1. És cridaner que una editorial catalana com L’Esfera dels llibres, tot just després d’experimentar l’èxit de “Nosaltres Exvalencians”, s’atrevisca amb el seu llibre. Creu que realment a Catalunya hi ha gent interessada en estos temes?


Catalunya sempre s’ha mirat amb una certa indiferència les qüestions valencianes. Fins i tot en això l’anticatalanisme és una absoluta impostura, una autèntica estupidesa. Vull dir, hom podria pensar des de València estant que a Barcelona, a Catalunya, no es parla de cap altra cosa que no siga el problema valencià. Doncs, no. Hi ha bastant ignorància de tot el que per aquestes contrades es cou, del que passa. A tot estirar saben alguna cosa de futbol i coneixen un parell de personatges valencians, fites o tòpics. En canvi ací tot el dia els diaris en parlen de si els catalans això o allò en relació a València... és una autèntica recreació mediàtica, una farsa, una mentida que li funciona molt bé a la dreta en la mesura en que li permet evitar parlar dels problemes dels valencians... Ara féu una inversió. Imagineu-vos: el ple de l’Ajuntament de Barcelona manifestant-se en relació a la clàusula Camps del nostre Estatut; el Conseller en cap protestant per la campanya de Agua para todos amb l’escenari del Mestalla com a rerafons i així totes les que vulgueu... ridícul, veritat? Doncs, és el que ens passem el dia fent ací des de fa trenta anys... Quina pèrdua de temps, déu meu! I no és que no hi hagen problemes comuns, els tenim des de fa segles. Infraestructures, mercat de comunicació etc... l’anticatalanisme ho ha enverinat tot fins als mateixos que el practiquen. Divuit mesos de President duia Camps i divuit visites al seu homònim  de Murcia. Dues, d’amagat, a Maragall. És la idiot-polític d’un president acomplexat que cada dia es torna més inflexible, intolerant, allunyat de la realitat del país...

Dit això, l’anticatalanisme si pot interessar als catalans, i el que practiquen els valencians també o potser més... les vendes diran.



2. Quin típus de treball de recerca requerix escriure un llibre com el que ara ens presenta?

Ha estat un treball difícil en molts sentits. Bàsicament per que el conflicte continua obert, cal més perspectiva. Hi ha molta recerca bibliogràfica, d’hemeroteca, també bastants entrevistes tot i que aquestes poden quedar amagades darrere el text per molts i diversos motius. Finalment he recuperat molta informació recollida i viscuda per mi mateix durant els darrers anys. M’agradaria que fora una incitació per als historiadors. Un motiu per a que es produís una reflexió.




3. El llibre arriba molt temps després de “La pesta blava” de Vicent Bello, escrit quan la Batalla de València encara era alguna cosa més que un record. Ara, suposem, es disposa d’una major perspectiva. “No mos fareu catalans” corregix, confirma o completa aquella visió de “feixisme local” proposada a finals dels 80?

El llibre de Bello és bàsic i la seua tesi no s’ha desplaçat gens a la vista de com han anat les coses. L’acabament de la Batalla de València només ha estat una il•lusió dels demòcrates, una necessitat que naix segurament de la impotència i del cansament davant la permanent manipulació i irracionalitat. La batalla de València no s’acabarà fins que un president de la Generalitat valenciana de dretes, puga assumir públicament que valencià i català són la mateixa cosa sense que passe res, fins que la nostra societat assumesca unes quotes de cultura política i de tolerància acceptables. La dreta valenciana té molta presa, sempre l’ha tingut, de dir que això s’havia acabat. Han entronitzat i obligat tothom a admetre-ho sense més a personatges com Abril Martorell o Broseta mentre proscrivien públicament i anatemitzaven Fuster, Estellés, Valor o Ventura. Persegueixen des de la indiferència l’escola en valencià, dimonitzen els que no tenen la mateixa visió del país que tenen ells. És com viure en un estat de semi-tolerància o semi-persecució previ al confinament. Volen dominar la memòria, dominar-ho tot.




4. No pocs dels qui es dediquen a analitzar la nostra història més recent coincidixen en assenyalar el “blasquisme” com el més clar precursor de l’anticatalanisme a terres valencianes. Ës tan nítid el paral•lelisme?

El blasquisme era una altra cosa. Investigadors com Ramir Reig han fet un treball magnífic, excel•lent i inigualable que en un altra societat haguera merescut tots els reconeixements. L’anticatalanisme nostre es va limitar a deformar maldestrament i amb prou mal gust algunes de les idees del blasquisme, les més epidèrmiques, les va adulterar en profit propi. Vos pose un exemple ben gràfic. Uns senyors que es passen el dia fent vots d’encesa devoció a la Mare de Déu dels Desemparats com feia Lizondo o Carrau o Badía, tenen molt poc a veure amb Blasco que bastonejava els catòlics practicants a la mínima ocasió, i això no és una metàfora. Blasco amb tots els defectes fou un home d’idees avançades i revolucionàries en molts sentits, res a veure amb les versions indigenistes transmeses pel franquisme local. L’escriptor no hauria suportat els poemes religiosos de Casp, els tedeums per la salvació del Regne de Valencia –republicà com era- ni les genuflexions polítiques a la burgesia reaccionària.




5. Per què creu què, en un moment donat, alguns sectors del valencianisme tradicional, (clarament partidaris de la unitat lingüística) , encapçalats per Casp i Adlert, acaben per adobar culturalment el moviment anticatalanista?

L’enveja i l’afany de protagonisme, el conservadorisme extrem, sobretot d’Adlert, els va abocar a aquell camí sense sentit. Foren utilitzats per l’extrema dreta, per la dreta i per tothom que jugués a la contra de l’autonomisme democràtic i es van deixar per que fins i tot al seu voltant es congregaven multituds. Sense l’anticatalanisme no haurien sigut res. Trobe que s’ha magnificat la seua importància com a homes públics i de cultura, com si servaren algun secret o veritat oculta que no acabem de comprendre. No hi havia res darrere llevat de molta bilis. Casp encara va escriure unes desenes de poemes decents, però, quina importància real té l’obra intel•lectual d’Adlert?.




6. Es parla sovint que este moviment és una qüestió localitzada en la Ciutat de València i el seu entorn més immediat. No obstant UV va arribar a tindre resultats electorals significatius en altres zones del país. Estem davant un tòpic o potser és una simplificació de la realitat?

L’anticatalanisme valencià està escampat per tot arreu del país, de forma molt desigual si es vol. Amb tot, ningú a Carcaixent o Gandia comet la bestiesa de confondre la Muixeranga d’Algemesí amb els castellers de Valls, o un accent valencià de la Marina amb el d’un senyor de Lleida. A València ciutat sí i, naturalment, els confosos sempre cauen de la mateixa banda... per definició la immensa majoria d’anticatalanistes de la ciutat s’odien a si mateix sense saber-ho, ignoren la seua llengua, el seu país, la seua gent... això genera una enorme impotència, insatisfacció i ràbia als que voldríem una societat reconciliada amb si mateixa, millor. A Russafa he vist arrencar cartells de la Muixeranga per que es pensaven que era d’alguna colla castellera... no imagine una actitud xenofòba com aquesta a Sòria, Berlin, Sevilla o Barcelona mateixa. Hem d’aturar això.



7. Pel que fa a identificar “dreta valenciana” amb “blaverisme”... és quelcom bidireccional i exacte?

Entre les persones d’esquerres hi poden haver algunes actituds, no dic que no, però solen ser minoritàries. Cal tenir en compte que la intolerància o les posicions reaccionàries no són només patrimoni d’una sola ideologia. Però, sens dubte, la dreta valenciana ha fet de l’anticatalanisme una autèntica professió. És vergonyós. Pensem que és com si el CDU alemany tirarà mà de la ideologia nacional-socialista per a blindar un discurs propi contra un presumpte nacionalisme francès agressiu o contra el perill d’una imminent reviscolada del comunisme més radical a la part oriental. ¿Com es pot construir el imaginari d’un país a partir d’una teoria que pot arribar a dir que el catalanisme és un virus o comparar la universitat amb un càncer? ¿Com pot la dreta valenciana ignorar que a Joan Fuster o Guarner l’intentaren assassinar en nom de les idees que ara ells defensen des de les institucions valencianes i amb els diners de tots? ¿Com poden presentar, amb tots els meus respectes, la música del Titi o Conxa Piquer com a mostra de la producció cultural valenciana i alhora ignorar o proscriure Ovidi, Raimon o tantíssims altres? Els plantejaments són d’una misèria intel•lectual vergonyosa. Una altra cura tenen amb els negocis o amb el “manejo” dels diners públics.

L’anticatalanisme ha estat la gran victòria de la dreta valenciana en termes de rentabilitat política però un fracàs de la societat civil. L’anticatalanisme fa fredat. Si els diaris, si els nostres polítics, cada dia en compte de parlar malament dels catalans,  agressivament, ho feren dels àrabs, dels jueus o dels llatinoamericans potser ens prendríem el tema més seriosament. Malauradament, ens hem acostumat a la insidia, al insult i a la xenofòbia. Forma part del nostre entorn polític però és un drama


8. De l’heterogeni moviment que ens ocupa, han sorgit alguns grups que participaren del “valencianisme de conciliació” durant els 90 i que arribaren a convergir en alguns casos, i a intentar-ho en altres, amb grups de tradició fusteriana. Sobre uns i altres ha caigut l’acusació de “neoblavers” proposada per alguns sectors més ortodoxos del nacionalisme. Fa justícia el terme o n’és un excés de zel?

Aquest embolic o aquestes definicions, etiquetes, no m’han interessat mai massa, tot i que valore molt qualsevol esforç civil destinat a millorar les nostres condicions com a poble. Però el problema dels valencians és molt més complexe o important que la disputa identitària. És un problema de llibertats civils, de tolerància, de cultura política. Tenim unes classes rectores amb una visió del món reaccionària que no admet el més mínim canvi. Dominen la societat amb els seus recursos, els nostres també, i el seu pensament és l’hegemònic. A aquests els importa poc que el catalanista o el blaver tinguen un matís o un altre, el que no volen és que el castellà perda la seua hegemonia social o que, i permeteu-me la ironia, no es planten més falles que les que ells vullguen.

A Julio de España, Zaplana o Camps, els importa un rave que un grapat de valencians hagen decidit que al català ara li direm bacavés en favor de la concòrdia o que en segons quines tertúlies s’evitarà anomenar segons quines definicions semàntiques del país per no renyir i estimar-nos i cohesionar-nos tots més. Ells ja fa temps que han escollit i, fins i tot, saben que el valencià no vé del iber o que un dia va existir la Corona d’Aragó i no sé quantes coses més... Vivim tant sotmesos que els senyors accionistes del València CF amb col•laboració de Barberà i Camps poden fer el major dels negocis a costa del patrimoni públic sense por a ser assenyalats pel carrer. Qui va contra el Valencià és un catalanista i prou... però, com definiríem els qui prosperen amb els diners que no són seus? Els anticatalanistes, els de vocació i els de professió també, obliden que hi ha un patriotisme consistent a millorar les condicions de vida del teu propi poble, administrar honradament els diners de tots, garantir una sanitat i una educació pública en condicions, no enganyar al teu poble... aquest patriotisme no els interessa, els fa nosa



9. A un dels capitols, relata l’estratègia del PP per fagocitar UV. Com s’explica que Zaplana assumisca aparentment l’ideari dels secessionistes i a l’hora done lloc a la creació de l’AVL, fent efectiu el compromís del PP amb CiU per garantir la unitat lingüística? No era un doble joc arriscat?

Zaplana és un estratega, un polític que es sap totes les enganyifes. Ell com ningú detectà que això del conflicte lingüístic era relativament fàcil d’arreglar, que no tenia res d’esotèric. Uns necessitaven notorietat pública i social després d’estar durant anys proscrits, frustrats. Un altres un sou digne que compensàs la manca d’ofici i de benefici. D’altra banda, l’esquerra necessitava que la llengua fos foragitada de l’agenda política, però també ho necessitava la dreta, calia desnodrir rivals com el d’UV. També hi havia, és clar, per part de molts, bona voluntat i molta esperança en tancar un conflicte absurd. Ben mirat, finalment, la jugada no li va eixir malament del tot a Zaplana i, fins i tot, els propis secessionistes es reconeixien vençuts i acabats amb la creació de l’AVL.

 Però Camps i Pons ho han engegat tot a rodar, per la seua inseguretat política, ceguesa, menyspreu pel país, obsessió per retenir el poder. Atiant l’anticatalanisme estan conduint al país a un autèntic drama. Potser de moment aconsegueixen d’imposar la seua idea maniquea dels valencians bons i dels dolents a base de manipular i mantenir desinformada a la societat, però això acabarà comportant conseqüències molt nefastes, probablement una radicalització generalitzada de la societat. En seran els responsables històrics



10. El subtítol ens parla d’una “Història inacabada”. Hi veu en l’horitzó un possible punt i final?

El blaverisme no s’acabarà mentre li reporte vots a la dreta, mentre continuem éssent un poble, en termes generals, ignorant i panxacontent, sense projecte propi

Per a fer comentaris cal estar identificat.
Indentifica't o registra't.

Powered by AkoComment 2.0!