Joan Ribó: Bon dia, què tal?

J.R.: A Adrall exactament, on hi ha més vaques que persones [riures].

J.R.: Bé, jo vaig fer primer de carrera en enginyers, que era un curs genèric, però el meu interès (anava a dir la meua vocació però això és una tonteria), el meu interès era fer enginyer agrònom. En aquells moments per a fer enginyeria agrònoma només estava Madrid o València. Evidentment una persona que ha nascut en Catalunya escull València abans que Madrid, jo crec que els motius són obvis: Parlem una mateixa llengua, tenim els mateixos elements culturals i, a més a més, jo tenia també família ací, que és un altre dels elements de per què els meus pares es decantaren perquè vinguera ací.

E: Va començar la seua trajectòria política a mitjans dels vuitanta al Partit Comunista del País Valencià...

J.R.: Sí, però jo abans havia estat durant molt de temps no políticament, però sí en moviments com el Sindicat Democràtic d’Estudiants, havia estat també en organitzacions d’església d’esquerra, en la OAC, la GEC, i organitzacions d’aquest tipus, Cristians pel Socialisme, que d’alguna manera quan vaig prendre una decisió política trie al Partit Comunista, sí, efectivament, però és important ressaltar que el meu origen ve d’una reflexió d’esquerres del cristianisme.

E: I va arribar fins i tot a convertir-se en Coordinador General en 1992, membre del Consell Polític Federal d’Izquierda Unida des de l’any 1995 i finalment president d’Esquerra Unida del País Valencià des d’octubre de 1997.

J.R.: Efectivament.

J.R.: Doncs no cregues que tant. És que vosaltres sou molt joves i com que sou molt joves no podeu recordar que van haver en este país, en els moments de la transició, unes posicions dintre del catolicisme molt vinculades a l’esquerra. I hi havia molta gent, diputats que es deien comunistes cristians, rectors que es deien d’aquesta manera, ... Avui està prohibit perquè l’Església s’ha fonamentalitzat, un poquiu el mateix que li passa a l’Islam li passa a l’Església, però encara queden cristians pel socialisme i teologia de l’alliberació en alguns països, per exemple en Brasil, en Nicaragua, etcètera. Jo crec que la reflexió ve d’ahí. Després l’opció política concreta d’agafar el Partit Comunista és perquè a mi em va semblar que era la força política més ben organitzada i que tenia uns plantejaments de transformació seriosa de la societat. Al Partit Socialista quasi no se’l veia. Era una lluita quasi del Partit Comunista contra la dictadura de Franco. A partir d’ací jo vaig entrar al Partit Comunista i ja no me n’he anat mai.

J.R.: Bé, hi ha gent que sí i hi ha gent que no. En estos moments en Izquierda Unida i sobretot en Esquerra Unida el Partit Comunista no és la formació majoritària. Hi ha corrents com per exemple Esquerra i País i molts altres que tenen almenys tant pes com té el Partit Comunista. Hi ha gent de joves que és de les Joventuts Comunistes però hi ha molta gent que no ho és, aleshores conviuen cadascú defensant la seua posició. Vull ressaltar que en Esquerra Unida ens posem d’acord en base a un programa, el de transformació d’una societat. Hi ha gent, doncs, que és comunista i altra gent que és més o menys trotskista, o tirant a anarquista, i hi ha gent que és molt nacionalista. Hi ha gent d’un poquiu de tots els sectors. El que ens identifica és posar-nos d’acord en un programa, no en una ideologia. Per tant hi ha qui és comunista i hi ha gent que no ho és. I jo m’atreviria a dir que en el País Valencià la majoria no és comunista en Esquerra Unida ni molt menys.

J.R.: Jo crec molt en un element, que és que en la política no ens hem de fer professionals. Aleshores jo quan en el 2001 vaig repetir de Coordinador d’Esquerra Unida vaig avisar que en el 2003 m’ho anava a deixar. I ho vaig complir. Podríem haver fet l’assemblea el 2004 en lloc del 2003, però vaig avisar a la gent que en la propera assemblea me n’anava i me n’aní. De la mateixa manera que els he dit que aquesta és l’última legislatura que jo estic en aquestes Corts i me n’aniré a treballar a l’institut d’una manera normal en el 2007 quan acabe aquesta legislatura. Perquè jo crec que la política és una qüestió d’un temps. No és una professió, sinó que és una voluntat de treballar per a canviar la societat i quan ha passat el teu temps en primera línia –per dir-ho aixina– doncs te n’has de tornar a treballar a segona fila i treballar en el carrer, etcètera, però jo crec que és bo que hi haja un procés de regeneració.

J.R.: No, no, no se sap. En absolut. Açò és una cosa que decidirà Esquerra Unida en el seu moment quan proclame la seua candidatura a president/presidenta de la Generalitat. En estos moments hi ha una persona que és la coordinadora, però és clar que en Esquerra Unida no ha coincidit sempre el Coordinador amb el màxim responsable parlamentari. Vull insistir-hi. Quan jo era Coordinador la primera vegada la portaveu parlamentària era Glòria Marcos, després va haver una època en que durant aproximadament quatre anys jo vaig ser Coordinador i portaveu i ara estem en una època en què només sóc portaveu. Qualsevol hipòtesi és possible. Açò es decidirà en la propera assemblea per escollir la llista.