|
escrit per Paco González
|
|
divendres, 23 desembre de 2005 |
|
Sabina Guzzanti, famosa còmica i imitadora italiana, va gravar una sèrie de porgrama de caire satíric per a la RAI. Malgrat la gran aceptació que va obtenir entre els televidents només es passa el primer capítol, la censura berlusconiana, caigué sobre ell i, amb l’excusa que no era sàtira si no insult i persecució al govern, va prohibir-lo.
Direcció i guió: Sabina Guzzanti.
Nacionalitat: Italia.
Any:2005.
Durada: 80 min.
Gènere:Documental.
Producció: Valerio Terenzio Trigona y Sabina Guzzanti.
Música:Riccardo Giagni y Maurizio Rizzuto.
Fotografia: Paolo Santolini.
COMENTARI:
Feia temps que no sentia esclatar una sala de cine en un aplaudiment; l’altre dia va ocórrer al finalitzar la projecció de Viva Zapatero i no per què la pel·lícula siga una obra d’art, que no ho és pas, sinó perquè és una pel·lícula que calia fer, i veure. Algú havia de comptar el que està passant a la Itàlia neototalitaria de Berlusconi, amo de tots els mitjans de comunicació privats i, en virtut del seu càrrec, també dels públics, els quals maneja al seu antull.
La Guzzanti, justament empipada per la cancel·lació del seu programa, es llança valentment a la denúncia de tots els polítics (de tots els colors, no sols els neofeixistes de Berlusconi) que per acció, per omisió o per conservar el pesebre mantenen aquesta situació. Es fa acompanyar per un humorista anglés i fa entrevistes amb francessos que no conceben que una situació així puga ocórrer a les seues veteranes democràcies. Però en l’actual moment neoliberal, com no es pose fre a l’acumul·lació de la riquesa i del poder en uns quants, ningú no som estalvis; d’aquí el títol de la pel·lícula, de l’admiració que en la còmica italiana ha despertat la decissió de Zapatero de legislar que la direcció dels mitjans de comunicació públics no la facen ni l’executiu ni el legislatiu, evitant, teorìcament, l’apesebrament dels directors de les ràdios i televisions públiques.
El documental, ja ho he dit, em sembla interessant, i necessari, però ho seria més encara si la Guzzanti fos menys visceral en els seus plantejaments i enfocará el problema des de la seua globalitat i no des del que a ella directament l’afecta: l’anul·lació del seu programa, vici en què cau sovint al llarg del filme.
Per a fer comentaris cal estar identificat.
Indentifica't o registra't. Powered by AkoComment 2.0! |
|
Modificat el ( divendres, 23 desembre de 2005 )
|