Diari Parlem - EL NOM DEL VALENCIÀ A LES LLEIS VALENCIANES

EL NOM DEL VALENCIÀ A LES LLEIS VALENCIANES

Publicada per penat el Dimarts, 20 abril a les 01:45:46

Pél seu interès volem reproduir ací el text de l'article publicat al setmanari Presència signat per diversos professors universitaris, alguns d'ells membres de l' IEC en relació amb la proposta de doble denominació del document d'Abelard Saragossà i Valencianisme.com

El nom del valencià en les lleis valencianes

Joan Solà (Universitat de Barcelona), Ramon Lapiedra (Universitat de València), Artur Quintana (Universitat de Heidelberg), Brauli Montoya (Universitat d’Alacant) i Abelard Saragossà (Universitat de València)

Amb unes valoracions diferents, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anat fent camí, a pesar de la situació política tan poc favorable en què viu. Ja ha realitzat una operació bàsica: legalitzar globalment la llengua culta prenent com a model la que ha usat la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana des de 1983 fins a l’actualitat, que és en general la mateixa llengua usada en l’ensenyament i en quasi tots els llibres. En el camp de la normativa, les seccions de gramàtica i de lexicografia es proposen perfeccionar la llengua culta actual, objectiu assolible amb un conjunt de propostes cada una de les quals hauria d’estar justificada. En concret, l’Acadèmia té la responsabilitat de decidir quins constituents lingüístics han de formar part, d’una manera explícita, de la normativa lingüística valenciana i, dins d’aqueix conjunt, deu ressaltar quins constituents hauria de potenciar el valencià culte. Aqueixa actuació s’hauria d’inserir dins la normativa consolidada per a la llengua comuna, compartida amb catalans i balears i, sense abandonar el marc comú, hauria de desembocar en un model lingüístic profundament arrelat en el valencià tradicional i en el valencià clàssic, cosa que facilitaria que fos reconegut amplament en la societat valenciana. Diguem-ho clar i ras: recorrent a l’argumentació i a les dades empíriques, l’Acadèmia hauria de possibilitar que no hi hagin ni vencedors ni vençuts, ans un sol guanyador: el poble valencià, que hauria d’eixir cohesionat, enfortit i potenciat amb aqueix procés d’institucionalització lingüística.

Ara bé, per a avançar més bé pel camí dit i facilitar que una gran part del treball de l’Acadèmia estigui dedicat a superar una part rellevant dels obstacles que dificulten l’ús social del valencià, també és important que precisem i delimitem les maneres d’anomenar institucionalment el valencià. Ara com ara, hi ha tres lleis valencianes que parlen sobre el nom i la naturalesa de la llengua pròpia dels valencians. L’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià només usen el nom valencià, i no fan cap referència als parlars de les Illes Balears i de Catalunya. En canvi, la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix que els parlars balears, valencians i catalans formen part d’un mateix “sistema lingüístic”. En el cas del nom, aqueixa llei afirma que el nom valencià no és l’únic que té la llengua pròpia del poble valencià, i que els altres noms (que han d’estar “avalats per la tradició històrica valenciana, l’ús popular o la legalitat vigent”) “no són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica”.

La situació heterogènia descrita facilita que cada partit polític pugui mirar unes lleis i ignorar les altres, segons li convingui electoralment. De fet, això ha passat recentment en el cas del decret de creació de la titulació de valencià en les escoles oficials d'idiomes. Naturalment, l'ensenyament del català (dins i fora del nostre domini lingüístic) hauria de comportar tant l'exposició de les característiques compartides per balears, valencians i catalans com de les particularitats bàsiques de cada territori. També hauria de ser habitual fer cursos centrats en la variant valenciana, sobretot quan els alumnes així ho demanen o en aquells cursos adreçats a funcionaris que han de treballar en la societat valenciana. Tot això és positiu per a la llengua i, per tant, tota acció encaminada a aconseguir aqueixos objectius mereix el suport de tots. En canvi, és negatiu fer actes que, a més de provocar divisions i enfrontaments en la societat, ignoren una llei valenciana. De fet, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha aprovat un acord en què matisa fortament el decret que comporta dues titulacions diferents per a un mateix sistema lingüístic (i demana que les institucions públiques la consulten quan hagen de prendre iniciatives sobre el valencià). La veritat és que no és aqueix l’únic problema onomàstic que existeix actualment: és sabut que hi ha un enfrontament històric entre el Govern de la Generalitat Valenciana i diverses Universitats valencianes a causa del nom de l’idioma.

La solució de les tensions només pot venir de la mà del diàleg, sobre la base d’allò que la filologia reconeix quant a la naturalesa del valencià: cal un acord social sobre els noms amb què hauria de ser factible anomenar legalment el valencià i el sistema lingüístic de què forma part. Aqueix acord s’hauria de fonamentar en el criteri que hi hagi una relació absolutament igualitària entre València i Catalunya, condició que es pot concretar en la formulació següent: fer que els noms valencià i català siguin equivalents, en la legalitat valenciana (i, per extensió, en l’espanyola i en l’europea). És a dir, els dos noms haurien de ser vàlids per a referir-se, quan sigui adequat, a la llengua pròpia que ocupa els territoris de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya. Des del punt de vista de la societat valenciana, el nom habitual hauria de ser valencià (o llengua valenciana), de la mateixa manera que català (o llengua catalana) són els noms usuals en les Illes Balears i a Catalunya. En les lleis d’Espanya (o d’Europa), caldria anomenar el conjunt lingüístic amb els dos noms (o bé llengua valencianocatalana o catalanovalenciana, o bé valencià/català o català/valencià). Cal dir que aqueix acord també dificultaria que els partits polítics subordinessin als seus interessos particulars les necessitats del valencià i de la mateixa societat valenciana.

Finalment, els agents que haurien de prendre l’acord haurien de ser, primer que res, els partits polítics representats en les Corts Valencianes. L’ordenament jurídic d’un país democràtic depén principalment dels partits polítics que tenen representació parlamentària i, com a conseqüència, aqueixos són els agents bàsics de l’acord. Ara bé, a la vista que existeix una institució pública que té, entre altres missions, l’obligació de “vetlar pel valencià”, seria desitjable que hi participés l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Igualment, seria convenient que les Universitats valencianes, com a institucions que formen els docents, intervinguessin en l'acord. Per una altra banda, l’acord valencià demanaria que, correlativament, també hi hagués un acord en les Illes Balears i Catalunya, el qual hauria d’implicar, correlativament, la Universitat de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Catalans. Cal dir que, a Catalunya, ja hi ha hagut diverses entitats cíviques (la Plataforma per la Llengua, el CIEMEN, Veu Pròpia) que han fet propostes onomàstiques que convergeixen amb la que acabem d’esmentar.

Les divisions socials pel nom de la llengua no únicament dificulten la recuperació de l’ús social del valencià, sinó que “incidixen negativament en la vertebració social del nostre poble”, tal com ha reconegut el Consell Valencià de Cultura. La veritat és que la situació institucional en què viu el valencià és tan precària i negativa, que, quan hi ha acords a favor del seu ús, senzillament no es compleixen. Així, les mesures que el PP i el PSOE varen pactar a l’hora de nomenar els acadèmics s’han ignorat d’una manera quasi absoluta. Així mateix, el decàleg del conseller González Pons s’ha quedat pràcticament en una campanya de propaganda. Ben mirat, l’incompliment de les paraules donades ve des del principi i és sistemàtica, ja que hi ha preceptes de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que no s’han aplicat mai, al cap de vint anys de vigència.

En aquesta situació, quan l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià ja fa vint anys que estan aprovats, no podem ajornar més l’hora d’institucionalitzar la resolució d’un conflicte que perjudica tot un poble: l’únic perjudicat és el poble valencià. El compromís amb ell i l’assumpció de responsabilitats s’ha de concretar necessàriament en la formulació i execució d’uns acords que desterren per sempre més l’aprofitament partidari d’una qüestió tan bàsica per a la cohesió d’un poble com és la pròpia llengua.