100 ANYS DE VALENCIANISME
Per a la reflexió d'esta setmana hem trobat necessari recordar que tot açò del valencianisme no és nou d'ara, ni tansols de la transició o el darrer franquisme. Per posar una data posem la del 1902 i la publicació d'aquell pamflet del doctor Faustí Barberà com a simbol.

Més d'un segle ja de valencianisme, amb les fustracions i les alegries que ens han acompanyat no és una tradició en absolut menyspreable. Tot el contrari, 100 anys de nacionalisme valencià són 100 anys de bagatge , anys per analitzar, sobre els que reflexionar, suficients per començar a extraure conclusions.. Davant l'Horitzó 2007, hem de fer una ullada cap al mateix instant en el que naix el valencianisme per comprovar els avanços, el progrés, però també per vore com, décades després, alguns vicis del moment continuen vigents.

Volem dedicar esta reflexió a un article de Natxo Bellido, Doctor en Història contemporànea, i un destacat valencianista que sap del que parla. L'article es publicà al diari Levante, el 15 de desembre de 2001 i feia referència a una conferència en la que l'aleshores President de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, es preguntava si ¿és necessari un partit nacionalista valencià?. La seua resposta, és per tots coneguda.. la dels valencians i valencianes la coneixerem en properes reflexions. I ara, a gaudir de l'article...

UN SEGLE DE VALENCIANISME
per Natxo Bellido

Fa vora cent anys que la politització de la identitat valenciana va donar lloc a l´aparició dels primers grupuscles que com a senyal identificatiu s´autonomenaven valencianistes. Hom sol posar com exemple indicatiu el pamflet del Dr. Faustí Barberà De regionalisme i valentinicultura. I a partir d´això, la història de la societat valenciana del segle XX difícilment podria ser analitzada sense tindre en consideració la variable valencianista, i la capacitat d´immersió del discurs dels valencianismes en el conjunt societari.

No resulta gens fàcil establir, tot i que agafem un mètode simplista per desgranar esta qüestió, el grau d´èxit social que ha tingut a gran trets la proposta identitària. És a dir el grau d´immersió del discurs i actuació nacionalista, establint ara i ací un mimetisme entre els termes valencianista i nacionalista que ens portaria a unes altres discussions, en l´esfera pública valenciana del segle que acabem de finiquitar. Diversos factors que ressenyarem fan complicat desentranyar això. Perquè no és comparable els minsos resultats electorals que secularment han obtingut les opcions nacionalistes o valencianistes, amb per exemple la recuperació d´espais públics i de prestigi social de productes culturals autòctons, sobre els quals el discurs polític dels valencianismes ha centrat el seu èmfasi.

No volem per supost assegurar cap dirigisme entre la trajectòria del valencianisme al llarg del segle emmarcat per factors de continuïtat o evolució linial, però, tot i que siga a grans trets, tampoc es pot obviar que els reptes i obstacles amb què el discurs polític del valencianisme s´ha topetat mantenen algunes similituds, pot ser ben destacables. Tal i com s´encarregava d´emfatitzar Carles Recio a Els episodis valencianistes que va publicar este diari, els reptes i les problemàtiques han tingut una forta similitud tot i que la seua contextualització ben diferent obligue a no excedir-nos en les comparances.

Tal volta no siga excessivament rigorós l´establiment de fils conductors a través del temps, de característiques que sincerament trobem que han definit aspectes claus a l´entorn dels quals ha viatjat el moviment valencianista. Tanmateix sembla ben interessant, i ben gràfic, posar en relleu determinades qüestions que han subratllat la trajectòria valencianista i que d´alguna manera no li han permès superar la difusió del seu missatge. La marginació del valencianisme a uns debats que sols interessaven a un parròquia ben esquifida o la situació constant de crossa d´altres projectes, i discursos de caire nacional espanyol que per la seua banda arreplegaven els aspectes més vistosos i colorits, però també els més superficials, del discurs de nacionalista. La dificultat de propugnar un projecte cohesionador i aglutinador en un espai divers lingüística i culturalment, una franja estreta de terra desigualment poblada, amb un flux d´immigració estatal molt fort, o el fet de comptar amb una societat sumida en una consciència nacional espanyola ben assentada i sense massa conflictes amb una identitat subsidiària valenciana que a més ha estat glossada i purificada en els cànons de la normalitat. Una identitat valenciana construïda, com bé assenyala el professor Martí, dins de la construcció de l´espanyolitat que sota el prisma valencià ha hegemonitzat la identitat contemporània dels ciutadans d´este país. I fins i tot una manera de relacionar-nos amb Espanya molt diferent a la d'altres territoris amb llengua pròpia, i que no ens ha anat malament del tot.

A més, el valencianisme s´ha caracteritzat per la seua capacitat per a autodestruir-se mitjançant la seua vocació cap a l´atomització. Per dir-ho clar, ha estat un moviment de manifestos, sigles, desunions, escissions, desercions, de molts inicis però poca paciència, de generacions perdudes... També però ha estat un moviment de patriotes en el seu sentit progressista i cívic, com a persones honestament vinculades amb l´esdevindre colálectiu, de treball desinteressat a costa de diners, família i amics, amb poques alegries que justificaren l´esforç. Tampoc podem oblidar que la revifalla acadèmica sorgida espectacularment arran dels anys 70, i que feia avançar camps com la història, l´economia, la sociologia..., no eren al capdavall sinó filles d´una necessitat d´introspecció i autocomprensió col·lectiva que les persones que es reclamaven del nacionalisme bastien.

Trobe que no aniríem desenganyats si estudiàrem la trajectòria d´este moviment tal i com si ho miràrem des d´un calidoscopi. Un calidoscopi que ens situa també una vocació majoritàriament democràtica dels seus actors i projectes. Cal no oblidar ara que ens apleguen temps de denostació de tot allò amb oloreta d´identitat, que el valencianisme ha estat una de les fermes variables amb les quals s´ha construït una societat democràtica com la valenciana. Un discurs antitètic del franquisme, i un discurs indefugible per a establir les grans línies col·lectives amb les quals els valencians ens dotàrem d´un marc de convivència al temps de la transició.

I ara com ara, s´endinsem a un nou segle al qual el valencianisme deu renovar el seu discurs per actuar políticament oferint solucions als problemes de la ciutadania. Cal prosseguir en el camí de dessencialització del discurs identitàri i oferir respostes a grans problemàtiques com ara la immigració, l´envelliment dels equilibris de la societat del benestar, fórmules revitalitzadores dels rovellats esquemes de participació civil de les democràcies formals, el nostre encaix amb Espanya i Europa, la lluita per tombar els excessos de la globalització o les polítiques que afavorixen la degradació de l´entorn natural, així com transformant els sectors tradicionalment bàsics en l´economia valenciana cap a unes pautes de aposta per la qualitat, la innovació, els nous mercats i fer-nos un espai en els nous entramats d´allò denominat com els sectors de la nova economia centrat en les societats de la informació.

No pot tornar a errar el valencianisme en uns problemes que tirant pel recte quasi són fundacionals. La seua disgregació impossibilita una forta implantació territorial i social, la no superació de vells debats que la societat ha donat per tancats des de fa ja prou anys, la seua desconnexió dels grans nuclis urbans i de la majoria de la comunitat castellanoparlant... tot allò que l´impossibilita quasi d´entrada adreçar les seues propostes a la meitat del país, que el perceben com a inútil i fora de la percepció de la realitat, tot i la bondat de moltes de les seues actuacions. Es fa imprescindible un esforç pedagògic d´explicació i renovació del discurs. Es fa imprescindible per encarar un nou segle on el discurs valencianista siga una ferramenta útil per a la construcció societària, útil per al benestar i progrés dels valencians. Cal seguir pel camí de la construcció. Tot i que entrarem en això més endavant, cal una opció política nacionalista, fins i tot el Molt Honorable deuria de convindre que, pel bé de la democràcia i de la normalització política de la Comunitat Valenciana, és necessària una opció política útil d´estricta obediència valenciana.

5:05 AM

 
VOLUNTAT DE CRÈIXER
Diem al inici que un dels nostres pilars, a l’hora d’encetar este nou projecte és l’autocrítica. Cert és que hi ha uns problemes estructurals considerables, i fins i tot tractarem d’assenyalar alguns d’ells, que entrebanquen els nostres objectius però.. de què serveix preocupar-se per allò que no està a les nostres mans? Per allò, que no tenim capacitat de resoldre?

Per això a Horitzó 2007 volem incidir en allò que ens pertoca, en aquells vicis, defecets o aspectes a millorar per tal d’assolir els objectius del valencianisme, polític, cívic, i cultural.

Possiblement un dels defectes, o mancances, més palpables és la desconnexió social ,(per no parlar d’una polèmica suposada autoexclusió) del nacionalisme valencià a una societat que li resulta si més no tan adversa, com per a la societat és d’adversa el nacionalisme.

El nacionalisme valencià no ha tingut tradicionalment vocació de creixement i quasi s’ha convertit en una opció d’autoconsum, un nacionalisme de resistència.. fins a la derrota final?

Sense ànim d’ofendre a ningú, i molt menys a tothom que ha treballat de valent per construir una alternativa nacional per al nostre poble de vegades no sembla il·lògic pensar que el valencianisme no ha tingut clarament el seu propi projecte i que s’ha configurat com una mena de grup de pressió amb la intenció d’influir.

Marcar d’alguna manera l’agenda dels agents socials realment determinants al nostre país, fer incloure uns mínims polítics (però sobretot culturals) amb els que els nostres aspiracions puguen veure’s d’alguna manera satisfetes.. Obligar, tot i que siga només això, als partits “no-nacionalistes” a considerar part de les nostres exigències. Des d’este punt de vista, el valencianisme ha triomfat.. Quin partit no fa seu el discurs del ‘’valencianisme autèntic”? No serà açò precisament un motiu de tristor per nosaltres. No som dels qui pensem que ‘’com pitjor, millor” i tant de bó eixe valencianisme fora cada vegada més intens...

Tot i que ara parlem a nivell polític, i partidista (allò del maleït valencianisme transversal) esta reflexió és també ampliable a l’àmbit cultural. O és que de vegades el valencianisme cultural, i no cal donar noms, no sembla més interessat en altre tipus d’interessos que no en el de la construcció nacional? Tal volta el nacionalisme cultural s’ho posa fàcil al necessàriament complementari valencianisme polític?

Cal tindre vocació per créixer, per eixamplar les nostres bases i un dels pocs camins que ens poden acostar a este objectiu és ampliar el propi discurs, fer servir el camp de conreu que ens és natural. Adreçar-se a eixos valencians, que com veurem durant tot els temps que dure este projecte, són proclius a participar del nostre valencianisme si els fem sentir partícips.

De vegades a este món de capelletes (i subcapelletes) que és el nacionalisme valencià s’ens oblidà, que a banda de les nostres dèries hi ha un autèntic destinatari del nostre treball: el poble valencià .

Nosaltres pensem que hi ha possibilitats per al nacionalisme valencià, tot i elss innegables entrebancs estructurals, possibilitats que ens resistim a explorar- I que passen pe la necessitat de construir un valencianisme no dogmàtic, plural, cívic, modern i en positiu, sense por a qüestionar allò que ara ens sembla sacrosant i irrefutable.
No només volem tindre la raó, volem que ens la donen.

6:36 AM

 
SEGUIM COMPARANT
Com vam prometre ací teniu la taula de preferències sobre definicions territorials dels habitants d'altres comunitats autònomes. Es tracta d'una comparança amb els territoris que sense llengua pròpia (amb l'excepció de les minoritàries, i per suposat, minoritzades llengües d'Aragó) i on també el nacionalisme, i/o el regionalisme esdevé parlamentari i en alguns casos determinant en la política autonòmica.

Així els canaris tenen Coalición Canaria, els aragonesos la CHA nacionalista i el regionalista Par, els andalusos el complexament catalogable PA. Només el PV no compta en l'actualitat amb partit propi al seu parlament autonòmic (fins i tot hi ha altre territoris, no inclosos en qualsevol de els dues gràfiques) després de que els regionalistes d'UV patiren la gran davallada del 99 i quan el BLOC encara no ha superat la barrera del 5% de vot autonòmic. Fins a quin punt influirà la preferència, entre regió i nació en la tria electoral?



Alguns trets a destacar:-Dins d'esta comparativa els valencians som, junts als andalusos, els que tenim un menor percentatge de ciutadans decantats per l'opció ''regió' amb un 83%

-El percentatge dels qui trien el terme nació per definir l'estatus del nostre país és similar al de la resta de territoris tot i que inferior al d'Aragó i superior a Andalusia.

-On radica possiblement la major diferència és a la resta d'opcions. Aquells que no volen fer servir cap dels dos termes per referir-se a la nostra realitat "nacional/regional" . Tot i que no coneixem de primera mà el treball de camp que ha comportat l'estudi podem aventurar que les respostes ací recollides poden ser matisos entre estes dos concepcions. (prompte parlarem de matisos teòrics com els que presentava J.V Marqués durant la transició). Però també és significatiu el baix percentatge del ns/nc, (inferior al 3% i per tant molt poc representatiu segons els consensos de les CC.SS). Una dada que en principi ens pot il·lustrar sobre el nivell de presa d’actituds davant la "qüestió valenciana".


5:04 AM

 
QUÈ ÉS SER VALENCIÀ?
El valencianisme no és un moviment nacionalista precisament caracteritzat per esdevindre ''generador'' d'identitat. Tot i així , en ocasions, es possible afirmar que la seua incidència a l'escena política social i cultural valenciana està sobredimensionada i amb saldo positiu per a ''la causa''.

Què és ser valencià? Una pregunta difícil amb més d'una resposta. Complex ,i potser poc pràctic, debat que deixem per qui tinga temps de participar d'ell. Allò del que volem reflexionar hui, aprofitant un altre article brillant de Xavier Coller, és del que els valencians i l valencianisme, dispars fins i tot en açò bàsic, pensen al respecte dels elements definidors de la ''valencianitat''. Per que seria interessant detectar quines són les diferències entre les possibles visions existents, i al cap i a la fi, esbrinar quina és la que marca la pauta i assolix uns mínims per a poder parlar de ''consens'' identitari.. si és que n'hi ha consens d'alguna cosa a este país!

Quina ha de ser per tant la visió que hi predomine al valencianisme? Respondre la pregunta és bàsic per dissenyar un discurs eficaç per al nostre nacionalisme. Si allò que volem és arrossegar a més i més ciutadans cap a la nostra pròpia visió no podem defugir l'obligació de conèixer que significa hui per ells esta identitat, la nostra, o la nostra que hauria de ser d'ells.. . La identitat del valencianisme no pot ser una altra que la del valencians i per això haurem de treballar per que la identitat que defensem des de el nacionalisme valencià siga plenament assumida a la nostra societat.

No liarem la troca molt més i vos emplacem a la lectura del següent article. Ara bé, una simple recomanació, la nostra construcció identitària com a moviment ha de ser el més ampla possible. En estos casos l'estretor de mires es paga.. i hi ha prou amb fer una mirada als voltants per constatar-ho.


SER VALENCIANO
6:52 AM

 
Què s'han cregut que són? Què creiem ser?
Donat l'èxit dels anteriors comentaris, amb l'aportació de xifres i gràfics, i donat també que tenim temps i projecte per davant hem cregut necessari aprofundir més encara en els estudis sociològics al voltant de la qúestió identitària dels que disposem.

En este cas volem fer una ullada, mitjançant una comparativa (potser odiosa com diu el tòpic) a quines són les preferències dels ciutadans dels països dins de l'estat espanyol, amb llengua pròpia cooficial, a l'hora de definir el seu propi territori. Segons la pregunta de l'enquesta, nació o regió? Tot i això el qúestionari també recull altres respostes, no oferides al participant del qúestionari a l'hora de procedir a la lectura del mateix.
La pregunta no vol saber quina és la denominació que empra (Comunitat Valenciana, Regne de València, País Valencià..) sinó quin és el terme que millor definix la seua condició.

Temps hi haurà per fer més profundes reflexions dins d'este projecte que pretén ser un missatge optimista (temps al temps..) per al nacionalisme valencià. Tot i això, i pel que fa al PV , volem constatar que és el territori, amb llengua pròpia, on l'opció regió és més elevada, mentres que la definició de nació compta amb un nivell de partidaris similar al de Navarra. Les altres dos opcions, aquelles que contemplen altres respostes o que no contemplen estes com a vàlides, i el no sap/no contesta es situa, segons la comparativa, en els nivells més baixos d'este particular rànking.



Deixem per a més endavant una comparativa amb altres territoris com Aragó, Andalusia i Canaries, o fins i tot Cantabria, Asturies i Murcia. dades que també ens aportaran valuoses reflexions.

Els promotors de la carrera espacial dieun que allò més interessant de conèixer altres planetes no és el propi fet de conèixer l'exterior sinó la conseqüència de poder entendre millor la nostra pròpia realitat.
4:29 AM

 
LES IDENTITATS DELS VALENCIANS
Un dels objectius de tot moviment nacionalista, quasi podriem dir que primera premisa, és extendre la consciència nacional entre la ciutadania que es reclama com a pròpia. Hem parlat ja de l'existència de possibilitats per al valencianisme, i també de l'existència d'errades comeses que ens han dificultat assolir els èxits que desitjem.

Possiblement una de les errades que més ha de lamentar el valencianisme és no haver parat una especial atenció al complex sistema identitàri dels valencians i valencianes. Pegant una ullada en ell podrem mesurar a grosso modo el grau d'èxit o fracàs que hem assolit i el perfil dels qui són potencials destinataris del nostre discurs.

Tot i que l'article que vos aconsellm a continuació és del 1999 el seu interés continua sent vigent. Xavier Coller, autor de l'article és professor titular del departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. L'any passat va rebre una menció especial d'un organisme internacional de sociologia pel seu estudi, al voltant de les claus d'un fracàs: el del nacionalisme valencià.

Paga la pena rescatar d'internet este article, publicat en el seu moment a l'edició valenciana d'el diari EL PAIS. Això sí, cal llegir-ho amb els uls i amb el cap, deixant, tot i que siga per un moment, els budells a la recambra.
A ningú no el deixarà indiferent...

El caso valenciano


3:34 AM

 
LA CULPA ÉS NOSTRA...
Pot semblar una manera poc adient per iniciar el que es suposa que és un seguit de missatges amb optimisme per al nacionalisme valencià. Allò cert és que tot i el que puga semblar en realitat, l'afirmació no és ni molt menys pessimista.

La culpa està en nosaltres i en nosaltres també està la capacitat per solventar-ho. La situació del valencianisme com a projecte cultural, cívic i polític depén en bona mesura dels plantejaments, estratègia i actuacions que ofertem a la nostra societat doncs en ella existeix una demanda real.

És a dir, hi ha possibilitats per al valencianisme, possibilitats que no estem fent servir al màxim però que existeixen. Ara bé, no sabem si hi ha ''fòrmula màgica', en qualsevol cas si n'hi ha no la coneguem. Tot i això ja tenim bon camí avançat si som capaços de deixar de buscar excuses externes (''no tenim mitjans propis...'', ''hem patit segles d'opressió...'', ''en política el valencianisme sofreix el vot útil...'') que siguen més o menys certes no depenen de nosaltres, i analitzem els propis punts febles que ens dificulten assolir l'èxit.

Si com hem dit pensem que bona part de la culpa és nostra podem arribar a la conclusió de que la solució també està en els nostres mans. Hi ha quelcom més esperançador que això? Molt més que el victimisme, per descomptat!.

4:21 AM