Zaplana va apostar per convertir el País Valencià en la Florida d’Europa, impulsant models com el de Benidorm, Terra Mítica i la ciutat de les ciències i les arts. Ara el president Camps vol duplicar els camps de golf del país, mentre els altres sectors productius no disposen de suport públic efectiu, com és el cas del sector industrial valencià. Si a la borsa de valors no és bo concentrar totes les compres de títols en un sol valor o sector (teoria de la selecció de cartera), tampoc no és bo que un país s’especialitzi només en un sector d’activitat: en cas de patir un "shok asimètric", una crisi d’un sector concret, cal que hagi en el territori altres sectors d’activitat que puguin assumir la població aturada. Així doncs, caldria parlar al País Valencià de Califòrnia: el turisme és el seu primer sector econòmic, però una agricultura mediterrània potent, alguns sectors industrials competitius, una densa xarxa d’universitats amb Berkeley i Standford al capdavant i una presència forta de noves tecnologies al Sillicon Valley fan d’aquest estat la cinquena potència econòmica del món.

En els darrers anys s’observa una pèrdua de pes de l’agricultura i de la indústria en favor del turisme i la construcció (quadre 1). La indústria valenciana pateix un esgotament d’algunes sectors que s’intensifica a partir de l’any 2001, amb l’entrada de l’euro i la creixent integració als mercats internacionals. Això és degut al predomini dels sectors de "demanda feble" o sectors "madurs", intensius en mà d’obra i de salaris baixos: aquests sectors són els més exposats a la competència dels països emergents per la seva baixa tecnologia, que en ser relativament accessible no és una barrera rellevant d’accés.

Al País Valencià aquests sectors són alimentació, tèxtil, moble, fusta, joguines, calçat i paper, que representaven el 57 % de la indústria entre 1995-2000, i que a l’any 2003 només en representaven el 50%. Els sectors de "demanda intermèdia o mitjana", associats a uns majors nivells de valor afegit i productivitat, i que al País Valencià el composen material de transport, maquinaria, cautxú i plàstic, representaven el 2003 el 40 % de la indústria. I els sectors de "demanda forta", que són els de major productivitat i dels quals al País Valencià només hi ha el sector químic i l’electrònic, suposaven el 2003 el 10 % restant.

El diferencial negatiu d’inflació amb la UE dificulta les exportacions valencianes a la zona euro, que n’absorbeix 2/3 del total, i n’afavoreix les importacions, no podent-se ara devaluar la moneda per recuperar la competitivitat perduda. I l’apreciació de l’euro, que és molt més intensa quan la comparem amb les monedes dels països emergents, castiga especialment les exportacions valencianes fora de la zona euro, alhora que també n’estimulen les importacions. La caiguda de les exportacions dels sectors de demanda feble del darrer any és prou significativa: joguines, 21’9 %; il·luminació, 16’5 %; ceràmica decorativa, 15’6 %; calçat, 12’8 %; tèxtil, 8’1%; moble, 6’5%.

Així per primera vegada en molts anys la balança comercial valenciana, que secularment ha presentat superàvit comercial, mostra en els primers mesos de 2005 dèficit comercial (quadre 2), havent minvat les exportacions valencianes en el total estatal del 13’3% de 1997 a l’11’65% de 2005. A mitjà termini no es preveu una reducció del diferencial d’inflació amb la UE, ja que la major inflació valenciana respon a unes estructures de mercat menys competitives, sobretot en alguns serveis: sense més competència efectiva en molts serveis bàsics hi haurà més inflació. I també l’euro serà una moneda més forta, en presentar el compte corrent de la Balança de Pagaments de la zona euro continuats superàvits: si no hi diferències significatives de tipus d’interès amb els EUA, que facin sortir capitals europeus vers aquell país, l’euro se seguirà apreciant a llarg termini. Això, però, afavoreix els països i les empreses europees amb capacitat d’exportar capitals fora de la zona euro, al fer les compres d’actius físics i financers més assequibles.

També el sector turístic valencià de sol i platja ha de preguntar-se què farà el dia en què, per exemple, Tunísia tingui aeroports, hospitals, hotels i discoteques com les de Benidorm. Un turista europeu que baixi d’Hamburg només té 20 minuts més d’avió per situar-se al sud de la Mediterrània i cada vegada trobarà més oferta com aquesta, i cada cop més atractiva, fora de la zona euro. Així, és intel·ligent l’estratègia dels grups hotelers mallorquins, que ja estan omplint d’hotels aquesta costa i altres destins emergents, tot aprofitant l’euro fort i el baix tipus d’interès europeu per endeutar-se i invertir a l’exterior.

Tot resumint, pel que fa a l’evolució sectorial de l’economia valenciana, seria convenient que els responsables públics valencians moderessin les seves lloances al sector de la construcció. Com en qualsevol altre sector d’activitat, inclosos els camps de golf que ara es volen duplicar, els excessos mai no són bons. De continuar en els propers anys la dinàmica del darrer quinquenni podria acabar passant que el sector de la construcció acabés fagocitant la resta de sectors productius. L’economia valenciana camina acceleradament cap a un model econòmic de duocultiu (construcció i turisme), fins al punt que aquests dos sectors capten el capital que hauria d’estar dedicant-se a la modernització de la indústria i de l’agricultura valencianes. Cal mantenir la riquesa que suposa l’equilibri sectorial que sempre ha caracteritzat l’economia del País Valencià.

La globalització econòmica és un procés molt ràpid, pel qual en pocs anys un país pot fer un salt espectacular endavant o patir una caiguda severa. La ceràmica de Castelló és un exemple d’un sector competitiu que l’any 2000 se sentia fort, segur i imbatible i que ara pateix per fer front a la competència xinesa, que produeix a meitat de cost en segments de producte també d’alta qualitat i disposa d’una moneda artificialment devaluada. Per això en la globalització la complicitat amb els sectors industrials del sector públic d’un país, que avui té un pes i un poder regulador com mai no havia tingut, és bàsica en la provisió de capital humà, de capital físic (infraestructures de transport i telecomunicacions) i en el suport a les empreses innovadores per mitjà de reduccions en la seva pressió fiscal. Tan important és aquesta complicitat que avui és un element clau de la competitivitat.

Font: Elaboració pròpia a partir de Cambres de Comerç (www.camaras.org).

[Article publicat el 9 d'agost de 2.005 al diari AVUI i reproduït al diari PARLEM, amb el permís de l'autor, el dia 3 d'octubre de 2.005]

Per a fer comentaris cal estar identificat.
Indentifica't o registra't.

Powered by AkoComment 2.0!