, al conjunt del
sistema lingüístic que ocupa els territoris de les Illes Balears, del País
Valencià i de Catalunya. Des del punt de vista de la societat valenciana, el
nom habitual en qualsevol àmbit hauria de ser valencià (o llengua
valenciana), de la mateixa manera que català (o llengua catalana)
són els noms usuals en les Illes Balears i a Catalunya. Finalment, en les lleis
d’Espanya (o d’Europa) caldria anomenar el conjunt lingüístic amb els dos
noms (o bé llengua valencianocatalana o catalanovalenciana, o bé
valencià-català o català-valencià).
Un present
inquietant
No exagerarem massa si afirmem
que, a qui més convé solucionar el tema del nom de la llengua en les lleis
espanyoles, és al valencianisme. I això per una raó simple: perquè, de tots
els actors que hi han en joc, és el més feble, com es va veure en els anys
huitanta. Contràriament, els partits polítics estatals sempre poden traure
algun benefici electoral de l’enfrontament civil valencià. Certament, tot
valencià que estiga identificat amb el poble valencià i compromés amb la
dignitat dels valencians, també evitarà el camí del cisma social, no debades
eixa opció ha contribuït a fer que els valencians siguem un dels pobles
d’Espanya que més poc s’autoestimen i, com a conseqüència, que més poc
valoren la seua llengua i la seua identitat com a poble. Això no obstant, ni
des del món universitari valencià ni des dels dos partits polítics més
representats en les Corts Valencianes hi ha hagut cap iniciativa per a arribar a
un acord onomàstic. I, com era inevitable, eixa inactivitat no podia fer res més
que facilitar l’ús partidista del valencià, com ja ha passat. Vegem-ho
succintament.
El fet que des de la societat
valenciana no hi hagen hagut iniciatives per a solucionar el problema del nom de
la llengua en l’àmbit de les lleis, ha facilitat que l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua se n’haja ocupat. Sens dubte, hem d’agrair a la institució la
responsabilitat que ha mostrat, més que més si tenim en compte que els acadèmics
valencians han de saber com de difícil és solucionar un problema polític que
els partits polítics i les organitzacions socials fan com qui no veuen. Quan es
va filtrar que la secció de lexicografia havia usat l’expressió “valencià-català”
per a definir el parlar de l’Alguer (ciutat de Sardenya del nostre sistema
lingüístic), hi hagueren reaccions poc racionals tant en l’unitarisme
essencialista com en el secessionisme demagògic. Posteriorment, esclatà
l’enfrontament entre Camps i Zaplana, i s’acostaven les eleccions a les
Corts espanyoles. Casualment (si no és malintencionadament), algú filtra la
notícia que l’Acadèmia havia de crear una comissió per a analitzar el tema
del nom de la llengua, i en les setmanes següents s’han produït tres fets
units: el decret sobre el valencià en les escoles oficials d’idiomes (que ja
devia estar preparant-se des de feia temps), la resposta de l’Acadèmia i els
crits a les armes des de la Diputació de València. I, per a acabar-ho
d’adobar, a Catalunya es fa una coalició de govern davant la qual la dreta
valenciana pot estar temptada de ressuscitar les campanyes anticatalanistes.
Responsabilitat
i esperança
Per a aconseguir que la situació
actual no es convertixca en fang estèril, sinó en terra fèrtil, demanaríem
molt de sentit de la responsabilitat a totes les parts implicades. Els
valencians no podem tornar a caure en un altre enfrontament social, i no només
per l’interés del valencianisme (que tornaria a perdre): també pel bé de la
societat valenciana, que es quedaria amb l’autoestima per terra (ara ja tan
baixa). En conseqüència, hem de demanar a Francesc Camps i a González Pons
que, si realment s’estimen la llengua pròpia del seu poble, procuren que el
seu partit deixe de mercadejar amb el valencià. També hem de demanar al
PSPV-PSOE que faça el favor de prendre iniciatives per a solucionar, en el camp
de les lleis, la qüestió dels noms de la llengua pròpia dels valencians; i
que el PPCV siga receptiu i participatiu en eixe procés. A fi de beneficiar el
conjunt de la societat valenciana, cada u haurà de fer concessions, perquè
altrament no hi ha manera d’arribar a un acord social.
En tercer lloc, demanem a
Esquerra Republicana de Catalunya que, quan haja de fer declaracions que
impliquen la realitat valenciana, tinga ben en compte els interessos del
valencianisme, ja que, si no, les seues accions poden ser una coartada per al
secessionisme violent. Finalment, demanaríem al valencianisme que pense amb el
cap, en compte de guiar-se exclusivament pel cor. La divisió i l’enfrontament
entre valencianistes és el mitjà més bo per a aconseguir que el valencianisme
polític continue soterrat vint anys més i, simultàniament, progresse la
castellanització dels valencians i augmente el menfotisme i la supeditació política
al centralisme de Madrid. Els uns i els altres (els partits polítics estatals,
l’Acadèmia, les Universitats i els corrents del valencianisme polític) devem
evitar eixe resultat tan trist. Devem i podem. I, per tant, ho hem de fer.
|
