Amb l’emperadriu Constança passà a la Corona fins 1298 en què Jaume II atorga el senyoriu al monestir de la Valldigna; situació que es prolonga fins el segle XIX. En 1336 s’atorga carta pobla que cedeix les terres en emfiteusi. En la Guerra de la Unió els moriscs s’uniren als castellans contra el rei Pere IV i els monjos, que hagueren de fugir; en acabar la guerra amb el triomf del susdit monarca aquest va condemnar a mort tots els sublevats però era tal la quantitat que el senyor del lloc, l’abat del monestir, va assolir del rei un indult i el dret a vendre-los com a esclaus seus. El 1411 va sofrir les conseqüències d'un terratrémol. El 1519 com a conseqüència de les Germanies els moros van ser obligats a batejar-se, de deu en deu, a la capella de la Mare de Déu de Gràcia del monestir. L’expulsió morisca de 1609 va permetre els monjos reforçar els seus drets senyorials mitjançant carta pobla d’aqueix mateix any que repartia la terra en lots d’unes 3 Ha concedides en emfiteusi. Durant el període XVIII-XIX l’estructura social era la d’una comunitat camperola empobrida en la seua major part. L'abolició del règim senyorial i la desamortització eclesiàstica posaren fi al domini del monestir. Durant la II República (1932) s’hi declararen expropiables el 13,5% de les terres de propietaris no residents al municipi. Durant la guerra del 36-39 s’hi va constituir una col·lectivitat agrària de la CNT.

En l’actualitat –2004—l’ajuntament està constituït per 3 regidors del BNV; 3 del PSPV; 2 del PP i 1 d’EU. La batlia correspon al Bloc. En 2002 hi havia 1.035 habitants, de gentilici benifaironers. Un 91,73% parlen valencià, segons cens de 2.001.

Des del segle XV la riquesa de Benifairó residia en el canyamel i la seda, que s’exportava a Castella, Granada i Berbèria, però la crisi de la sericultura en el XIX va deixar la taronja com a únic motor de l’economia local.

El terme, de 20.1 km2, situat entre la serra de les Agulles i el massís del Montdúver, es reparteix entre el pla i la muntanya. L’eix vertebrador és el riu Vaca d’Alfaudec d’on es pot iniciar l’excursió als principals paratges de la zona com ara el monestir, el castell o la font del Barber. En la serra de les Agulles es pot practicar l’escalada a l’Agulla Fonda o l’Agulla Foradada; també cal destacar els barrancs de Cardona i de Castells. Al peu del castell hi ha el despoblat d’Alfulell amb jaciments històrics.

Del seu patrimoni:

 

• Església de sant Joan Evangelista. Xorrigueresca dels segles XVII-XVIII.
  Castell d’Alfàndec. Conegut a la Valldigna com de la Reina Mora per una llegenda que diu que des d’ell es va tirar al precipici la reina mora. De construcció àrab, la seua situació en el cim d’un inaccessible turó, el feia inaccessible fins fa uns anys en què l’ajuntament, en col·laboració amb el Centre Excursionista de Tavernes (CETV) ha habilitat un sender que permet arribar-hi amb relativa facilitat. El seu estat és de ruïna absoluta, només romanen alguns llenços i una capella gòtica del s XIV-XV.

 

Dels menjars, com és de rigor, els arrossos; les coques, de mestall, d’ametló i de postre...taronja.

 Paco González i Ramírez

Planes visitades:
-Gremi de Campaners valencians
-Guia virtual de la CV.
-Mancomunitat de La Safor
-Plana personal de Paco González
-CP. Jaume II El Just
-Safor Guia en Fitur

Per a fer comentaris cal estar identificat.
Indentifica't o registra't.

Powered by AkoComment 2.0!