Este article té 1 comentari

Alboraia és una de les poblacions més destacades de l'Horta Nord, que conserva tot el sabor típic dels pobles de l'horta valenciana, de fet se li definix com "El portal de l'Horta Nord.

Limita al nord amb els termes municipals d'Almàssera i Meliana, al Sud amb la ciutat de València, a l'oest amb Tavernes Blanques i a l'est amb la Mar Mediterrànea que banya aprximadament 4 kilòmetres de platges, des de l'anomenada "Platja Nord", que limita amb les noves platges condicionades de Meliana, fins a "La Patacona", platja veïna de la "Malva-rosa", una de les platges urbanes de la ciutat de València.

El terme municipal encara conserva àmplies zones d'horta, amb cultius intensius que constituïxen la riquesa fonamental que sempre ha tingut esta terra. A mesura que passen els anys, l'extensió d'horta s'ha anant reduint, a causa de la "pressió" urbanística, de diverses polítiques econòmiques de caràcter estatal i autonòmic i de l'erròniament anomenat "progrés".

No obstant això, atés que hi ha eixes grans zones de regadiu, el terme es dividix en huit partides: Calvet, Dessamparats, Mar, Massamarda, Masquefa, Miracle, Savoia i Vera.

DEMOGRAFIA, ACTIVITAT ECONÒMICA I SITUACIÓ POLÍTICA

La població ha crescut molt en els darrers anys; així, si l'any 1.986 hi vivíen 11.267 alboraiers, l'any 2.002 la xifra havia pujat fins als 18.656, dels quals, el 58,84% declaraven en el cens de 2.001 que sabien parlar valencià.

L'activitat econòmica de la població es distribuïx de la següent manera (dades de 1.994): el 45,80% treballa en el sector servicis, el 33% en la indústria, el 16,70% en l'agricultura i, finalment, el 3,60% en la construcció.

Les eleccions de maig d'enguany donaren l'alcaldia per majoria absoluta al PP (9 regidors); obtingueren també representació el PSOE (3), SIA (Sí Alboraia, 2), UV (1), BLOC-EV (1) i l'Entesa (1).

UN POC D'HISTÒRIA

Alqueria musulmana que el rei Jaume I atorgà al bisbe d'Osca, Vidal de Canyelles. Teresa Gil de Vidaura, va assolir la propietat mitjançant una permuta de terres amb dit bisbe, amb la qual va engrossir el patrimoni de Jaume de Xèrica, fill seu i del rei Jaume II. L'any 1.331, passà a mans de Gilabert de Sanoguera, qui va fundar el senyoriu. Durant el segle XV, passà a poder de la Corona. Al seu terme, es troba el despoblat de Rafelterras. L'església va ser construïda el segle XV sota l'advocació de Santa Maria. Junt al barranc de Carraixet s'aixecà una ermita dedicada la Mare de Déu dels Desemparats; el seu primer edifici data de l'any 1.414 i va ser ordenada construir pel Consell General de València l'any 1.400, per tal de consagrar els cementiris on eren soterrats els ajusticiats i els desemparats. L'edifici actual és de nova planta. La principal activitat es l'agrícola, i el conreu més important és el de la xufa, que ha fet famosa l'orxata d'Alboraia. El recompte poblacional de l'any 1.646 ofereix un còmput de 88 cases; Cavanilles xifra la població, l'any 1.794, en 560 veïns; a mitjan segle XIX Madoz apunta la quantitat de 3.301 habitants; Sanchis Sivera, l'any 1.922 dóna notícia de 4.265.

FESTES

Les festes d 'Alboraia són conegudes en tota la comarca i a elles acudixen moltíssimes persones de tots els pobles pròxims. Comencen el primer cap de setmana de juliol i s'estenen al llarg de tota la setmana següent, celebrant-se diverses vegades activitats de gran interés religiós, cultural i lúdic.

Per privilegi especial (dispensa Papal), lboraia celebra la festivitat del Corpus Christi fora de l'Octava, concretament el diumenge anterior al 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol, patró de la localitat.

Al voltant de les festes majors s'organitza una gran fira, amb la presència dels grups culturals de la població.

L'ORXATA

"El bressol de l'orxata", "Manantial d'orxata", Alboraia és coneguda arreu del món amb estos lemes; és sens dubte, el seu principal tret característic, al menys de portes enfora.

L'orxata és un producte nutritiu, d'aspecte lletós, considerada com una llet vegetal, amb un elevat contingut de midó, greixos, sucres i proteïnes. A més, és rica en elements minerals i vitamines, entre els que destaquen el fòsfor, el potassi i les vitamines E i C.

Fonts: llevat de l'apartat d'història (per a fer-ho, hem recorregut a la pàgina personal de  Paco Gonzàlez), la resta del reportatge ho hem copiat del web personal de  José Miguel (a qui agraïm el permís que ens ha donat). Recomanem vivament la seua visita, especialment els apartats que dedica a la barraca i a l'orxata; són excel.lents.

------------------------------------------------------------------------------------------

COMENTARI

La primera notícia escrita d'Alboraia ens la dóna el Llibre del Repartiment de Jaume I, situat en l'Arxiu del Regne i en el qual s'estipulen les concessions fetes per este Rei en la conquesta de València.

En la pàgina 376 del tercer tom diu així: "Episcopus Osce, Alqueriam de Alborayet justa almazaram". Opina Sanchis Sivera en la seua obra Nomenclator que es tractava d'una alqueria mora anomenada "Alborayada", compost àrab equivalent a "la torre xicoteta" o "torreta", perquè des d'allí es veia eixir el sol. Esta paraula no vol dir que tal alqueria fora una simple edificació tal com significa ara este terme. Alqueria en àrab "al-qarya" (o "Al-garhia") significa lloc poblat, distint de la plaça forta. El sufix "qarya" (o "garhia") equival a "vila". En les frases que solen acompanyar al nom d'Alboraia en les concessions del Rei (per exemple "alqueria, finis et molendinis") es demostra que no es tractava d'una alqueria vulgar, sinó que era una mansió senyorial voltada per algunes cases i barraques edificades al seu empar, amb un forn, un molí i altres dependències. Si altres alqueries que existixen hui en dia hagueren tingut la importància de "Alborayet", segur que també serien pobles.

L'historiador Gaspar Escolano afirma que el nom antic d'Alboraia era "Alborag" i l'interpreta com "torre" dient que era així en temps passats. El senyor Francisco Carreres Candí, Madoz i altres historiadors com Martínez Aloz diuen el mateix. Zurita, en els annals de la Corona d'Aragó diu que al voltant de València havien diverses torres que eren com els ulls d'esta ciutat per al seu defensa. No s'ha pogut trobar vestigis de l'existència de cap torre àrab en el poble, però el metge cult i president de la Creu Roja a Alboraia, doctor José Llistar Chiva, ja desaparegut, al demanar-li informació sobre les cases més antigues del poble, va comentar que l'edifici més antic és una casa senyorial existent en el carrer de la Mare de Déu dels Desemparats i que al costat d'ella havia una torre que el Marquès (deu ser de Cruïlles perquè fins fa uns anys anaven a este nom els camps adjacents) va manar derrocar quan va edificar el molí, que ja no existeix, i per això es diu el carrer que entrava en el poble "Carrer del Molí".

Quan Jaime I va arribar a València en l'any 1238 donà l'alqueria o torre d'Alboraia al Bisbe d'Osca, senyor Vidal de Canelles, baró molt erudit i savi al que el rei va encarregar la recopilació dels furs d'Aragó i València.

Després el territori va passar a les mans de Na Teresa Gil de Vidaure (a la qual Jaime I va estimar i va considerar la seua tercera dona) per a engrossir el patrimoni de Jaume de Xèrica que el rei havia obtingut d'ella. Esta senyora, que va regalar a l'església d'Alboraia el calze i l'arca del "Miracle dels Peixets", fou també la fundadora del Monestir de la Saidia, on es va retirar fins la seua mort.

El poble va passar a propietat d'En Raimon Volta en 1272 i per fi a Gilbert de Sanoguera en 1331.

El Comte de Sanoguera

Gilbert de Sanoguera és un personatge important en la història d'Alboraia, doncs va ser el veritable fundador del Senyoriu. Ara bé, les dades històriques diuen que va rebre el territori en 1331 però poguera ser que ja en 1303 este cavaller fora senyor del lloc. L'any 1331 deu ser la data en la qual Gilbert de Sanoguera aplicara al poble d'Alboraia el fur o carta municipal. En efecte, Gilbert de Sanoguera va admetre el de València i va renunciar als furs d'Aragó, concedint-li el rei Alfonso IV alguns avantatges; la jurisdicció en els pobles de Pardiñes, Chova i Alcúdia. El doctor Llistar fa constar que una de les cases antigues del poble d'Alboraia és la del Comte de Sanoguera, en la plaça major. També hi ha dades que este cavaller era propietari de cases a València.

Després del senyoriu esmentat, el poble va passar a la Corona en una data que no s'ha pogut esbrinar fins hui.

Alboraia conserva el sabor típic dels pobles, amb la particularitat de presentar a més un front costaner de quasi quatre quilòmetres de longitud, amb dos nuclis residencials separats per la desembocadura del barranc del Carraixet, Saplaya i Patacona, el primer té un port esportiu que oferix la possibilitat de tindre la barca en la mateixa porta de casa, en un complex residencial i de passeig caracteritzat pels càlids ocres i sienes, els blauets i els roses pàl.lids, utilitzats tradicionalment en la pintura dels habitatges.

Del seu patrimoni monumental destacarem l'església parroquial de l'Assumpció de La nostra Senyora (s. XVIII) d'estil barroc i origen medieval. La façana és de maçoneria, amb la torre a la dreta. En l'interior trobem tres naus amb capelles laterals, la nau central presenta volta de mig canó. El poble d'Alboraia, compta amb altres ermites com la del Santíssim Crist de les Ànimes, en la masia de Vilanova; l'ermita de la Mare de Déu del Pilar, abandonada; l'ermita del Sagrat Cor de Jesús,(Retoret), en la masia del Rector; l'ermita de la Masia del Soc, de la qual només queden restes en la nomenada masia; l'ermita de Santa Bàrbara, (recentment restaurada), en el barri del mateix nom; l'ermita de la Mare de Déu dels Dolors; l'ermita de San Cristòfol pròxima al polígon industrial, i en la desembocadura del barranc de Carraixet l'ermita del Miracle dels peixos, d'estil neogòtic, mostra façana dividida en tres cossos, amb ventanals ogivals i teulada a dues aigües, en el costat dret es pot observar un panell ceràmic amb l'al·lusió al miracle ocorregut en l'any 1348 en este mateix lloc. Totes elles custodien un important patrimoni històric artístic, ric en escultures, pintures, retaules, ceràmiques.

L'arquitectura civil d'Alboraia està representada per les modernistes cases urbanes de finals de segle XIX i principis del segle XX, així com les alqueries morisques i cases d'horta, testimoniatge d'un remot passat, esguitat de xicotets retaules ceràmics d'origen devocional. Cabria destacar l'alqueria del magistre, l'anomenat "Pont del Moro" de 5 metres d'ample per 8 de llargària, que salvava la sèquia de Vera, i que en l'actualitat es pot contemplar en els jardins del passeig d'Aragó.

El calendari festiu d'Alboraia és un dels més complets de la comarca de l'Horta Nord. Són coneguts i admirats per tota la comarca la Processó dels Palmells del diumenge de Rams, el Viacrucis de l'Horta, les processons de Dijous i Divendres Sant i la Santa Trobada del Diumenge de Resurrecció.

Els carrers, barris i ermites aporten les seues especials celebracions festives dedicades a les seues particulars devocions, destacant entre elles la "Passa de Sant Cristòfol" el primer diumenge de maig, i la romeria el dilluns de Pentecosta a l'ermita del "Miracle dels Peixets" .

Les Fogueres de Sant Joan inicien el cicle festiu de l'estiu i preparen el camí cap a les Festes Majors d'Alboraia, que té lloc al voltant del 10 de juliol, en honor al patró Sant Cristòfol i al Corpus Christi.

Estes festes estivals són el resultat de la concentració de diverses festes locals en una setmana lúdic festiva, on els actes religiosos processons del Corpus, San Roc, (amb la benedicció del rotllo i el ciri), Verge de l'Assumpció, Sant Cristòfol, (benedicció de cotxes), festa a Sant Isidre Llaurador (amb benedicció d'animals), conviuen amb actes civils com el dia dedicat als majors , concerts, fires d'atraccions, competicions esportives, tradicional "Trofeu de Galotxa", "vaquetes" i "bou embolat"; dia de l'orxata, desfilades de moros i cristians, exposicions, activitats culturals i tradicions populars. Els festejos de Port Saplaya a la Verge del Carme i la devoció al Crist de la Providència el 6 d'agost tanca el cicle estiuenc.

Les festes de la tardor, com les del complex de la Patacona, "quintos" a Sant Miquel, Santa Cecília, La Miraculosa entre unes altres, reobren el calendari festiu, que com tots els anys, arriba a la seua fi amb la setmana nadalenca i el canvi d'any.

El poètic miracle "Dels Peixets" d'Alboraia va tindre el seu més alt divulgador en Escolano, que en l'any 1.911 va relatar així, si fa no fa:

En un dia de primavera, que pels còmputs fets va deure correspondre al 10 de juny de 1348, el capellà rector d'Alboraia, xicotet lloc immediat a València, va ser requerit per diversos veïns d'Almàssera poblet habitat per moriscs, per a dur el viàtic a un jueu convers anomenat Masamardà, (nom que hui en dia és conegut per tots a l'haver-ho aplicat a una partida del terme municipal d'Alboraia per a millor conservar-ho i recordar-ho),que es trobava en perill de mort. El pare d'ànimes va estar ben prompte amatent per a exercir el seu sagrat ministeri. Es va revestir de sobreppellís i estola; del fons del tabernàcle va extraure un coborri- espècie d'arquella amb cadena que es penjava pendent del coll, i que anterioritat al Concili de Trento usaven els sacerdots quan tenien necessitat d'administrar la comunió fora de l'església-; va col·locar en l'interior del mateix tres Formes consagrades, va muntar en una mula i, acompanyat del sagristà i de diversos devots que es van presentar voluntàriament, va prendre el camí d'Almàssera. Els termes municipals d'Alboraia i Almàssera es trobaven separats pel barranc de Carraixet. El pont que el travessa va ser construït ben entrat el segle. En el moment històric que comentem, el pas d'una a l'altra població havia de fer-se necessàriament travessant les aigües del barranc, cosa sempre molesta, i en època de pluges, extremadament perillosa. En aquella ocasió venia el Carraixet tan crescut, amb tanta violència es lliscaven les aigües, que quan el sacerdot portador del Viàtico va anar a travessar-lo, l'ímpetu del corrent li va desmuntar de la cavalcadura que muntava, anant a parar al fons de l'aigua, juntament amb l'arquella i les sagrades Formes. Escapà el capellà fet una sopa, com Déu li va donar a entendre, de tan apurat tràngol, i apesarat i contraposat retorn a Alboraia per a adonar als seus feligresos del succeït, el que obligà a aquells a efectuar les més actives diligències per al cobrament de tan estimables peces. Efecte de l'interès amb que van portar a terme l'empresa va ser donar amb l'arquella, més no així amb les Formes, que per haver-se obert aquella, havien anat a parar, sens dubte, al fons del barranc. Els veïns d'Alboraia, en lloc de desanimar-se, van redoblar els seus esforços; vorejant les ribes del Carraixet van arribar fins la seua desembocadura en la mar, i en la llengua d'aigua on acaba el seu refluxe, van vore amb sorpresa tres grans peixos que, amb els caps alçats, mostraven en les seues boques les Formes que tan afanyosament venien buscant. Atònits van quedar els piadosos llauradors a la vista de tan portentós miracle; postrats de genolls van adorar a Déu, i tot seguit van córrer cap al poble per a adonar al senyor capellà del que succeïa. Este, amb sobreppellís, estola i capa pluvial, va acudir amb ràpidament. Tan prompte com va arribar a vore el sobrenatural espectacle, es va arribar de genolls fins els peixos, que romanien immòbils, els quals, allargant el cap, un darrere d'un altre, van depositar la seua preciosa càrrega en un bell calze que Na Teresa Gil de Vidaurre, tercera esposa del rei En Jaume el Conqueridor, havia regalat a l'església d'Alboraia. Una vegada rebut l'augusto Sagrament amb la veneració i alegria que és de suposar, acompanyat dels seus feligresos, el sacerdot protagonista d'este succés va donar la volta cap al poble.

Carmen Peris Bellver

Per a fer comentaris cal estar identificat.
Indentifica't o registra't.

Powered by AkoComment 2.0!